Mostra del rastre de Picasso en els artistes posteriors
Barcelona/ Centelles. No és cap novetat que l’obra i el nom de Picasso es van fer sentir en vida i després del pas de l’artista per la Terra. El problema és evitar-lo. Hi ha dues maneres d’entendre la seva influencia: a través de l’estil, que això abarca moltes possibilitats; o a través d’obres concretes. El Museu Picasso de Barcelona acull fins el 29 de juny, l’exposició amb la que rebusca aquest adn picassià en l’obra d’artistes internacionals posteriors. El cas és que els exemples que han aportat, són d’obres on les coincidències són bastant evidents. És més: hi ha el interès de l’artista per citar l’obra del geni malagueny. I a mi em sembla que es podría anar més al fons.
 |
|
Obra d’ Ibrahim el-Salahi, L’inevitable(1984-1985)
Cortesia Herbert F. Johnson Museum of Art,
Cornell University © Ibrahim El-Salahi (Salahi), VEGAP, Barcelona, 2014
|
Hi ha apartats dedicats a la influencia d’obres determinants, com El Guernica o “Les senyoretes del carrer Avinyó”. Respecta les obres que citen la gran pintura que decorava un mur del Pavelló de la República Espanyola de la fira de París de 1936, cal subratllar que en la seva majoria són cites que reactualizen el missatge dramàtic, violent i crític de la peça i el situen en contextos o objectius diferents: la violència racial, el cinisme de la política global, etc. En aquest apartat em van semblar interessants el grup de litografies –i crec que hi ha un aiguafort-, de Dia al-Azzaur.
Quan es tracta de les “Senyoretes…”, diria que les cites són de caire més anecdòtic: artistes que es fixen en la seva fama, amb els seus personatges ètnics, etc. Vik Muniz, aquí i més endavant és qui potser en fa la lectura més interessant. “Les senyoretes…” anuncien el cubisme. Muniz, si vol, amb la mida i forma o amb l’etiqueta, pot evocar obres dels mestres, però el tema és que –o això és el que intueixo-, versiona el cubisme, ja que els eixos de fusta del bastidor i el fons de la tela, evoquen una realitat geometritzada. La influència del cubisme la retrobem, més endavant, amb altres artistes, com Sean Scully, que treballa la superposició de faixes i formes de colors. Però aquí trobo a faltar que caldria fer esment també de l’expressionisme americà, com a via més directa. Scully és una ramificació. Aquí potser és més evident la influència de Rothko i no crec que sigui regar massa fora de test, si diem que sobre aquest és podria rastrejar l’aroma picassiana, al menys, en la geometrització dels plans i la recerca d’un estil lliure. No se si els comissaris han tingut por de posar pares estilístics als tòtems americans.
I els del país?
L’exposició temporal del Picasso inclou obres de grans noms de la pintura europea contemporània, com Baselitz o Basquiat. Però qui em sembla més interessant és l’obra escultòrica d’un grup d’artistes de Benin, repartits per la sala del museu, però que comparteixen uns trets i un record picassià clar. Es tracta de Dakpogan Hazoume i Calixte Ramouald, que fan escultures amb objectes reciclats. Són col·lages d’”objectes trouves”, qui sap si als abocadors, a la platja o per antics tallers, que els hi serveixen per donar forma a caps i formes que recorden els monstres picassians.
L’exposició és bastant extensa i variada amb obres que anomenen “post-picassianes”. Però hi trobo a faltar una bona representació d’artistes locals i espanyols. Segur que més d’un dels nostres paisanos artístics, han tingut la temptació de citar o aprendre de l’obra de Picasso.
badaluc 