Poca canya
 |
|
Aleix Art
Càntirs de Xavier Mañosa (Apparatu) i treball
“Toponimies” de Bosch Capdeferro Arquitectures,
al fons. Aspecte de l’exposició.
|
Barcelona/ Centelles. Encara hi ha tres setmanes per anar a veure la primera part de l’exposició Catalunya Creativa, 1999-2014, que es fa al Santa Mònica de Barcelona, fins el 28 de setembre. Ara toca la relació entre creativitat i tradició. Després vindran: creativitat i percepció; i creativitat i inspiració. La idea es fer visibles obres de diferents llenguatges d’artistes que han tret el cap en aquest nou mil·leni. Creadors, que conscients del ventall de tècniques i informació, treballen amb diversitat de medis per expressar-se. La mostra es situa a la planta superior de l’Arts Santa Mònica, que ara també s’anomena Centre de la Creativitat.
En el fulletó ja consta que l’exposició no vol ser exhaustiva, però en qualsevol cas penso que, com a idea de talent, dóna una imatge pobre de la creativitat. Les obres que s’hi exposen, per mi, no tenen xixa. I la relació que mostren amb la tradició és més una qüestió casual del tema, que un caràcter intern de l’adn del treball de l’artista. Penso que és més una excusa per visualitzar grup d’artistes, que intent real de prendre el pols a la realitat creativa del país. L’exposició que vam veure en el mateix centre, fa alguns anys, d’art rus, l’hi donava mil voltes.
Just a l’entrada de l’exposició hi trobem la pintura “Las banderillas” de Sergio Mora, feta aquest mateix 2014. La narrativa de l’obra té la seva gràcia: una barreja entre el turonet del laberint amb el minotaure. El toro és alhora una bèstia i una bailarina de flamenc, vestida amb faldilles drapejades. En el laberint pul·lulen personatges de la cultura pop, com el Tió, la rosa de Sant Jordi, en Miki Mouse, un gnom, un pernil ibèric. Aquí hi ha molta tradició: el llenguatge pictòric en sí, inclús l’estil que té un aire com de pintura flamenca, l’ús de l’oli a més de l’acrílic. El tema també està inscrit en la tradició. És cert que hi dóna una lectura actual, poblant-la de personatges del nostra temps. Però és això un gran signe d’innovació i relació amb la tradició?
 |
|
Pintura “Las Banderillas”, de Sergio Mora,
just a l’entrada de l’exposició
|
Un dels artistes més interessants de l’exposició és Carles Congost, autor de fotografies escenogràfiques. És a dir amb un plus de narració d’una idea o una escena. En una d’elles, “Walter and the Spanish Baroque Gang in the Golden Age”, del 2008, barreja personatges vestits a la manera d’una banda de mosqueters, amb l’ambient d’una habitació d’adolescent carregada de referències a la cultura dels anys 80. Específicament al cinema i als mitjans electrònics: un cartell del film “Tron”, un prestatge ple de vídeos, una ràdio, altaveus. Habiten l’espai el jove, potser el protagonista de la imatge, vestit com de personatge de ciència-ficció i un home madur, trajat, assegut al terra. Cada personatge fa alguna cosa: o espia o mira, o pensa. Té la seva gràcia, imaginació i es pot estirar filosòficament. Però la relació entre tradició i creativitat, es dóna només per utilitzar la fotografia i un suport super modern com l’alumini, per plantificar-hi uns personatges i un atrezzo del passat? On està el pes de la tradició? En la composició “pictòrica” de les figures? En que l’autor sempre recull o refà imatges del passat? De moment no em sembla representatiu d’uns signes del temps.
L’exposició també mostra cadires de fusta i vímet redissenyades en formes diferents o estores i també càntirs amb formes noves. També hi ha etiquetes d’ampolles que es retallen formant les quatre barres o la maqueta d’una bloc d’habitatges, projectat per un estudi d’arquitectura. Vídeo-jocs, còmics, llibres d’artista.
 |
| Cadires de fusta ideades per Guillem Ferran |
Una obra que mereix atenció és la del binomi Bosch Capdeferro Arquitectures, que ha fet dibuixos de detall i s’ha esplaiat en la descripció de les figures anònimes que il·lustren els plànols de projectes arquitectònics. També em semblen interessants el vídeos de Ricard Garcia Vilanova sobre les batalles d’Alep, si bé d’una gran cruesa. Està bé que l’exposició abraça disciplines a vegades excloses del concepte artístic. Els reportatges de Garcia Vilanova aporten la seva visió personal i independent del conflicte sirià, al marge dels grans mitjans de comunicació. Fer un bon reportatge és practicar un bon art. L’exposició també inclou cartells i dissenys tipogràfics. Hi ha treballs que estan més bé que d’altres, però en conjunt no em semblen representatius o que de forma especial combinin de forma enriquidora tradició i creativitat. Potser falta explicar-se més o indegar més qué volem dir quan parlem de tradició i creativitat i qui realment arrisca. En aquest sentit, l’exposició del Santa Mònica, tant podria estar a allà com a un centre cultural més local o en una galeria.
badaluc 