EXTRA: EXCURSIÓ A TIANA I MATARÓ

Dues hores

Claustre gran amb les cel·les individuals de la Cartoixa de Montalegre, del segle  XV – foto: Aleix Art


Tiana/Mataró/Centelles. Ja està. Volíem anar a visitar la Cartoixa de Montalegre i ho hem fet. Del segle  XV, encara està en funcionament. Acull 12 monjos, però es repara per rebre noves incorporacions. Aquest renaixement fa ara observar més gelosament les seves costums. Per això aquesta excursió generava neguits: al monestir només admeten homes. Les dones visitaven Tiana: els seus carrers i la parròquia amb el retaule del segle XVII. Amb la visita a Mataró de la tarda, vam tornar a reunir tot el grup i la unanimitat en el gaudi dels llocs per conèixer: l’església arxiprestal de Santa Maria de Mataró i la Capella dels Dolors.

Elles a Tiana, ells a Montalegre

 A les 9 del matí sortíem  plegats de la plaça dels Àngels de Centelles. 47 ànimes repartides en dos autocars. L’un adaptat, l’altre més petit. A les 10 érem a Tiana. Un cafè a un bar del poble. Hi ha llocs que no s’esperen una visita de cop de cinquanta persones. Feia un dia serè. Tot el dia ens va fer bo, si bé avui encara fa més calor. A les 11 tornàvem a ser, prop dels autocars. Les  dones es van quedar: tenien un pla  propi, alternatiu. El mossèn de la parròquia tianenca, mn Joan, les va rebre i els hi va fer de cicerone per dintre el seu temple on hi tenen un retaule del segle XVII dels Tramulles. La Mercè  Vilà ha reportat que  també  tenen un baptisteri de la mateixa època. La resta  del temple és modern. L’antiga parròquia de Sant Cebrià és avui l’ermita de la Mare de Déu  de l’Alegria, que es troba una mica apartada del poble, més amunt. Com si  fos l’Ajuda, igualment envoltada de quatre antigues masies. Els carrers moderns de Tiana, fets de cases baixes i torres d’estiueig, uneixen avui antigues masies escampades per un tros de terreny en pendent. A la part alta hi ha l’església parroquial i a la baixa l’ajuntament. A prop d’aquest, hi ha la casa i els jardins de la Lola Anglada. Les dones van visitar tot això. Es van armar de paciència i ens van esperar.
El monjo Josep Maria Canals ens va rebre i guiar pel cenobi.
D’entrada ens va fer una  introducció a la història dels
cartoixans.
Mentrestant els homes vam fer cap a la cartoixa. Vam poder arribar amb l’autocar  petit, ben bé fins davant la porta del monestir. El nostre guia intern va ser, Josep Maria Canals, un dels monjos cartoixans,  avui l’únic català del grup, que té entre les seves funcions monàstiques, la cura de l’arxiu i de la biblioteca. Primer ens va fer seure a una sala per explicar la història de l’ordre fundada  per Sant Bru, al segle XIII i les característiques principals. Són l’última etapa en l’evolució general del monaquisme: Benedictins, Cistercencs, la Trapa i Cartoixans. Ordres cenobítics, d’oració, treball i aïllament del món. A nivell global encara faltaria consignar altres ordres com  els Dominicans i els Franciscans, però aquests suposen sortir dels murs del monestir per caritat i predicació.
Entre les ordres, cada cop hi ha hagut una història repetida de successió que, cada cop ha suposat la reacció contra la riqueses i la corrupció, entomant la bandera de l’exigència de cercar Déu i renovar l’església, de manera senzilla, austera i entregada.  El nostra monjo ens  va dir que la missió dels Cartoixans era renovar l’església, a través del treball interior propi i personal i de l’exemple.
Les mateixes cartoixes es fan en racons remots i solitaris. Es solen cercar semblances orogràfiques i naturals amb la casa mare. Escaladei i Montalegre tenen un perfil muntanyós similar al de Chartreusse. Montalegre està  més pròxim al bullici urbà –Barcelona està a tocar-. Però es troba en un racó totalmeent amagat, molt difícil de veure, de la serra litoral, just a sota de la Conraria.
La Cartoixa de Montalegre s’està preparant
per incorporar més monjos. Ha
estat escollida pel Prior Superior
per concentrar els germans d’altres cenobis
que s’han clausurat i per noves vocacions. Ara
són 12 monjos i en poden acollir una trentena.
Perviuen algunes de les centenars de cartoixes exteses per tot Europa: França, Itàlia, Rússia, Anglaterra, Alemanya, etc.  A la Península la primera va ser Escaladei. Montalegre va ser la divuitena en la llista cronològica de fundacions europees (1415). La casa mare és a Chartreusse, la  Grand Chartreusse. Viuen de les rendes generades pel popular licor. Ara Montalegre entoma un període de renovació. Ara són 12 monjos. Ha rebut i encara rebrà monjos procedents d’altres cenobis peninsulars que s’han anat replegant, de València, Portugal, etc.  S’havia  plantejat fundar una nova cartoixa a la zona de Palència.  Però l’elevat cost i certes reticències locals ho van fer desestimar. Montalegre va sobresortir aleshores com un centre adequat, per la seves característiques, per la seva antiguitat, per la proximitat d’hospitals i també per la relació amb Gaudí. 
El genial arquitecte de la Sagrada Família visitava sovint Montalegre. I quan dintre el temple de l’Eixample, va disposar la dedicació de capelles a les principals ordres religioses actives a Catalunya,  va  destinar un lloc especial a l’ordre de Sant Bru. Aquest fet va ser el toc de gràcia, per acabar de convèncer al Prior General sobre l’elecció i l’aposta de futur per la cartoixa de Tiana. Ara en costegen la reparació de façanes i espais.
Claustre gòtic, un dels dos grans recintes que acullen
les cel·les als laterals. Aquest és el que es va construir primer,
en  el mateix segle XV. Més enllà n’hi ha un altre que acull 
més cel·les, que es va edificar en el segle XVI, però segueix
la mateixa idea que aquest.
El nostra monjo guia ens va detallar tota aquesta història i ens va conduir bona part del monestir. Vam poder entrar al gran claustre gòtic, que disposa de les cel·les als laterals. Destaca el lloc per la construcció austera. Elegant, noble, però austera. Capitells de pedra, però tant sols de perfil escairat. Potser la major llicència creativa es troba en les xemeneies de les cel·les: piles de maons posats amb gràcia. El maó és un material principal de construcció: els sostres del claustre i altres parts es  troben formats per maons, formant voltes ogivals. Quan es pot, com a l’església o a les sales comunes –refetor, sala capitular-, pedra o maó es pinta o tapa de blanc. A l’església no hi ha pintures ni grans conjunts. Les pintures que abans hi havia, es van sostreure al segle XIX i sembla que les tenen localitzades a una esglesieta de França. L’església disposa d’una entrada més monumental, als peus, amb una portada formada per una successió d’arcs i motllures apuntades, amb el superior reforçat i conopial. Dintre al temple hi ha el cor de fusta amb els seients, on els monjos es troben per fer les pregàries comunitàries.  No vam veure cap cel·la, perquè no vam poder, però la seva forma i distribució ja la coneixíem per la visita de l’any passat a Escaladei.

El culta a la mort  

El monjo fent l’explicació a la sala capitular. A les
mans porta una urneta de fusta on dipositen les
mongetes de color blanc, negre o vermell per votar quan
han de prendre decisions comunes o admetre el pas
d’un monjo a un altre, dintre els que marca la seva ordre. 
El monjo ens va guiar pels espais i a tres d’ells es va esplaiar més en l’explicació de la vida diària d’un cartoixà, sense reparar amb exemples pràctics: la sala capitular, l’església i el cementiri. A la sala capitular ens va explicar els estadis pels que els monjos passen fins a convertir-se en germans. Per admetre un nou monjo o per acceptar el seu pas a un graó més d’integració hi ha el pupillatge d’un monjo que el presenta i en defensa l’aprovació entre la comunitat i el prior. Voten amb mongetes de color blanc, negre  i vermell i les tiren dintre una urneta de fusta amb un embut  per dirigir el llegum cap a dintre.
Quan han de donar gràcies, ja sigui a la sala capitular,  on tenen una gran creu marcada al terra, o a la cel·la, es prostren al terra, mig inclinats. El monjo guia ho va fer sense problemes, als seus 83 anys. És un home vital i amb salut. A l’església ens va ensenyar com llegeixen dels llibres grans i així els hi és possible seguir.
Però l’exemple d’austeritat i senzillesa es manifesta d’una manera encara més natural en el cementiri. Els cartoixans reten un culta especial i atent a la mort, ja que és l’estadi en el que el monjo arriba al encontre definitiu amb Déu. Situat en un angle del claustre gòtic, el cementiri disposa de quaranta sepultures al terra. Quan un  germà es mort, fan un forat de dos metres de fundaria en la sepultura més antiga. Posen el germà amb la vestimenta sobre una llitera de fusta i després de les exèquies corresponents el dipositen al sot, tal qual, sense caixa. El contacte immediat amb la terra fa que de forma ràpida el cos es torni fang. Amb la cruesa que s’escriu, ell ho deia amb tota naturalitat. Aquell dia mengen plegats, per no replegar-se de seguida a la cel·la i compartir la trobada amb el pare, una estona plegats.
Els cartoixans passen la major part del dia a la cel·la, orant, meditant, treballant a l’hort,  llegint o dedicant-se a alguna de les funcions que té encomanada. Es reuneixen quatre o cinc cops al dia per pregar a l’església. Dinen de forma frugal i abundant.  No sopen ni esmorzen. Un sol àpat i prou i sempre, sense carns. Dinen en comunitat els diumenges, els festius i quan hi ha un traspàs. Per tractar els problemes i qüestions  es reuneixen un  cop a la setmana a l’aula capitular. Allà es poden observar els defectes i procurar per la millora personal i conjunta: tu desafines als  cants, tu fas tard, etc. Tenen un altre dia a la setmana per caminar en parelles pel bosc del voltant i parlar.
Part alta de la portada gòtica de l’església de la cartoixa de 
Montalegre, feta d’arcs apuntats i pinacles adossats
 L’ordre cartoixana fa 800 anys que existeix i segueix l’exemple de Sant Bru. Ens poden semblar uns carques per la seva negativa a rebre les dones. Però el cert és que vam sortir d’allà carregats de bones impressions, encantats amb el seu exemple de vida  senzilla, el seu bon estat físic i desitjar brindar amb chartreusse per ajudar a augurar-els-hi un  futur estable.  Crec que la nostra impressió va ajudar a que les dones de l’excursió veiessin que allò de la cartoixa havia estat una cosa seria i singular; que no se’ns havien tret de sobre i que malgrat les seves aparents limitacions, són font d’una gran riquesa.  La mirada enfadada  del primer moment es va anar endolcint a força d’explicacions i també de la gran tarda de després.
Vam entrar al cenobi,  a quarts de 12. En vam sortir a quarts de dues. El temps just per dirigir-nos a dinar a Mataró. Sort que no havíem lligat res més a aquella franja horaria, ja que no haguessim pogut assistir-hi amb prou temps. A les 2 estacionàvem l’autocar davant el restaurant, prop de ràdio  RM . Menú del dia: va guanyar la comanda d’arròs. Dijous. A les 4, érem al carrer de nou. Amb l’autocar ens vam apropar al centre. Però per fer-ho  vam anar fins a la part superior del casc antic, de manera que vam arribar a la parròquia, sempre entomant carrers en baixada. Així vam poder passar per l’antiga presó projectada per Elies Rogent.
Ens havíem reservat una estona prèvia abans d’entrar a l’església, per fer un cafè a fora la plaça. Això va complicar una mica els marges de temps i va fer que haguéssim de retallar l’excursió per poder gaudir, tal i com es mereixia, de la visita dintre el temple i de l’estona de pregària. Vam deixar la visita al Museu de Mataró per un altre dia.

Tarda a Mataró

Dinar a un bon restaurant cèntric de Mataró
El nostre guia pel temple marià va ser en Xavier. Un noi jove, enterat de les vicissituds històriques i artístiques del lloc. Va concentrar l’explicació sobre el retaule del Roser, les pintures de Pere Pau Muntanya del presbiteri, l’orgue monumental i sobretot en la capella dels Dolors. Un i altre donaven testimoni d’uns feligresos en el passat molt entregats en enriquir artísticament el seu temple, per satisfer als companys de confraria, per destacar entre els veïns i per fer del temple un bon lloc per celebrar l’eucaristia. El màxim exponent és la capella dels  Dolors.
El temple  parroquial actual respon a una reforma barroca, del segle XVII,  que aprofita les capelles laterals gòtiques. En una d’elles, la que havia estat del Santíssim respon a una traça de Fra Josep de la Concepció. Ara acull el culta a les Santes de Mataró: Juliana i Semproniana. A finals del segle XVII, a un lateral,  adossat al mur, s’hi va afegir la Capella dels Dolors, responent al desig de la confraria dels Servites que, capacitada econòmicament  va encarregar la decoració pictòrica de la capella i de la sala de juntes, al pintor més important de la Catalunya de l’època: Antoni Viladomat. Actiu al segle  XVIII, la seva obra recull les suggerències de la cort artística vinguda a Barcelona, amb l’arxiduc Carles, durant la Guerra de Sucessió. Després d’acabar la guerra, Viladomat serà actor important en la represa de l’activitat pictòrica, per qualitat i quantitat.
El grup seguint les explicacions del guia a la Capella dels
Dolors de Mataró
El nostre guia no es va descuidar d’anotar-nos que aquest artista, com tots en la seva època, eren responsables d’un taller format per un conjunt d’operaris que l’assistien en els encàrrecs de pintures. El mestre del taller es reservava l’execució de les parts més destacades. El guia va insistir en aquest punt  per fer palès el caràcter casi “industrial” de les pintures de Viladomat, que per això va poder ecòmetre més de tres-centes obres. Però va ometre que el mateix pintor, Antoni Viladomat, també es trobava al capdavant dels pintors que exigien un major reconeixement social i econòmic de la pintura i que per això es trobava enfrontat amb el gremi de pintors, detall que sí va esmentar per explicar que la majoria d’encàrrecs s’havien saldat en  “negre” i per això no hi havia documentació de l’execució. El paper de Viladomat en la pintura incloïa el interès per una més bona formació de l’artista i per això va iniciar classes de dibuix al seu taller, origen pedagògica de la formació acadèmica, que germinaria en la posterior Escola de Llotja,l’ Acadèmia de Belles Arts i de l’actual Facultat de Belles Arts.
En el conjunt de la parròquia de Mataró, ja és important el pes de la decoració pictòrica, però en aquesta capella és encara més notable. S’expliquen les escenes de la vida de Crist i Maria,  relacionades amb els dolors. La Verge dels Dolors és una talla barroca  deguda a un privilegiat escultor català, Pau Vila. Tota la resta són pintures sobre els murs, dintre teles i  medallons. En les pintures dels murs, Crist vesteix la túnica franciscana, testimoni del suport de patronatge d’aquesta ordre a la decoració. Decoració i arquitectura acusen un caràcter escenogràfic, propi del barroc, que es mostra també en l’altar, que disposa d’un conjunt de frontals canviables, segons l’etapa litúrgica. En el Sagrari hi ha un sistema de corretges que fa davallar una pintura que representa el Sagrament i deixa al descobert un Crucifix. Un taló pictòric similar tapava també la talla mariana, que antigament s’ensenyava en contades ocasions. La pintura escenogràfica, del mateix tema dels  Dolors, és obra del mateix Viladomat i està penjada fora la capella, en el pilar de l’església parroquial.   
En la sala de  juntes, al dintre de la capella dels Dolors, el taller de Viladomat va treballar també en la decoració pictòrica de l’espai. Es representa als apòstols reunits a la cambra de la Verge, en el moment de l’Assumpció. En aquest despatxet h hi ha amagat un petit altar que antigament havia testimoniat el casament de vidus, que d’aquest manera, assolien  un  segon matrimoni, de forma discreta. 

Moments de pau

En acabada la visita a la Sala de juntes, el grup de l’excursió ens vam retrobar a la capella del Santíssim, situada als peus de la nau parroquial. Es tracta d’un espai decorat amb estil neoromànic, amb pintures i murs acabat seguint plantejaments de record medieval, tal i com  s’estilava a principis del segle XX. Aquí hi vam  fer l’estona de cant i pregària, per agrair el dia i encomanar al Pare els nostres desitjos  i preocupacions. Abans de les vuit, tot el grup retrobava els autocars per la tornada, davant  l’estació de tren de Mataró.

La tarda va anar bé per compartir, homes i dones,  el gaudi de conèixer espais  impressionants de la nostra història, i tornar cap a Centelles amb la impressió que el dia havia estat complert. Segurament haurem de tornar a Mataró, un altre dia, per veure la  Capella dels Dolors restaurada. Vam parlar amb el mossèn d’allà i es mostrava interessat i  preocupat per anar retornant a tots els espais que guarda, testimoni d’un passat que avui no percep igual la cura dels béns  religiosos, però que en canvi cal preservar pel seu caràcter rellevant. Ens queda el desig de tornar-hi i també de visitar el  Museu de Mataró, que vam haver d’anul·lar perquè el temps se’ns acumulava. A les 9 del vespre, molts excursionistes érem a la Plaça Major de Centelles escoltant les havaneres. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: