LXXII PREMI CENTELLES

La innocència dicta el fallo

Aleix Art
Alcalde, representants de la comissió del Marçó 
i artistes premiats en la lectura del veredicte 
del Premi Centelles d’enguany.
Centelles. Ahir diumenge es va fer públic el veredicte del LXXII Premi Centelles:  Francisco Javier Pretel  Franco, d’Argentona és el guanyador dels 3000 euros, el guardó i l’exposició del curs vinent al Marçó. Quique Giménez, de Vic, és una Menció Honorífica i Carolina Valls, de València, l’altra. A més hi ha 22 obres per exposar, com a seleccionades. Jurat: Anna Chàvez, Francesc Artigau, Joan Gardy Artigas, Isao Llorens, Antoni Pladevall i Jordi Vilarrodà. Entre els seleccionats hi ha noms que em sonen, com Núria Balcells o Dominika Berger, que ja porta uns anys de batalla pictòrica; o Raquel Navarro que també defensa un estil a base de control de camps cromàtics. El perfil de la selecció del jurat és bastant de signe figuratiu. En el catàleg i en les cartel·les de l’exposició hi trobo a faltar la dada tècnica.
El Premi  Centelles, l’obra de Pretel i la Menció Honorífica, obra de Giménez, comparteixen que tenen un aire naïf. Carolina Valls planteja una pintura de construcció geomètrica. Responent a la pregunta d’en Musach, aquesta obra de Valls, em deixa indiferent. No em diu res. Al meu parer no es mereix estar destacada, perqué forma part d’uns plantejaments que són  com dejavi.  Anem, per tant, a buscar xixa: el Premi Centelles. Si només no m’agradés, no seria suficient per deixar d’analitzar-la, ja que una obra pot estar ben feta i no agradar. I d’alguna manera, m’agrada intentar endevinar el pensament del  jurat.  El problema és que ni és  del meu  gust, ni em sembla una  bona  obra. Tot el contrari: mediocre i pobre.  No em sembla que infongui un bon exemple, ni disposi d’un caràcter rellevant. Potser sí que al cap d’una  estona, els seus colors amables, atrapen i fan que la composició guanyi pes i coherència.  Però no és una  obra que sustenti  la comparació amb possibles referents, com Matisse o Van Gogh. No calen mals imitadors. Però aguantem per uns minuts, que l’obra es mereix ser qualificada i anem a analitzar-la.
 L’obra de Pretel  és de composició austera i disposa els objectes, sobretot la cadira i el radiador de forma “infantil”. L’aire naïf és clau. Casi bé que això és el veritable tema. Potser  ja  és això: a l’escola no ens ensenyen art! Però per això, em pregunto: l’obra “Workshop” és el resultat d’anys  de formació o és el resultat d’una etapa d’estudi, de simplificació i despullament de l’artista, a la recerca d’un estil personal, en brut i sincer? O és la primera obra que fa i presenta?

Anàlisi

Personalment penso que Pretel, no ha arribat ni a concretar un estil natural, ni parla massa bé del seu mestratge. Li falta rigor i exigència per ser veritablement imaginatiu i lliure. Si  la peça “Workshop” fos  el resultat d’una  sola sessió de treball, en que tot es disposa i pinta, sense retocar o corregir, fins al final, acabaríem dient que l’autor sí que és sincer, però no explota les seves propietats com a pintor, ni tampoc sap aportar un missatge, més  enllà de l’afecta cromàtic. Calen moltes hores de vol, perquè Miró sigui un Miró. Caldran moltes hores de pintar, perquè en Pretel tregui un bon profit dels 3000 Euros i torni a Centelles, amb una proposta engrescadora i gens mediocre.
Faltaria completar aquestes explicacions amb una comparativa de la seva obra. Aquest punt el reservem per comentar-ho en la primera de les sessions d’Écfrasis (si us interessa contacteu al mail). En aquest text, plantegem qüestions igual com ho fa el jurat, que s’enfronta amb aquestes obres, per primera vegada. Isao, un dels membres del jurat, també és pintor i el seu estil trepitja zones naïf. Però la seva proposta desprèn una arrel més estudiada i una base més rigorosa. Arriba on arriba, amb gràcia i encert –o també descencerts-, després de dedicació. La sort és caduca.   
Per l’experiència amb algun jurat, sé que  a vegades  es busca l’obra diferent al conjunt. La que surt de la norma. Dintre de la pintura  contemporània també hi ha certs camins que s’han estandaritzat. En aquest sentit, crec que el jurat  no ha estat encertat. Obres com “Estructura” de Cristina Pérez, “Arquitectura” de Núria Balcells o “La peineta roja” de Susana Ortiz els hi trobo millor caràcter per figurar al  capdavant del catàleg. I no és perquè siguin abstractes.
Seria bo que el Premi Centelles també recuperés l’edició d’un bon catàleg, amb forma de llibret i no un cartell doblat, que mostra les pintures com si fossin articles de propaganda de supermercat. La inversió per l’edició del llibre commemoratiu dels 10 anys del Marçó, hauria servit. La suma de bons catàlegs pel Premi Centelles, són el millor arxiu. Una pàgina web actualitzada i amb dades fresques dels premis Centelles, el millor seguiment.  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: