EXPOSICIÓ REIVINDICATIVA

Ramon Calsina:corroborant un talent oblidat


Centre Cultural Terrassa
Cap al tard, oli del 1990. Calsina morí dos anys més tard.
Sempre fou fidel al seu estil i als seus temes.
Terrassa/ Centelles. Ahir al vespre,  el jefe em va permetre sortir abans de la feina. Eren les 7 quan posava direcció a Terrassa, mitja hora abans del temps previst. Cinquanta minuts de viatge. A la banda esquerra, la  C-17 plena de cotxes cap al interior. A la dreta ben neta, cap avall. A la C-58 una mica de cua a l’altura de Sabadell, d’aquestes que anuncien a la ràdio. Ja a Terrassa vaig saber apropar-me suficient amb cotxe fins a la seu Centre Cultural Terrassa. Allà hi fan fins el 5 de desembre una bona exposició de repàs de l’obra de Ramon Calsina (Barcelona, 1901-1992). Tenia una hora per davant. La sala tanca a les 9 del vespre. Només obren els laborables i dissabtes per la tarda, i això limitava molt la meva capacitat de veure una exposició sospitosament important (en festius i diumenges, també obren quan fan funcions de concerts o teatre). I sort que anava amb temps: la mostra és immensa. No recordo qui va  ser que em va parlar de Ramon Calsina i em va transmetre la passió per la singularitat d’aquell artista. En la nova organització de la col·lecció d’art modern del MNAC hi ha ja un conjunt de peces d’aquest artista. Però l’exposició de Terrassa l’explica molt millor.  
Dues sales grans complementades amb parets postisses i tot, és el que ocupa l’exposició dedicada a Ramon Calsina. Una mostra que com les poques que s’han fet sobre aquest artista, vol reivindicar-lo, per situar-lo a la galeria dels grans, d’una vegada. Sembla ser que mai s’ha acabat de digerir el seu treball i que a més ell tampoc si feia molt per popularitzar-lo. En l’exposició es ressalta l’especial estima que Calsina va tenir entre escriptors contemporanis. Especialment amb Joan Oliver, que el considerava la seva ànima germana en pintura
C.C.T.
“El mesquí”, dibuix a llapis Paris del 1930
El fons aportat per col·leccionistes, museus com el MNAC i  també la fundació que guarda la memòria de l’artista, inclou una extensa quantitat de dibuixos i pintures. Més llapis que olis. També litografies, cartells i treballs calcogràfics relacionats amb llibres d’art o edicions de bibliòfil. Hi ha un gravat de Calsina pertanyent a la col·lecció d’estampes de la Rosa Vera, comentat amb un text de Salvador Espriu. També es poden veure dibuixos pertanyents a il·lustracions del Quixot o d’altres textos d’autor com Poe o Dickens
Els dibuixos, sobre papers grans, estan generalment poblats per personatges. Són com retrats, però no ben bé d’individus concrets, sino que tendeix a dibuixar estereotips dels que l’artista n’extreu la seva humanitat i n’explica quelcom del seu rerafons. A vegades semblen més caricatures, a vegades són com escenes costumistes. Tota l’obra de Calsina està submergida en una humanitat immensa. Els personatges i els elements que en formen part expliquen coses per sobre de l’aparença i formen part d’un relat. Aquest relat, no se si hom el pot estirar lliurament, interpretant del que es veu, o caldria connectar-lo sempre, amb els poemes i escrits que ocasionalment acompanyen les peces. Però d’entrada, i només mirant, donen molt de sí per comentar-ho i especular significats. Hi ha símbols com el globus vermell que reapareixen o els nadons dibuixats amb pantalons que semblen bosses, les estrelles. Pintures i dibuixos sempre hi ha quelcom de màgia que porta el tema una mica per sobre de la realitat. Avel·lí Artís Gener va comparar la plàstica de Calsina, amb la literatura de Pere Calders. Si intentem resumir les obres en temes, podríem pensar amb la solitud, la pobresa,  els sentiments, la naturalesa humanitzada, la ironia de la vida, etc . Un crític negatiu de l’obra de Calsina parlava del seu llenguatge en clau  de “tema o estil anarquista”.  Calsina era nascut al Poblenou…
En l’obra de Calsina tant singular és el tema, com l’estil. Una manera de fer que l’artista, sembla que va definir aviat i va mantenir de forma bastant uniforma durant les sis o set dècades de carrera. Sembla que de forma voluntària i conscient, es va voler mantenir al marge de qualsevol tendència o moda i va voler se fidel a un concepte de treball basat en el control de la tècnica i dels resultats. Va mantenir l’estil en una evolució en horitzontal, aprofundint i anant més endintre del seu estil “personal” per aconseguir majors cotes expressives.
En els dibuixos destaca l’ús generalitzat del llapis amb el que creava volums i atmosferes a través de traçar trames i graduar la intensitat de la marca amb la duresa de la mina, per aconseguir diferents tons de gris i de negre. El color no és gaire freqüent. La trama és molt ordenada i tots els dibuixos  es mostren perfectament acabats, sense deixar llocs a descuits. Són obres fetes i acabades de dalt a baix.

Món personal

C.C,T/ MNAC
Interior de l’estudi, 1955. Quadre compart
per subscripció popular el 1957, aprofitant
l’impuls d’una altra exposició d’homenatge a 
Calsina. La peça fou lliurada al que aleshores
era el Museu d’Art de Catalunya, MAC
Calsina també va definir un tipus de figura humana característica i que es repeteix insistentment: rostres rodonets, trets fisonòmics lleugerament separats i esquematitzats. En funció del tema també introdueix rostres més esquemàtics o més expressius. Una mica amb la idea d’artistes com Dore o Hogarth tant rics i ràpids a l’hora de caricaturitzar personatges i facsions més o menys grotesques, així com crear situacions urbanes i socials. Mirant en prospectiva, l’obra de Calsina em fa recordar, al seu  torn, amb la del desaparegut il·lustrador de caire satíric Krahn. Segurament seria possible connectar l’obra de Calsina amb la dels artistes il·lustradors de tires satíriques  de l’època. Calsina recull una mica aquest sopa de “tipus graciosos”, però els dignifica i els fa com personatges d’històries més transcendentals. El que en l’obra de Calsina llegim en clau filosòfica o tràgica, també hi cap certa dosis d’humor.   
En la pintura les trames desapareixen i en el seu lloc hi trobem pinzellades amples. Quan es tracta de descriure el paisatge, són àrees més aviat monocromes, de taques grosses. És en la descripció de la figura i en el punt on volgudament centra el relat on trobem un major detall. Per això m’agradaria parlar d’una pintura “pura”, ja que no retoca per igualar l’estil, sino  que treballa en  funció del plans o sectors d’interès de la peça. L’obra del MNAC, “Interior de l’estudi” i alguna altra com el  retrat de la Rosa o del poeta Gimeno Navarro, demostren que això forma part de la voluntat de treball, ja que en aquestes el nivell de descripció i detall pictòric és més general.
Entre els dibuixos m’agradaria destacar “Sentiments” del 1933, que per la composició recorda lleugerament el plantejament compositiu del  Guernica de Picasso: La figura airosa que s’escapa o fuig de la finestra. La finestra a un racó, amb la làmpada al fons i el fons negre. Qui sap si Picasso tenia “in mente” aquest dibuix quan va dibuixar l’espai  i el vent del Guernica.  

En resum: l’exposició demostra abastament que entre la fornida legió d’artistes catalans del segle XX, n’hi va haver també un  que va saber ser, al mateix temps, original i fidel a un estil propi, i que havent vist aquesta exposició hom no compren com no és més reconegut entre els paisanos del país. En un  manifest escrit per Calders per recolzar la celebració d’una anterior exposició reivindicadora, parlava de “país desagraït”. A  mi em sembla que com a contemporanis, hem estat testimoni del treball  de molts artistes, i que la perspectiva del temps deixarà veure la superioritat d’alguns, els quals potser ara no en som prou conscients. Si és per honestedat, sinceritat i gust, Calsina ja brilla. Si és per valor artístic i talent, segur que a partir d’ara només farem que anar-ho corroborant. L’exposició es fa al Centre Cultural Terrassa, a la Rambla d’Ègara, 340. 

2 respostes a “EXPOSICIÓ REIVINDICATIVA

  1. Interessant mostra la que comentas sobre Ramon Calsina. Personalment en tenia referències de quan vaig treballar a una pàgina web de subhastes d'art, on vàrem tenir un dibuix d'ell. Un gran mestre, i demès amb una imaginació desbordant, fins a tal punt que va ser il·lustrador de les novel·les de Poe. És d'agrair que se li facin antológiques com aquestes.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: