Montse Font exposa els retrats menorquins
Centelles. Fa molts anys, a casa dels meus pares, hi vam penjar una pintura d’un noi sortint d’un quadre. És una pintura de la Montse Font. Al cap dels anys he aprés que es tracta d’una versió d’una altra pintura catalana, del segle XIX, de Pere Borrell, que van titular “Fugint de la crítica”. És una tela, familiar, que ens ha acompanyat molts anys des del menjador. Al segle XIX ja hi havia crítica d’art, sí. No tinc una fitxa biogràfica de la Montse Font. No he fet investigació, ni disposo de cap catàleg anterior. Però sé que fa trenta anys, era una artista més activa. Més a primer terme de la creació pictòrica, amb exposicions i una carrera, no se si professional o amateur, però més aviat presa en serio. Crec recordar haver vist exposicions seves a Amics. Era de les artistes del poble, que coneixíem per “això de pintar”. Com en Musach, en Saló, en Sarrate. Però era de les joves. Com en Ñay, potser. Però de cop, o de mica en mica, va anar passant a segon i tercer terma. Potser la salut. No cal cercar més.
El fet és que la Montse continua sent veïna de Centelles i va sovint al Trabuc. Des de fa uns mesos, guardo a la biblioteca tres àlbums de làmines que la Montse em va deixar, després de la primera visita. Hi havia ganes d’exposar. Vam decidir centrar en uns dibuixos. Al Trabuc hi van bé les coses de petit i mitjà format. Però és que a més, la Montse Font em va mostrar una sèrie de retrats d’amics, fets durant una estada llarga a Menorca. Parlem dels primers anys de la dècada dels 80. Pels papers que podem veure, la centellenca va anar ja a Menorca, amb una formació artística. I allà el tema –o un dels temes-, va ser anar descrivint els seus amics i amigues. Amb llapis, sobretot. Retrats que capturen els trets i alguna cosa de la psicologia de la persona. I que, estan fets, amb l’altra persona al davant. Quieta, sorpresa o atenta al dibuix de la mà de la Montse. Normalment podem veure trets de la persona i interpretar alguna cosa de la seva ànima, pels detalls i els trets mateixos o alguna anècdota, com el gran bigoti o les ulleres de pasta. No són persones tristes, però sí que tenen un aire “reservat” i “introspectiu”. En qualsevol cas són retrats d’amics serens.
Fora de joc
Ara tenim l’oportunitat de redescobrir aquests dibuixos. Tots els vianants podran veure aquesta petita mostra de l’estil de dibuix i retrat de la Montse Font. La selecció recull els dibuixos que no estaven fixats o enquadernats dintre les espirals. Potser venien d’un altre quadern o amb el temps s’havien desenganxat. A tots, el temps els havia anat fent oblidar en uns prestatges i tenien sorpreses: a més dels retrats menorquins, també vam trobar una punta seca, sobre metall. Un gravat que representa una maternitat. Estampat sobre un paper prou prim. No se si el van submergir amb l’aigua o només el van ruixar. Hi ha tres versions. Aquesta que veieu a la finestra petita sembla la millor. Tot plegat és una engrescadora punta del iceberg del do artístic que té i havia explorat amb ganes i gust, la Montse Font. Qué ha de passar perquè els dies ens retornin la seva faceta creativa?
badaluc 