TOTS AL CARRER

Fotos: Aleix Art

















Plats sobre les llambordes



L’hora de les ampolles de ratafia 
al 14é sopar del carrer de l’Estació
Centelles. Aquest cap de setmana ha fet bo. Dissabte al vespre, els  del sopar del carrer Penyaplata, van poder aprofitar fins l’últim moment sense trobar a faltar massa el jerseiet. Hi havia una  quarantena de veïns, en  aquesta reunió gastronòmica que ja fa catorze anys  que s’organitza. Tallen el carrer, posen brases a punta i punta i taules al mig. Veïns i convidats porten i piquen d’uns  primers plats elaborats a casa. El segon és una recció de carn –xai, buti, cansalada-, per fer a la brasa. Gelat, coca de crema de postres. Tast de  ratafies: aquest any corrien privilegiades ampolles de la Dolors Arguelaguers –de can Rovira-, guanyadora del concurs d’enguany. 
També n’hi havia que havien portat detallets i al final de l’àpat es sortejaven entre els assistents. Un servidor hi va afegir un linòleum de “La noia que es rasca l’esquena”, que va anar a parar a una jove dissenyadora. A mi  em va tocar una fotografia de la Noèlia Marin, convidada a l’àpat –tots dos som veïns de la sagrera-, i que des de dissabte exposa a les  finestres d’El  Trabuc –espereu al post que sortirà a Aleix Art, amb més informació-.

Noelia Marin
L’autora d’aquest
retrat és la mateixa
que ara exposa a les
Finestres d’El Trabuc  












Basar Centelles

Una nit càlida i amb bon ambient  com  la que es destil·lava a la Plaça Major on Cantus Firmus, la coral centellenca dirigida per Gabriel  Miralles, posava la guinda a la Botiga al Carrer d’enguany, amb un deliciós concert d’havaneres i sardanes cantades. Un concert preparat expressament per la jornada. L’Unió de Botiguers de Centelles  pot estar contenta amb la jornada d’enguany: hi havia molta gent, hi havia material, oferta… Cada botiga havia de seleccionar un  producte estrella, es feien sortejos, tasts, etc. La Diputació havia deixat uns stands que feien més lluïts els aparadors  comercials avançats al carrer Nou i Socors. Establiments que existeixen fora de l’eix comercial tenien el seu lloc al Centre. La plaça Major estava destinada al concert. Però al Portal hi havia inflables per la canalla i  a davant de Can Canas hi havia la paradeta dels Cent Teies, pintant la cara de la quitxalla Va ser ben trobat.

Paraula de poeta

A la zona del Portal sonava la música a tot drap. Shakira per amunt. Així que a les 7 de la tarda, en Sarrate va fer tancar les portes de la Capella de Jesús,  per recollir millor les paraules de Lluís Solà, que va glosar la figura de Joan Vinyoli, per inaugurar l’exposicó de Sarrate –veure post del blog Aleix Art. Solà, poeta, erudit, va fer una conferència impressionant en la dicció, la forma i el contingut. Va semblar un catedràtic d’universitat impartint una lliçó magistral. Ningú podia adormir-se, perqué les paraules retronaven, recalcant la importància de la poesia i d’en Vinyoli. Algunes idees clau: va recalcar la coincidència d’un grapat de poetes i escriptors excepcionals,  durant una època especialment difícil, de lluita i  supervivència de la llengua. Va definir vàries vegades la poesia: “donar més sentits als mots (que els habituals)” o “la poesia explica alló que afecta a l’home”. Una consideració curiosa: els contemporanis són els qui poden entendre millor el significat dels poemes (escrits en el seu temps)”.  Referit a Vinyoli va recalcar la passió del poeta, el seu respecte a la paraula com a clau transmissora i la importància del silenci. Una altra  idea que va deixar anar: “la nostra memòria és com un bosc”. Encara no  entén  com hi pot haver gent que tingui motius  per perseguir i intentar eliminar una llengua.  L’expressió del rostre, la gestualitat i el discurs  van motivar el retrat que adjunto.


Tarda amb en Musach
 
Diumenge va ser dia de reflexió, descans. Si ve a la tarda hi va haver una sessió del grup ÉcfrasisXXI a la mostra de Musach al Marçó. Vam coincidir amb altres visitants que es van afegir al comentari obert. Del què va explicar l’artista em va quedar una  dada històrica: quan  ell de jove, comença a aprendre a dibuixar i pintar –anys  1948-, a Centelles no hi havia pràcticament ningú que fes art. Sols alguns veïns,originaris de Barcelona, com un tal Cardonets, Àngels Arañó i d’altres com Joan Abancó, que aleshores estava o sortia d’apranent del taller familiar dels Musach. Però la feina dels Labarta  i altres, s’havia interromput per la guerra.  Així que la petita colònia  d’artistes va incentivar que els nanos aprenguessin  a  dibuixar i pintessin, per  retornar l’art “autòcton”  al nostre poble. En Musach, en  Matas i d’altres van ser les primeres granes. Dissabte vinent ferem la versió corresponent amb l’expo  de Sarrate.  
Per cert: en  David Viñolas prepara gravació de disc amb el seu Trio de jazz.   

    

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: