David Casals torna a la Parés amb doble sèrie d’acrílics
Barcelona/ Centelles. Igual que les collites de blat o colze –els camps del Vallès ja estan florits-, els pintors, cada temporada, també tornen a presentar fruits: David Casals ja fa uns bons anys que, quan li toca, visita la Sala Parés de Barcelona, amb una col·lecció nova. Cada torn ha mirat de portar un pas endavant, un capítol diferent en la seva evolució pel camp de la pintura. El seu treball més recent es pot veure a la sala petita de la galeria degana de Barcelona. Al mateix lloc on –l’any passat?- hi va exposar la Núria Guinovart amb els seus “ciments pintats”. Perquè l’espai petit, és petit –comparat amb les grans sales-, però cada cop que hi he entrat, hi solo trobar “provatures”. Les coses tenen un aire més de “temptativa”. Les sales grans imposen: donen més joc a exposar “obra segura”, com si fes por atapeir la sala d’intents i riscs incerts.
La idea que us desgrano, serveix també per la nova sèrie de pintures d’en Casals. Parlem al títol de “doble sèrie”: perquè els mateixos temes que presenta, els ha pintat en color i en grisalles o, com ells defineixen “monocroms”. Però hi ha degradacions de negres, grisos i el blanc de fons també compte molt. Potser no és tant exacte, però prefereixo parlar de grisalles. David Casals ha jugat a fer el doble exercici de cada tema. No és ben bé nou en ell, el treball en grisalles. Però el tractament que explora en aquests i en els quadres policromats sí: Casals avança en un tipus de pinzellat més ràpid i esquemàtic. I deixa lloc a que regalims i superposicions, sense regularitzar, es quedin allà, tal i com el pinzell els hi ha posat. Tant en negres, com en colors, el concepte “risc” i “atzar”, passa al davant.
L’estil ha avançat cap a un nou estadi. El tema, també: seguint la idea dels bodegons plantejats com a “disposicions trobades” (algú li plantejava unes composicions i ell les pintava), Casals amplia aquest concepte i inclou la figura humana, en forma de models nus i, també de retrats de persones, que “atzarosament”, apareixen en el quadre, perquè pertanyen a altres pintures que formen part del mobiliari de l’estudi o espai en el que pinta. A vegades la combinació resulta còmica, ja que podem veure una noia jove, fresca, despreocupada, al davant d’un senyor amb bigoti, com del segle XIX, que amb les seves lleis, deu pensar: “aquesta meva néta…”. En una de les obres del David Casals també hi apareixen les mateixes pintures que prepara l’artista; i miralls on la model es reflecteix. Un joc que , potser, a alguns us sonarà. Ja que havíem vist algun joc semblant, amb la gran pintura del Francesc Artigau,de la Sala Vinçon. En un altre lloc, també volíem establir un pont entre la nova col·lecció del Casals, amb la proposta, que simultàniament –però des de fa més anys-, cultiven els germans Santilari i que presenten a l’Artur Ramon, una galeria propera. Però la comparació només pot ser en la idea de repetir temes en grisalles o policromia i també en l’ús d’una mateixa model en cada obra. A partir d’aquí i sobre tot, el tipus de refinament en l’estil divergeixen.
Punt de vista
Vista l’exposició nova del David Casals, podem dir que té coses interessants. Però també em motiva una sèrie de reflexions: el doble exercici de repetir obra en grisalla o colors, per mi, sols té sentit una vegada. Almenys d’una forma tant sistemàtica. Doblar al cent per cent, hauria de ser puntual. Ja que l’artista crec que fora bo que decidís quina solució li tira més. Vendre quadres no pot ser com vendre samarretes, que si no t’agrada un color, et quedes l’altra. Hi ha d’haver un exercici de valentia i de dir: vaig per aquí. El segon punt, que voldria comentar, és que la disposició de la model, a vegades em sembla “accessòria”. Tant hi podria haver, en la composició treballada, una model, com un gerro. A vegades és com si fos massa pretext pictòric. I això, al meu entendre, en alguns punts, rebaixa la condició de la persona. En aquest sentit, trobo que les composicions, potser podrien anar per cercar una major “justificació”, per exemple, organitzant una escena de debò. Com fa l’Artigau, que fa retrats i estudis de model i ho explica tot com dintre d’una història pintada. O com, tornant en els Santilari, fan: les seves models, reposen o fan sofà. Estan col·locades de forma més natural. Insisteixo que és una opinió i que és l’artista autor qui ha d’evolucionar. Això no té res a veure, amb el fet de que les pintures presentades tenen algunes virtuts. Positiu, negatiu. Anirem esperant més obres del David Casals.