Exposicions a la recta final

Tacar el paper

Barcelona/ Centelles. No es bo tornar de visites a Barcelona i anunciar exposicions que es troben a la recta final del seu curs. Però també és veritat, que un cop es despengen les obres, ni l’artista es mor, ni cremen les obres. De totes maneres, la pròxima vegada ja miraré de donar més marge. El cas és que aquest passat dissabte vaig visitar dos espais que feia temps, per no dir anys, que visitava. No és que me n’hagués oblidat. Simplement que de mica en mica vull anar recuperant i ampliant el repertori d’espais cronografiats.
Dolors Junyent Galeria d’Art
Aquarel·la de Josep Tapiró, que es pot veure
a  l’exposició de la galeria, dintre el certamen
“elpaper de l’art”. Hi ha un passaport que
es pot presentar a totes les galeries que hi participen.
Te’l segellen i al final sortegen premis.
Al carrer Aragó, davant de la Fundació Tàpies, però des de molt abans, s’hi troba la galeria de Dolors Junyent, una veterana i ex-presidenta del Gremi de Galeristes, de quan encara s’organitzaven Artexpos.  La galeria presenta a l’entrada una exposició de dibuixos i obra sobre paper. Vàries galeries de Barcelona participen aquesta temporada al monogràfic “el paper de l’art”. La Dolors Junyent ha posat obra de paper, “tacada” per les mans de Barceló, Tàpies, Palazuelo… De fet les ha posat en sentit cronològic, començant des del segle XIX. I d’aquell temps tenen dues peces d’aire orientalista, que us recordarant l’obra de Tapiró que es mostra al MNAC. És més, una de les aquarel·les ja és del mateix Tapiró. Un treball precís de retrat d’un personatge magrebí, que presenta un punt d’esbós i dóna un aire d’estudi al paperot.
Al final de la sala hi penja un quadre de Joan Ponç. Si ho demaneu, us faran baixar a una petita sala inferior on hi pengen un conjunt excel·lent de dibuixos “caligràfics” –no se si els hi puc dir així-, de l’artista barceloní. Aquesta exposició, mostra l’obra d’un artista especialment estimat per aquesta galeria, que li ha dedicat aquesta mostra durant un bon temps.  Però la sala petita, la  pintura a l’escala són la punta del iceberg: si us porteu bé, us poden ensenyar una altra part de la galeria –que s’exten com una casa de hobit en un nivell inferior al carrer Aragó-, on hi ha exposat una altra part de l’obra de Ponç: obra gràfica i dibuixos pertanyents a les seves etapes inicials. En conjunt es tracta d’un bon repàs d’aquest artista misteriós, pertanyent al grup Dau al Set, extremadament original, pacient, imaginatiu. Que va viure uns anys al Brasil, però que quan va conèixer aquella cultura, ja portava un background gràfic afí. L’exposició de baix acaba aquest proper dissabte.
Estela xinesa
Més o menys igual que l’altra exposició. La que tenen a la galeria Carles Taché, al carrer Consell de Cent, 290. Presenten una primera exposició de Stella Rahola (Barcelona, 1980). Exactament són com dues parts, que també semblen d’artistes diferents, però que tenen una aroma oriental. Això deu ser per l’estada de l’artista a la Xina, l’any passat, segons ens indiquen: les obres han estat produïdes a allà.  
Galeria Carles Taché
Els papers “tacats” de Rahola

La primera part exposa un gran mural fet de paper de seda, ajuntats, amb unes intervencions de tinta en els angles dels plegs. Suposo que quan els papers eren plegats i ben petit, l’artista els havia sucat en tinta: aquesta s’escampa de forma “artística pels plegs” i quan es desplega el paper queden esplèndides taques, irregulars i de diferents tons, que es repeteixen i creen grans estructures geomètriques. Hi ha atzar i idea.

La segona part és més escultòrica. Encara que també pot ser pictòrica i a més invita a l’espectador a formar-ne part. Del sostre de la galeria penjen un conjunt de boles translúcides. Exactament són: Esferes de vidre borosilicat bufat i galvanitzat. Està clar que l’estada de Rahola a la Xina l’hi ha servit per entrar en contacte amb materials i procediments.
El que em vaig trobar, és que des d’un punt baix i per sota de les boles, un servidor es reflectia a cada una d’elles, sempre al mig. I les boles, passaven, per tant, a ser com petites cèl·lules clonades.
Si en aquesta obra es parla de la multiplicitat, en les altres dues, la unicitat es fragmenta: es tracta de dues planxes grans d’acer inoxidable. Podrien funcionar com miralls. Però es presenten abonyegades i això fa que quan hom se situa al davant, la persona s’hi reflecteix distorsionada i reproduïda de diferents maneres sobre els plegs i bonys de la planxa. És com si l’espectador s’auto-pintés amb tubs de pintura o pinzellades d’espàtula, ben expressives i carregades, sobre la tela. Un autoretrat expressionista, exacte.  A veure si hi ha la sort de poder gaudir d’aquesta obra i de la trajectòria d’aquesta jove artista, ben aviat.  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: