CRÍTICA DE TEATRE

Dotze hores ballant

  • “Lluitant per un somni”, 
  • Aquinahora-jove. 
  • Casal Francesc  Macià, Centelles
  • Estrena del 29 d’agost, a dos quarts d’11.

Aleix Art / Aquinahora
Cartell de l’obra plantejat per Ada Fàbregas
Centelles. Avui a la tarda hi ha l’última de les quatre sessions del muntatge “Lluitant per un somni”, adaptació de “Fama”, a càrrec del grup centellenc Aquinahora, i específicament la  secció jove. Dirigeix Pep Company que compte amb un extens equip d’actors i coordinadors: Sandra Rafart en la direcció coreogràfica, Anna Bartolomé  i Ropi Fàbregas en el cant. Per cert, que a l’Anna li fan avui dilluns, una entrevista a la contraportada del 9nou. Un repàs ràpid als seus gustos i aficions. No sabia que ara ja era directora de l’Escola Municipal  de Música, succeint així a son pare.  Precisament Albert Bartolomé dirigeix l’orquestra  en viu que interpreta els temes, en l’obra teatral. Una formació integrada per alumnes de l’Escola en qüestió.
En l’apartat actoral, format per una trentena de joves, tot i el sentit coral de l’obra, destaca el paper de Gisela Roca, Alba Villaitodo, Núria Güell, Xènia Company, Guim Puig, Dani Salido i Nil Sobrevias. L’obra reuneix moltes qualitats:  per començar i només començar, han tret un partit esplèndid de l’apartat gràfic, aprofitant les noves portes del Casal i els nous punts de propaganda: han fet uns cartells  estirats molt xulos, aprofitant la imatge gràfica ideada  per l’Ada Fàbregas, que també té un bon paper a l’obra.  
Un altre aspecte sobradament positiu són els balls i els cants,  impresos  de molt ritme i energia. L’apartat musical repassa grans èxits de la lírica i cants dels musicals o balades del segle XX i també del passat. Es compta dalt l’escenari –i no només en el cos de músics-, amb bons intèrprets instrumentals, que  et sorprenen en qualsevol moment i poden simular que assagen, amb la sorpresa que quan poden lluir ho aprofiten. La Núria Güell, toca el violí, però té molt bona veu i així ho demostrarà. Tot i el teòric bateig de molts dels actors en el ball o el cant, han extret virtuosament  el seu  do per cantar o ballar. Segur que avui al vespre estaran morts, però satisfets de tantes hores saltant dalt l’escenari.

Passotes

L’obra reuneix moltes qualitats, però també alguna pega: en la  successió de les escenes hi falta ritme. Falta un metrònom amagat. Sent una obra llarga va lenta i li caldria que el ritme que impera en els balls s’estengués a tota l’obra. Un aspecte de concepte perceptiu: s’entén que  els alumnes de l’escola, persegueixen un somni, i en canvi, en molts d’ells s’hi percep un aire “passota”.En canvi d’altres actors,  com el que fa de Joe Vegas/ Nil Sobrevias, que entra a l’escola sense saber que fer i se li suposa un do innat, no se l’aprofita per que  se li desvetlli la passió i al final, reveli algun gran do, ja sigui cantant o ballar. Més aviat, acaba esmunyint-se del primer pla. Carmen Diaz/ Xènia Company és qui potser pot concentrar millor la idea d’artista pura, que només vol ballar i acaba triomfant. I aquí sí que es dibuixa bastant bé el personatge, amb les seves contradiccions i virtuts. Però potser faltaria un episodi conclusiu per celebrar els seus mèrits i veure si la Srta Sherman se’n surt de readreçar-la.    De fet el conjunt  de l’obra és el resum d’un any acadèmic i hi estan representades  totes les etapes. Però, personalment, el final, se’m fa curt. Com si s’interrompés i faltés una bona conclusió coral, i sobretot argumental. Res a dir sobre el petó en l’escena entre Serena Katz/Ada Fabregas i Nick Piazza/ Dani Salido com a Julieta i Romeo, que ve a culminar un micro-relat romàntic dintre l’obra. Els micro-relats dintre “Lluitant per un somni” estan molt ben plantejats i resulten prou interessants.  També hi ha actrius que guanyen profunditat dramàtica, entre el primer i el segon acte, com la Srta. Bell/ Gisela Roca i la Srta. Sherman/ Alba Villaitodo. En el segon, els trets esteoritaps de la primera part, es dibuixen molt més bé. S’entra en el seu perfil més psicològic i se’n veuen més bé  el seus límits i mèrits. El diàleg entre artista salvatge i artista format, resultaria  més interessant si el posicionament d’entrada no fos  una mica massa simple i innocent. Però ben estructurar seria un altre moment clau de l’obra, ja que  explicaria molt bé la missió de l’escola de formar a artistes. La duresa de les mestres, crec que també es reforçaria si amb la seva potència com a personatges, es passegessin més entre els alumnes. Alçades en les bastides, enlloc de professors semblen déus. L’escenari utilitza bastides per situar diferents espais i escenaris en el mateix espai escènic del Casal.

A pesar  d’aquestes observacions, subjectives, l’obra funciona i està bé. El públic va aplaudir de forma entusiàstica l’obra. Segurament els hi va agradar també el doble argumentari, posat amb l’ajuda d’una pantalla que descriu la vida a l’escola, prenent imatges de  l’estada dels actors a una escola-internat de Sant Julià de Vilatorta i explica així moments de sortida i entrada de les classes, de l’hora del pati o narra petits episodis entre els personatges, que  després es detallen sobre l’escenari.  La música en directa és un altre detall enriquidor, que suposa a més un salt qualitatiu en les capacitats dels integrants de l’orquestra de l’escola municipal de música. Música i teatre han suposat moltes hores de preparació i assaig dels quals, les diferents representacions, en són un bon i gran testimoni.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: