Antoni Viladomat a la quarta potència
Barcelona, Girona, Mataró i Lleida s’uneixen en el reconeixament a l’artista amb una exposició compartida i completada amb l’edició del primer catàleg raonat de l’artista
 |
|
MNAC
“Dona amb ventall”, pintura de Viladomat, que es pot veure a l’exposició de Girona
|
Centelles. Estem celebrant el Tricentenari. En una cita com aquesta no hi podia faltar un bon capítol artístic, organitzat per les principals institucions museístiques del país. El dissabte s’inaugura aquesta cita. I serà amb el “Messi” de la pintura catalana del segle XVIII, Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755). Una magna exposició, repartida en diferents parts per quatre capitals catalanes, serà l’aposta per treure la pols a la fama d’aquest artista. És possible que la gent entri a esglésies com les de Breda i no s’adoni que a les seves parets hi penja un Viladomat. O que les pintures de la Capella dels Dolors de la parròquia de Mataró, passin sense pena ni glòria tot i ser de les seves obres més destacades. Entre historiadors de l’art i amateurs, el seu nom imposa una reverència. I no és que tingui o ens consti que tingui res a veure amb l’altre artista Viladomat que en el segle XX va guanyar-se un nom en l’escultura. No som conscients de la rellevància d’Antoni Viladomat, perquè durant molts anys, el segle XVIII i les coses posteriors al 1714 han estat cobertes per la idea de Decadència i marginació. Antoni Viladomat abraça aquesta època, però la seva acció –com la d’altres detalls històrics-, realment ens parlen d’una Catalunya molt poc rendida i decadent.
El Museu d’Art de Girona, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu de Mataró i de rebot la Capella dels Dolors. I també el Museu Diocesà de Lleida s’han unit per repartir-se obra i informació que permet construir-se una imatge de l’artista: la seva fortuna crítica, el seu mètode pictòric o la seva defensa del dibuix conformen els eixos narratius de les exposicions. Uns temes que ens descobreixen l’artista, però que sobretot posen a l’abast, grans obres d’art per poder-ho il·lustrar. Entre altres hits, cal anar a Girona, per veure el seu autoretrat. A Lleida per admirar una de les seves obres més aplaudides: el cicle de la Vida de Sant Francesc, procedent de l’antic convent franciscà de Barcelona. El MNAC ha fet una tria dels seus millors dibuixos i dels seus deixebles. I cal anar a Mataró per redescobrir la Capella dels Dolors i les seves pintures. Tot aquest moviment d’obres està al final d’un procés llarg d’estudis i investigacions, restauracions, etc, que paral·lelament a l’exposició ha aportat l’edició d’un llibre monogràfic, que també és el primer catàleg raonat de l’obra de Viladomat.
Artista de mestres
 |
|
MNAC
Un dels dibuixos seleccionats per la mostra
del Museu Nacional
|
Antoni Viladomat va ser un artista d’èxit i de prestigi merescut. Abans d’establir el seu propi taller va pintar uns retrats dels reis Carles i Elisabet Cristina, la cort austríaca establerta a Barcelona, a l’inici de la Guerra. Un cop va establir el taller, ja més enllà del 1714 es va fer amo i senyor de destacats encàrrecs per monestirs, convents i esglésies. Es va especialitzar en temàtica religiosa, però també va rebre la visita de persones adinerades que li van fer encàrrecs d’altres gèneres: natures mortes, al·legories, etc. El seu art prenia com a referent l’art italià, a través de l’anàlisi dels gravats. A més de la seva destresa artística i professional, Viladomat va practicar el dibuix, com a praxis, com a procés del treball i com a arma que el distingia enfront als artistes de tarannà més gremial. Viladomat, sembla que gràcies al contacte amb els artistes de la cort austríaca establerta a Barcelona, va adquirir una visió de la pintura i de l’art, de sentit molt més professional i de valor de la consideració social. La formació i el dibuix tenien –i tenen- un paper important i va començar a ensenyar-ho a aprenents del seu taller, guanyant-se la reprovació del Col·legi de Pintors de Barcelona –de naturalesa gremial-, que aleshores portava la batuta a la ciutat. En aquest sentit, Viladomat va ser un dels primers esglaons que varen iniciar el procés de creació dels ensenyaments acadèmics de l’art que arriba fins avui, però que aleshores va tenir uns moments importants amb la fundació, anys més tard i no sense complicacions, de l’Escola de Llotja (1775) i la Reial Acadèmia de Belles Arts (1850), “mare” de l’actual Facultat de Belles Arts.
badaluc 