TREBALLS D’ESTIU (III)

Guardians de la ceràmica

Visitem a l’artista ceramista Joan Gardy Artigas per conèixer la fundació i les instal·lacions amb les que recorda l’obra del seu pare i ajuda a fer projectes  de ceràmica a altres artistes

Totes les fotos: Aleix Art
Joan Gardy Artigas amb el seu mural de fang de guerrers


Gallifa/ Centelles. Fa uns mesos en un dels articles del blog, parlàvem del mural de ceràmica de Joan Miró, que es va fer per la seu barcelonina d’IBM. Que després ha esdevingut Departament d’Ensenyament. El mural en qüestió va ser desenganxat del seu emplaçament a l’edifici de Via Augusta i ara s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ben bé sota la cúpula. L’obra és germana de la que l’artista va fer per altres llocs, com l’emblemàtic mural per l’aeroport del Prat. Contemplant-ho de prop i de lluny, em feia la següent pregunta: com s’ho van fer per escampar tots aquells litres d’esmalt per fer les línies típicament mironianes? Perquè fer ceràmica no és el mateix que pintar sobre tela o sobre el terra. Teòricament l’esmalt s’ha d’aplicar de forma uniforme. La profe ens ho diu.
Una de les rajoles amb una capa d’esmalt
blanc-gris, com les que s’utilitzaven pels
murals ceràmics de Miró.
Per sort encara existeix el taller on es van preparar aquests murals i també els hereus de l’artista col·laborador. Miró tenia la idea i es va deixar ajudar i aconsellar pel seu amic Josep Llorens Artigas. Ceramista, avantguardista; aquest  artista, a més de catàleg propi, va ser la mà a l’ombra de molts artistes que volien passar pel fang. Com en Joan Barbarà en gravat. Per circumstàncies familiars, el taller de Llorenç Artigues es va instal·lar a una antiga masia de Gallifa i allà continua sota la direcció del seu fill, Joan Gardy Artigas, en Joanet pels amics. A més de preparar obra pròpia, disposa d’unes estupendes instal·lacions per ajudar i assessorar a altres artistes a produir obra ceràmica. En un raconet amagat sota la parròquia romànica de Gallifa hi ha aquests tallers, amb els forns, juntament amb petits apartaments per residència d’artistes i uns espais d’exposició destinats a difondre l’obra del pare. Aquest és el nucli i la  raó de ser de la Fundació Llorens Artigas.

Cingles de Bertí

Aspecte del taller primer dels Artigas
Dimarts de la setmana passada, vàrem sortir des de Centelles cap a Gallifa. Si va per la carretera que passa per Sant Feliu de Codines. El cotxe l’ocupàvem amb  l’arquitecte Romàn Arañó i en Pep Puvill, fotògraf, veí actualment de Centelles que és un gat vell de la vidilla artística de tota una època i ens feia d’enllaç amb el ceramista.  En quilometres són uns 25. Però en temps el viatget vol de calma en la conducció i uns quaranta-cinc minuts. El paisatge és preciós. Juliol plujós, els boscos estan verds i tota aquella zona de sota els Cingles de Bertí és molt frondosa. Com una selva domèstica. La carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Gallifa és a més, molt poc transitada, ja que els veïns que viuen a l’altra cantó, a Sant Llorens Savall, hi van per una altra banda.
La Fundació Llorens Artigas és actualment un espai amb diverses edificacions. En forma com de D, a un punta hi ha el taller primitiu, amb un forn japonès i un gran taller sota cobert. Aquí és on es van fer els murals mironians, com encara recorden les anotacions en una biga que ens remet al mural de l’aeroport. Una mica al mig de la D, hi ha la casa pairal, antiga, de pedra, amb nombroses ferradures a la paret, just a sota de la capella romànica. Cap a darrera, que és també cap a l’altre cantó, hi ha un edifici modern, de línies racionalistes, fets amb materials locals –rajoles, maons i  fusta-, amb cert aire japonès: proporcions en base al tatami, ús de fusta de fibra densa i d’aspecte minimalista, grans bigues i l’apuntalament de la teulada. Aquest és l’edifici que acull els apartaments per acollir artistes que vulguin treballar allà i, a sobre, la sala amb exposició del fons de la fundació: obra de Llorens Artigas, Miró i amics.
Els plats de fang intervinguts per grans noms de l’art,
exposats en les seves caixes especials.
Ara mateix hi exposen unes caixes de fusta amb plats de ceràmica intervinguts –ja fa  anys-, per artistes com Ràfols Casamada, Chillida, Joan Brossa, Robert Llimós, etc. Les caixes on s’exposen els  plats són com maletes de viatge. Serveixen per exposar, per guardar i per tranportar.  S’instal·len sobre cavallets. Cada caixa té dos plats, que són dos artistes i n’hi ha moltes. Els  plats artístics van ser una iniciativa de la  Fundació que es van fer durant uns anys, aprofitant que l’artista podia passar pel taller o inclús,  portant-els-hi el plat perquè ho intervingués, com va ser el cas de Chillida. Gardy Artigas ens  explica que aquestes caixes  se’n van aviat d’exposició a l’Albertina de Viena.  La Fundació presta sovint obra per exposicions internacionals.
Aspecte del taller de l’Isao
Seguim amb la volta: per darrera d’aquest edifici i a l’extrem oposat de la D, hi ha un altre grup d’edificis que inclouen més tallers i els tallers per a la ceràmica amb el fang, els esmalts, els torns i més forns. En un d’aquests espais, però sense ser taller de ceràmica, hi treballa l’Isao, el fill del Joanet. Artista conegut pels seu tema dedicat al món animal i per fer una espècia d’obra similar a la que podria donar de si una serigrafia pop-art:   recerca de l’estructura simètrica, del perfil o la silueta, és a dir de, la forma arquetípica de l’animal passat no sols per mitjans reproductors sinó també per la pintura o l’escultura. El vam poder conèixer.
Els altres tallers són ja pels treballs amb fang del mateix Joanet i per la feina dels artistes convidats que hi passen una temporadeta. Ara no hi havia ningú més.  Aquí i allà dels tallers i espais hi ha obra d’un i altre artista, dels que hi han passat. En el jardí mateix hi conviuen escultures de Miró. En una paret hi ha una concentració de pits femenins fets  entre en Gardy Artigas i en Frederic Amat, amb qui  també van fer el mural de les olles  que hi ha a la paret que separa el Mercat de les flors amb l’Institut del  Teatre de  Barcelona, a  Montjuïc.
Detall del passadís inferior edifici, que acull els apartaments 
per artistes residents, aixecat amb pilars robusts 
i acabat amb les rajoles de fang al terra. 
Però  no només trobem a Gallifa, una col·lecció d’obres amb història. També totes aquestes arquitectures modernes dels apartaments, espais expositius  i tallers responen a un geni creatiu. Els plànols són de l’arquitecte nord-americà Bruce Graham. Autor de grans gratacels a Chicago, membre d’una xarxa d’arquitectes americans que operava a tot arreu i que es va cuidar de reconstruir Japó després de la Segona Guerra Mundial. D’aquí el coneixement de l’arquitectura japonesa . La vinculació amb els  Artigas ve de col·laboracions mútues per complementar altres arquitectures amb treballs  de ceràmica que es preparaven  a Gallifa.

El treball d’estiu:

Tornem al primer edifici, al taller primitiu on s’hi feien els murals mironians: allà hi treballa actualment en Joanet i hi està fent un gran mural amb relleu de guerrers de fang. La idea remet a les entrades dels temples japonesos on hi ha guerrers d’aspecte ferotge que vigilen el  tros. Els guerrers de fang vigilaran l’entrada de la fundació i per tant les referències a la ceràmica hi són constants. El mural  es  troba bastant avançat. Hi ha guerrers que fisonòmicament  remeten a ètnies africanes. Com les senyoretes de Picasso.
Conjunt i detall del mural dels guerrers, que Gardy Artigas
està preparant per instal·lar a  l’entrada de la Fundació. 
És el seu Treball d’Estiu, si bé ja fa temps que ho prepara. 
Gardy Artigas ho ha hagut de treballar per parts i anar ajuntant-ho. Ho ha fet amb fang refrectari d’alta  temperatura. Diu que la idea per tirar endavant aquest mural es troba al seu cap. Tot i que hi ha alguns dibuixos per allà sobre que remeten als guerrers, no hi ha cap esquema general.  Inventiva i improvització.
El forn més proper a aquest espai es troba a fora, a l’aire lliure, cobert. Per sobre la teulada, en un cantó hi sobresurt una xemeneia. Gardy Artigas anomena de tipus japonès el forn que té  a allà. Es tracta d’una construcció de maó amb tres cel·les amb volta, cada un, un pel més aixecat que l’anterior. Funciona encén el forn més baix. Quan aquest arriba a certa temperatura  s’encén el segon. I després  el  tercer. De manera que s’aprofita la temperatura d’un per fer  apujar la de l’altre. A dintre de cada cela hi ha espai per la combustió i per cobrir-ho de ceràmica. Hi ha forats que són respiradors. La tercera cambra fornal té les parets de maó vitrificades: això és perquè allà s’hi ha tirat sal sobre les peces de ceràmica, fet que produeix un tipus especial d’esmalt sobre les peces que també afecta les parets del forn.  
Conjunt i detall del forn  japonès de tres cel·les. Cada
compartiment és, de fet, un forn, però funcionen de
manera consecutiva. En la imatge de detall es veu la paret
 del forn amb un to verdós, fruit del procés d’esmalt, residu
d’haver tirat sal sobre les peces que s’anaven a coure. 
  
Per fer una  cocció s’ha de preparar amb temps: es posen ben posades les peces  a dintre, es tapa l’entrada amb blogs de pedra o fang i s’encén. Les coccions duren hores i s’ha d’esperar a que arribin a cada temperatura, a que facin la feina de  coure i a que baixin les temperatures per desenfornar.  Segons Gardy Artigas al Japó i per aquella zona, poden tenir agrupacions de cambres fornals molt més extenses. Cada ceramista cou les peces quan li toca i es posen d’acord, perquè cada ceramista es prepari i cogui el seu tros quan li toca.


Ceràmica i Japó són binomis importants en l’adn de la Fundació.  Gardy Artigas va ser qui va anar a estudiar a l’illa nipona i va importar aquest tipus de forn a l’espai de Gallifa. Va anar allà per conèixer tècniques i artistes. Per  fer el viatge es va endur com a guia a la seva futura dona, una japonesa que estudiava a l’Escola Massana de Barcelona.  Se la va emportar i al final s’hi va casar. Els forns que hi ha a Gallifa se’ls van construir ells, amb l’assessorament dels mestres ceramistes japonesos. A la fundació hi tenen dos forns d’aquest tipus, de tres i dues cambres. Un tercer forn és elèctric.         

La qüestió dels murals

Joan Gardy Artigas ens  va  ensenyar totes aquestes instal·lacions. Vam saludar a l’Isao, i també a la seva dona. Vam veure altres coses que en Joanet fa, com uns dibuixos amb llapis. Resulta que un tema seu, recurrent, que surt tant sobre el paper, com sobre el fang, són els peixos, molt sovint amb els seus ulls rodons i aspectant.  Fins al punt que hi ha obres que la rodona negre és  el més important. Com l’ull obsessiu de Hall 2000.
Interior taller de ceràmica, dintre les 
instal·lacions ampliades de la  Fundació. 
Però si èrem a Gallifa, a part de per conèixer  artistes i espais, era per respondre com punyeta es van fer els murals mironians. Tal i com es pot observar en el mural instal·lat al MNAC, el conjunt està  format per rajoles esmaltades per un cantó, de color blanc-grisos. Sobre aquest esmalt  base  s’hi fan les intervencions més acolorides i artístiques. Però Gardy Artigas ens assenyala  que  ja en aquest fons base, es cercava que l’aspecte no fos uniforme. L’esmalt hi està aplicat de manera desigual. Si fos “ben fet” o fet de manera ortodoxa, serien com rajoles d’un bany, de blanc immaculat. Però no era aquesta la idea.
Cada rajola esmaltada blanca va enumerada pel darrera. Estès tot el mural al terra del taller, Miró i Llorens Artigas, escampaven  els esmalts de colors, per fer les línies i el negre, amb plena  llibertat. Traç carregat, constant i ràpid. Assecar i enfornar. En un racó dels tallers de la Fundació s’hi troben encara, rajoles dels murals mironians, que són proves de colors. Vol dir que el resultat que nosaltres veiem no és ben bé casual. 
Racó amb fangs i arenes per preparar el fang. En aquest taller
tant es preparen el fang ells mateixos, com compren barres
preparades.
L’atzar hi és, però està molt estudiat. El traç final i en definitiva, el mural definitiu surten després d’un temps  de preparació.  I això no treu que en el moment definitiu, ja fos en pinzell o amb una escombra, l’artista  executor, havia de deixar anar uns regalims constants d’esmalt, per aconseguir que el traç del conjunt tingui un aspecte generament uniforme. És ceràmica, però sembla el traç ininterromput d’una pintura . Però de fet si t’ho mires  de prop, en  la proximitat, es veuen qualitats matisades. Gardy Artigas ens dirà més  d’una vegada que les normes estan per aprendre-les i conèixer-les, però que un cop les saps,  te les saltes. Has d’arriscar per arribar a altres cotes plàstiques i creatives. En els treballs d’aquest ceramista no importa l’aspecte perfecte, sino sobretot els accidents, l’atzar, les imperfeccions. Per fer-ho uniforme i impol·lut, ja hi ha els sistemes més industrials. Allà sí que una peça surt igual a la següent i fa joc amb les rajoles del quarto de bany.

Estantaries amb esmalts. Treballs de fang sobre la taula
La  visita a la Fundació acaba amb una  cerveseta a l’ombra d’uns arbres del jardí,  asseguts al voltant d’una taula de pedra. Diposa d’estany i piscina. Tot i que no ha fet una tarda  assoleiada. El risc de pluja era evident. Però ens ha deixat fer. Parlarem d’aspectes biogràfics, de records. Amb en Pep Puvill es coneixen de que havien anat junts a l’escola, però sobretot de quan fa varis anys, varen coincidir en uns tallers d’artistes que es van muntar a Esplugues de Llobregat. Gardy Artigas era el  ceramista i Pep Puvill el fotògraf que feia el catàleg d’obres dels artistes, a part d’obra pròpia. Allà es va forjar l’amistat més duradora.
Alçat del taller amb decoració de les parets i
sobretot el sistema de bigues de fusta,
idea de l’arquitecta  Bruce Graham.
En algun moment o abans, surt que Gardy Artigas ha quedat satisfet del Premi Centelles  d’enguany. Ell i el seu fill Isao han  format part del jurat de l’edició d’enguany, juntament amb el pintor Artigau, l’historiador Antoni Pladevall i el periodista cultural del 9nou, Jordi Vilarrodà. Diumenge vinent, dia 31, sabrem que han triat. De moment ja  sabem que necessiten la Capella de Jesús, a més del Marçó, per exposar  les  obres. L’any passat amb la petita sala del carrer Galajadors ja en van tenir prou.

La visita a la Fundació Llorens Artigas acaba amb ganes de tornar-hi. Un altre dia caldria anar-hi per  veure com queda instal·lat el mur i per xafardejar el treball d’artistes que vagin a treballar  a  aquells tallers. El fet  és que  molt a prop de Centelles, amagat,  però relativament accessible, hi tenim un bon polvorí d’artistes d’alta fornada. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: