EL TALLER EN EL TALLER

Tercer gran “dibuix urbà” de l’Artigau 

ÚTLIMA HORA: La Sala Vinçon ha decidit allargar l’exposició pública de l’última obra d’Artigau, a l’antic taller de Ramon Casas. Com a mínim, dues setmanes més, en vistes de l’èxit de visitants. 
Per tant, teniu més temps per veure-la, que el límit que us marca el text de sota.


Barcelona/Centelles. Dissabte que ve és el darrer per gaudir de la presentació pública de la gran obra del Francesc Artigau, exposada a la sala Vinçon. Es tracta de la tercera d’aquestes pintures grans, feta després de la dedicada al carrer de Sant Pere més Baix i la del mercat de Santa Caterina.  Francesc Artigau s’ha aficionat a elaborar aquestes pintures de grans dimensions, d’uns temes en concret. També el lloc de presentació, cada cop ha tingut un plus: aquesta nova gran tela, acabada a finals del 2014, s’exposa on fa més de cent anys hi hauria hagut el taller de Ramon Casas. Crec que el pater modernista no reconeixeria el lloc, però per nosaltres, com per l’Artigau sí que aquella sala blanca, al bell mig de la botiga de disseny, és com un temple d’art on l’esperit del modernisme o de l’art per l’art voleia. I la nova proposta d’Artigau encaixa amb aquest fet, com anell al dit. Però dissabte és l’últim dia a Vinçon. Quin serà el seu futur, a partir d’aleshores? Està venuda la peça? La guardarà, l’artista al seu taller?
La pintura que centra la sala, principal i casi única protagonista de l’exposició, remet a una sessió de dibuix. L’escena fa pensar en el tipus d’aprenentatge que hom pot trobar a llocs com el Cercle Artístic Sant Lluc, on el mateix Artigau hi imparteix classes d’aquarel·la. Però concretament vull dir les sessions on la gent hi va i hi treballa el tema que li proposen, lliurament, sense cap tutor, amb la voluntat, la pròpia praxis,  els companys i l’exemple dels altres com a motor.
Artigau situa l’escena al seu propi taller, simplificat, però que reconeixem per les finestres del fons i detalls com el gran cavallet de l’esquerra, on l’artista sol treballar i on aquí hi veiem la mateixa obra que analitzem, representada, repetida. Aquests marc espaial i el tema és l’excusa d’Artigau per incloure una sèrie de “jocs”, que satisfan, a l’artista i al seu do artístic. Artigau fa jocs de miralls, joc d’estil, joc de retrats, joc de temes leitmotiv de l’artista. És una obra polisèmia o polièdrica.
Fotos Noèlia Marin / Aleix Art


Compendi de gustos

El gruix de persones que dibuixen són noies. A l’artista li agrada molt observar i és molt sensible a l’encant del gènere femení, que no es cansa de representar a la seva obra. Així la pintura és com una “macedònia de joventut” d’estudis de models, vestits, amb diferents poses, actituds i valors bells . El gran quadre també està ple de retrats. Retrats  de persones d’edats més variades, més adults. Hi ha rostres molt més ben definits que segur que remeten a col·legues de l’artista o a assistents habituals o característics de les sessions de dibuix o pintura i concretament a l’elaboració de la pintura que  comentem.
Aleix Art – Arxiu

SORPRESES
Fa unes setmanes es va presentar el llibre
“De suburbi a ciutat. El Pla popular de Santa
Coloma de Gramanet”, escrit per 
Odei A.-Etxearte i publicat per Edicions Forum
Grama. En la seva presentació a la premsa, va 
aparèixer com a imatge, aquesta portada
de la revista històrica “Grama”, d’un número 
del 1978. En ella s’hi llegeix clarament 
la signatura de l’Artigau. 
Li vaig demanar sobretot si les
quatre columnes que aixequen Santa Coloma,
tenien alguna cosa a veure amb els pilars de la
Terra, segons la visió hebrea del univers. 
Em va respondre que de fet, més que pilars, 
eren quatre barres, amb el qual es desplaça el 
significat. 
Però no deixen de ser quatre potes 
que aixequen un tros de terra, com a metàfora
de l’esforç de la gent, que com sempre, abans
i ara, malda per construir un poble, un país, etc.

Artigau també  col·loca algunes referències a l’obra pròpia precedent o a la biografia: els néts a un cantó, els dibuixos dedicats al 1714, a l’altra. Hi ha elements de significat més difícil d’explicar si no és l’autor que ho comenta: la perdiu (i no un colom), el croissant, pinzells pel terra. Dèiem del joc de miralls: Artigau col·loca miralls dintre la seva pintura.  Però no només això: com hem dit, representa la mateixa obra que pinta i també veiem pintura pintada de temes que es pinten in situ, per part dels artistes representats. També hi ha personatges que interpel·len a l’espectador, com el jove amb barba del costat del casc. També dèiem que fa un “joc d’estil”. No és la primera vegada. Però veiem com a l’Artigau li agrada bastant no tractar igual totes les parts de l’obra, sino ser com més lliure i espontani i treballar de forma desigual, el conjunt de figures o el fons. Hi ha parts més detallades i d’altres més esbossades. En algunes es veu ben bé el dibuix. En d’altres zones de pintura, sembla que el mestre hagi passat un drap. Hi ha un ressò important de la pintura al fresc de Pompeia en aquesta obra, que bé podria ser un mural.  Aquestes llicències, personalment les entenc en clau de llibertat expressiva de l’artista  i no pas de “despistada”. Artigau va fer la setmana passada  75 anys i porta molts anys  pintant i dibuixant. Ara és lliure ben bé de fer el què li plagui. Personalment m’aporta més aquest exercici de varietat d’estils, que tota la pintura pintada amb el mateix “vestit”, ja que tal i com està fet, deixa més espai a la llibertat, l’espontaneïtat. No li cal la uniformitat a la peça.    L’únic que em costa més de digerir visualment, és com un cert hieratisme que tenen les figures. Com si haguessin quedat congelades. Però és un afecta que és comú a l’obra de l’Artigau i per tant forma part de la seva manera de fer. I de fet crec que es tracta d’una conseqüència de l’atenció que  l’artista presta al retrat de la persona. Ens consta que quan Artigau va al metro i als llocs, porta un blog discret de dibuix i que com els millors dibuixants urbans, pren nota dels models urbans. Aquests esbossos a llapis li serveixen per abordar noves obres. Treballa molt a fons la representació de la persona, la seva bellesa i dignitat humana.

Encara no hem dit res del color i casi que és la primera cosa que atrapa de l’obra. Colors potents. Vermells terrossos, blaus. Tons primaris, complementaris i sense por ni timideses. Aquesta pintura i les altres dues comparteixen que com a tema, formen part de la vida, del dia a dia de l’artista. Són escenes, que per ell són quotidianes. En cada cas s’ha tractat de temes molt concrets i ben triats, en els que Artigau fa el seu “cant a la vida urbana”. En aquest cas és una escena molt més d’ambient artístic. Però crec que el que no deixa de fer Artigau és traslladar un tema propi d’un dibuix urbà –d’un urban sketcher-, a una pintura de gran format. De molt gran format. Però a  més els tres quadres contenen retrats directes o indirectes a persones o a la gent. 

Mestres del mestre

N.M./A.A.
Casualment aquests dies a Holanda, s’ha inaugurat una gran exposició al museu Hermitage d’Amsterdam,dedicat a grans obres, retrat de grups i col·lectius “identificables”; germanes de l’obra de Rembrandt “Ronda de nit”. Artigau ja va  fer aquesta comparació en el seu treball, en ocasió d’una de les  anteriors obres “de col·lectius”, seves. I inclús la presència de figures “estranyes” referides a estètica barroca, permetien reforçar aquest lligam catalano-holandés.   En el quadre de la lliçó de dibuix, hi ha una figura i el seu retrat amb perruca, que remeten més cap al segle XVIII. Aquí hi veig el ressó de les il·lustracions d’Artigau pel llibre sobre les dones del 1714, de Patricia Gabancho, que també respiren alguns dels perfils femenins.   
En resum, crec que  en aquesta peça, no només les dimensions, sinó també la concepció i el treball, ens parlen d’un  mestre i d’una persona  que disfruta amb passió. Dèiem al principi, que a l’exposició, la peça no esta completament sola. Efectivament, a l’entrada  hi ha una litografia del mateix Artigau, feta fa quaranta anys, també per a la mateixa sala Vinçon.  També ens demanàvem pel  futur de l’obra de pintura. Ara ja sabem, perquè ens ho ha dit el mateix Artigau, que aquesta, de moment, es guardarà al seu taller. El mateix artista, ens indica que la pintura germana gran del 2013, la de  Sant Pere més baix, la va comprar la Fundació Vila Casas i ara és a Can Framis. La “Ronda de Santa Caterina” també es guarda a l’estudi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: