Noves pintures dels germans Santilari a l’Artur Ramon
 |
| Foto: Artur Ramon
Obra dels Santilari. Com deia en Schuster
“no hace falta decir nada mas”.
|
Barcelona/Centelles. Abans el temps no se’ns mengi més tros del calendari i haguem de lamentar clausures, deixeu-me recordar-vos que actualment, a la galeria barcelonina Artur Ramon, hi ha exposades una nova sèrie de pintures dels germans Santilari. Aquests dos bessons de la costa barcelonina, com sabeu, són dos “tigres” de la pintura realista més mimètica de la realitat. Hi ha quòrum en la pintura d’aquest tipus, que alguns anomenen hiperrealista, però és que ells en són un dels abanderats i màxims representants. Per mi, en cap cas, no deixen de ser pintures. En el cas dels Santilari, pintures molt ben fetes i càlides artísticament: no son pintures fotogràfiques. Sino que tenen ànima. O almenys això, també ho transmeten i per això crec que és vàlida l’equiparació d’aquests dos pintors catalans d’avui, amb la gran tradició pictòrica europea que es relaciona amb noms del passat com Velàzquez o Sanchez Cotan o els holandesos. No crec que calgui afegir més elogis per acreditar el seu talent i l’admiració.
Respecte l’exposició anterior, trobem contactes i canvis: en primer lloc, podem dir que dels temes que van presentar anteriorment, s’han anat especialitzant en les natures mortes, dedicades sobre tot a aliments de l’era contemporània. També hi ha figures. I alguna vista urbana. Però el quid és que en un i altre gènere han continuat desenvolupant i aprofundint el treball en les grisalles –pintures en tons grisos, blancs i negres, solament-. Hi ha versions repetides i obres en colors, però no són la norma. El canvi més significatiu, crec que està en el tamany. Fins ara ens tenien acostumats, que en cada individual a l’Artur Ramon, presentaven grans teles i projectes ambiciosos: recordo la vista de Barcelona en grisalles i també el gran quadre amb la model i el pintor, també grisalla. En la nova exposició les peces “noves”, solen ser d’un format mitjà i quadrades; i a més, sobre suports bastant prims. Potser pensades per butxaques i espais més “accessibles”. Entre aquesta col·lecció de pintures noves, hi ha diversos treballs que associen la cultura tecnològica contemporània i la mort, amb la presencia d’un crani, com el dels quadres barrocs de Sant Jeroni.
Ella, sí
 |
|
A.R.
Els cranis no són molt “simpàtics”,
però són part de nosaltres i tenen bellesa.
|
Sí que hi ha una tela important, però –tot i que acabada fa dos anys: una pintura gran, ambiciosa, i en aquest cas, a tot color, que integra la mostra i que es pot afegir al llistat d’obres mestres dels Santilari. Es tracta de la tela “Ell@”, la mateixa que va servir de pretext pel film que va dedicar-els-hi, als germans pintors, el cineasta David Trueba. La participació de la pintura en aquest documental, i ara penjada a la galeria, fa de la peça una obra “singular” ja que va ser “aquesta”. Però és que a més, en si mateixa és un bon compendi dels interessos, virtuts i habilitats dels germans Santilari. A més, si no recordo malament, aquestes pintures “policromades”; el que és el color s’afageix sobre un primer treball, que de forma metodològica ja sol ser una base de grisalles. Un procés que ajuda als artistes a controlar el valor cromàtic. Podeu saber més sobre aquesta pintura al nostre article del gener del 2013.
Per tant, a l’Artur Ramon tenim una nova oportunitat de gaudir de material fresc i valuosíssim dels germans pintors. Que no sé si han pensat mai en traduir el seu treball, en gravat calcogràfic o similar, com a via “tradicional” i artística per expandir la seva imatge. Com feia, per exemple, Ribera o Fortuny. Els Santilari són al carrer de la Palla, fins el 25 d’abril. Ahir, dijous, a la sala Parés, es va inaugurar una altra exposició de pintura, amb obra del centellenc David Casals, que a priori, segueix de prop, com a mínim, la línia temàtica dels germans grans.
badaluc 