Sortides per recordar
 |
|
Cortesia de Montse Martin
Hi ha molta gent que va a caminar. I n’hi ha molta que va cap a l’Ajuda. Algú va dir:
perquè no ens trobem tots els que caminem, un dia al matí, per esmorzar a l’Ajuda? Això
va ser el passat 17 de juny. Gent de Centelles, Tona, etc.
|
Centelles. Fa dos divendres ens despedíem del Ñay. La mateixa setmana un altre artista d’arrels centellenques, ho feia a Moià: Joan Abancó. Amb una norantena llarga d’anys. Tots dos potser amb algun pinzell fresc de pintura. Abancó també era pintor i va ser un dels pares del Premi Centelles. La gent passa,viu, experimenta i és més o menys fidel al seu instint.
 |
|
Aleix Art
Vador Martell era l’artista que exposava
a la Capella aquests dies.
Ha obert tots els dies
de la setmana,
ha despertat opinions de tot tipus
entre els visitants.
De la seva exposició se’n parla.
I és que aquest noi,
que també
va portar durant
molts anys el bar
l’Occità de Vic -on ell mateix
organitzava exposicions-, és molt impulsiu.
M’imagino que entra al seu taller i deixa que
la seva imaginació brolli,
igual com el paleta arriba
a casa i es posa sota la dutxa.
La seva obra és molt desigual.
No fa pas distinció entre
obra bona i obra erràtica. Tot és
fruit del seu neguit i dels
seus múltiples interessos. Hi ha
vies en les que falla més.
I ell ho veu i en parla. Però
en d’altres crec que ha de
continuar explorant. Com
en les obres de caire més matéric i
de reús de materials. I
també en els gravats.
El seu interès actual pels grans
tapissos també sembla fèrtil,
però desprès d’un
pantocràtor, potser
tocaria cercar un tema més
genuí dels interessos de l’artista.
No tant imatge
prototípica.
El tapís vol dedicació.
|
Dilluns, 23, a les 9 del vespre: sota missa, a la sagrera, hem muntat tres taules. Dues per seure i sopar i la tercera per preparar el menú. Per aquesta revetlla toca amanida i carn a la brasa. Som 18 persones. Hi ha hagut una escampada important de veïns, però hem fitxat a d’altres. Alguns ja ens coneixem d’anys, però amb d’altres hi hem parlat poc. Aquesta és l’ocasió per averiguar professions, edats . I també surten xefarderies del mateix veïnatge, com les baralles recorrents d’una parella de joves. Això porta la conversa al record d’altres veïns més antics que tenien una relació, potser encara més ruda. És una comunitat amb història i molts records. En aquesta revetlla hem celebrat els 80 anys de l’Angelina Criach i els 69 de la Montse Martin. El sopar de la revetlla acaba amb coques de tres tipus diferents, cava i una traca que havia de fer 10m i en fa la meitat.
L’Ametlla
El que per els veïns que esmentem són suma d’anys, per d’altres són apranentatges, perquè es troben a la flor de la vida i desprenen ganes de conèixer i tenen a les seves mans, triar els camins de les seves vides. Divendres i dissabte vam fer unes petites colònies amb un grup de cinc nens i nenes i quatre adults vinculats d’alguna manera amb el grup de formació i activitat post-cataquetica de la Parròquia, que dirigeix la Pilar Acín. Podriem dir que erem un spin-off del grup Baobab.
Vam anar a Can Xaman, una casa noble, que s’utilitza com a casal de colònies o per a petits grups, a l’Ametlla del Vallès. Esta al costat d’una residència d’ancians. Can Xaman ja havia funcionat com a geriàtric i això deu l’aspecte actual del què serien els dormitoris, on a cada un, hi ha una desena de llits, separats i individualitzats per estructures de fusta que formen petites habitacions. A part d’aquests espais d’us comú, hi ha encara les habitacions i els espais que testimonien el passat ric d’aquest casalot, que diposa d’una capella i d’equipaments, com la cuina, pensats per acollir una bona tribu familiar.
El nostre grup va ocupar un dels dormitoris. Els nens dormiren al terra, sobre estarilles i dintre sacs de dormir. I els adults en les habitacions, amb llit de matalàs tou. Això va ser el de menys. Ens vam passar bona part de la tarda i de la nit de divendres, jugant a jocs que els nens havien preparat als adults, amb pistes i mapes per tota la casa. I després a una gimcana que els adults els hi havíem preparat amb tresors repartits per tot el jardí. A les 3 ens posàvem al llit i a les 7 els nens ja havien acabat la son. Es va fer tard sense pressa, perquè ens ho passàvem bé. Però el cert és que a les 9 del matí havíem d’estar fora de la casa i encaminats cap a Puiggraciós: allà havíem de passar el dissabte. Vam començar a caminar cap a les 11. Una hora bona perquè el sol bronzegi la pell. Tard. Però ens ho vam prendre amb molta calma i paràvem a cada ombra per agafar forces. Així que una excursió que amb el xip d’una matinal hauríem fet amb 45 minuts, vam tardar-hi tres hores. No tots eren caminadors habituats, feia sol i calor, hi havia nens i vam haver fer un bon tros per la carretera, que és molt pesat. Amb tot, ningú es va queixar. Hi havia predisposició. Ens vam anar esperant. Vam xerrar, vam riure. Als nenes els van regar amb aigua, un jardiner i tots vam arribar bastant dignament al santuari. Allà. No hi havia les monges, que eren de celebració al monestir mare, de Sant Pere de les Puel·les. Però ens havien deixat permís per fer el dinar al jardí reservat amb taules i cadires que tenen a la part de sobre.
 |
|
Aleix Art
Una de les virtuts de la sortida d’aquest cap de
setmana a L’Ametlla és que petits i grans
jugaven plegats amb propostes ideades per ells mateixos
|
Personalment em va anar molt bé per interactuar amb els nens i fer com de monitor. Acostumat a sessions curtes amb els Baobab, això ja va ser un examen més complet. És una vessant llaminera, perquè si hom s’obra, comparteix i explica, els nanos són agraïts i hi ha bons feedbacks. Em pregunto si tindria èxit conduir aquest treball cap a l’ensenyament del patrimoni artístic, per unir la relació amb els nanos amb una meva vocació.
El grup que ha vingut té ganes de fer coses i de satisfer certs impulsos. No se com, s’ha animat a novel·lar les seves vivències a Can Xaman i poblar els records de ficció sobre personatges misteriosos que per ells habitaven la vella casa. Em consta que ja tenen algunes pàgines escrites. És bona senyal si hi ha joves que tenen curiositat per expressar-se, per iniciativa pròpia i més enllà dels deures.
badaluc 