 |
|
Artur Ramon / Aleix Art
Una de les escultures de bronze de Lobo, aquesta del 1977, patinades fins a aconseguir coloracions noves.
La idea de l’escultura evoca de manera simple, no només el cos, sino l’actitud.
|
Baltasar Lobo reclama el seu lloc
Barcelona/ Centelles. El vaixell del temps present va avançant i deixa una estela llarga. En el nostre camp, si mirem endarrera, on no tornarem mai, ens toca veure els artistes. Alguns encara ens acompanyen amb obres que recordarem sempre, sense discussió. En d’altres casos, cal que alguna cosa més ajudi a que un artista recuperi un lloc entre els noms que hauríem de recuperar pel futur. Perquè no sempre funciona la transmissió dels “bons”?
La fortuna crítica dels artistes és arbitraria. Un cas d’artista en potència, que sembla estar passant deseparcebut és el que acullen ara a la galeria Artur Ramon, amb una nova aproximació a l’obra de l’escultor Baltasar Lobo (Cerecinos de Campos, Zamora, 1910- París, 1993). Podríem dir que és un artista apartat de la nostra realitat. Però, perqué era de Zamora i va fer la major part de la carrera a París?. La seva empenta i originalitat no és molt diferent, a la que salvant el tarannà de cadascú, fa destacar el nom d’un Chillida, un Àngel Ferrant o un Zuloaga. Lobo podria ser més reconegut. És com si pel fet de vindre d’una zona teòricament apartada dels nervis moderns, com podrien ser Barcelona, Madrid, etc., no pogués disposar d’un bon padrí per fer recordar la seva obra. En el text de Juan Manuel Bonet del catàleg fa referència a una espècia d’apatia de les autoritats zamoranes per assentar un museu, tot i disposar ja d’un fons. Perquè no mouen fixa? Ho farien si es tractes de Picasso?
 |
|
LLIBRE:
Sant Jeroni
penitent de Caravaggio
L’última frase del text de Lobo,
que fa referència a Caravaggio,
deriva de la petita monografia que
Artur Ramon Navarro, l’hereu de la galeria
barcelonina, ha dedicat al famós pintor italià.
Ramon escriu el text per explicar
la història de la pintura del mestre,
un “Sant Jeroni penitent”,
conservada a Montserrat.
Com a bon investigador,
Ramon prologa el nucli del llibre amb
un context biogràfic i artístic exhaustiu,
que ens dóna a conèixer també les principals
i les darreres aportacions en
l’estudi del pintor italià.
Com el fet que per pintar s’ajudava
d’un mirall per captar certa
calidesa dels models, objectes i de l’espai.
La monografia és un deliciós llibre de
butxaca, de 100 pàgines.
Cada referència del text té
el seu suport visual, ja sigui una
obra en conjunt
o detall. El llibre pertany a les Publicacions
de l’Abadia de Montserrat.
|
Lobo marxà d’Espanya després de col·laborar en la defensa de la llibertat civil, com a anarquista, col·laborant en revistes, aportant material gràfic i fent cartells. Al llarg de la seva carrera també farà litografia i xilografia. Un cop a París connectà de ple amb les idees dels artistes moderns vius. Com tants d’altres contactar també amb Picasso. Lobo seguirà la via d’altres artistes, de fusionar les arrels tradicionals ibèriques amb el signe dels temps. El zamorano va trobar les seves fonts escultòriques al Museus d’Escultura de Valladolid i també als museus arqueològics i d’arts del passat de Madrid. La via de Lobo anirà sent la de simplificar les formes, per expressar el mínim indispensable. A vegades semblen una combinació de bonys geomètrics –com de globus-, però no perden mai la idea de recrear un torç, una dona o un toro. Tenen la gràcia de les coses simples i ben trobades.
En l’exposició de l’Artur Ramon podem veure diverses figures femenines, representades sols per la part que a l’artista li interessa: el torç i les extremitats li són suficients per evocar la forma i amb ella tota la sensualitat que pot oferir la bellesa del cos en sí i la poètica del material utilitzat. Lobo combinava molt bé aquest equilibri entre la sensualitat del tema i la calidesa del material, que com a tal, per tenir volum, és sensible a la llum i a l’espai circumdant. Lobo treballava el marbre i també el bronze. De l’anterior exposició de Lobo a l’Artur Ramon, en recordava la seva dedicació per tractar el bronze i fer-li aflorar qualitats minerals desconegudes. Bronzes verds, blaus o foscs com el pòrfir. Lobo feia el què volia amb els materials.
El cas és que aquest talent i domini. La seva vicisitud històrica i el seu èxit en exposicions i monuments arreu, no són suficients per fer-lo destacar d’entre la massa d’artistes del passat. També diuen que a finals del segle XIX, Caravaggio era un desconegut. L’exposició a la galeria barcelonina del carrer de la Palla si pot veure fins al novembre.
badaluc 
Tinc intenció de visitar la mostra. A veure si coincidim.
Una salutació ben cordial!!!
M'agradaM'agrada