La Fundació Godia tanca
Centelles. Dissabte passat, en el diari que m’acompanyava en l’esmorzar, informaven que la Fundació Godia havia decidit el seu tancament . Sembla que la seu actual de la Casa Garriga Nogués passarà a una altra entitat amb projectes expositius. I els que vetllaven pel fons de l’antic esportista, es dedicaran a altres afers, des d’un segon o tercer pla. És una entitat privada, teòricament poden fer el que vulguin, però…
No disposo del comunicat que va emetre la fundació, ja que d’un temps ençà tampoc rebo les seves novetats. El cas és que, sincerament em va sorprendre. Estava al cas d’algunes irregularitats fiscals d’alguna filla. Del canvi en la direcció, fa una mica més de temps. Però res em feia pensar que la cosa aniria per aquí. Els afers pels que les hereves han sortit als mitjans no són molt diferents als d’altres personalitats socials d’avui. Tothom està emmerdat! Hi ha entitats que per casos així, ens agradi o no, no s’han dissolt pas. I, el que no entenia era perquè havia de ser la fundació dedicada a difondre art i a programar exposicions, qui “pagués els plats trancats”. A mesura que han passat els dies, i sobretot, a partir d’un primer email que vaig enviar a col·legues i amics, on manifestava una opinió –no se si mal fonamentada-, he anat rebent alguns comentaris i opinions. També vaig demanar específicament a alguns si volien donar la seva opinió al respecte, per incloure-ho en aquest mateix article. Però més aviat ningú vol que es publiqui el què m’han dit. He vist reserves i raons de tota mena. Totes raonables i evidentment, les haig de respectar. També gràcies a ells, de mica en mica, he anat consolidant el meu raonament i encaixant la sorpresa inicial. Però tot i així, crec que tot aquest afer, haig de poder “vomitar-lo”, d’alguna manera, poder acabar de donar un final lògic, a tant email enviat de preocupació i com d’emprenyada incomprensible. Avui el text té un ingredient també terapèutic.
Fem memòria
Miraré d’anar al gra i fer-ho fàcil. Si tanca una llibreria, ens lamentem. I és un negoci privat. Si tanca una fàbrica, ens lamentem, perquè, representa una pèrdua, ens agradi o no el producte o la manera dels “jefes”. Tanca la Fundació Godia i? Conec el que en diem Fundació Godia, una mica perquè quan vaig passar de l’etapa universitària a la laboral, ja en vaig sentir a parlar. I un cop al diari, ja de col·laborador de cultura, només començar ja hi va haver la primera exposició de l’entitat, dedicada a la col·lecció Samaranch. Parlem de la tardor del 2001. Des d’aleshores vaig anar a les rodes de premsa i posteriorment he visitat algunes exposicions. I també, tant al diari, com des d’aquest blog, he tingut ocasió de fer dues entrevistes a qui va ser directora de la fundació, Sara Puig. Tant des del diari, com des del blog, la meva tasca sempre ha estat ocupar-me dels afers estrictament artístics. Però també he estat al cas de la manera de muntar les exposicions i la diplomàcia entre museus, comissaris, etc. Això és el que m’interessa i el què estrictament em cal per fer un article d’art. Atenció que he dedicat a tothom. I en el cas de la Fundació Godia, sincerament i per resumir… recordo la sensació d’incognita, com de nen amb el tió, de trucar a la porta del primer pis de la seu del carrer València i esperar que obrissin. Cada cop les exposicions o eren de temes innovadors, desconeguts. Punts de vista diferents. O hi havia peces engrescadores, de qualsevol gènere. L’equip ho feia amb gust i ganes. Aquesta era la impressió i l’observació que anava fent i amb les entrevistes volia confirmar les expectatives i també les seves intencions futures. D’alguna manera, amb la idea de que el seu projecte anava creixent i que podria ser interessant saber per on volien anar, com a visió museística o cultural. L’última exposició de la Godia revisava la relació de Rusiñol amb El Greco. No hi havia anat mai, però feia anys que feien uns cursos d’història de l’art molt xulos, amb col·laboració amb els Amigos del Museo del Prado. I també les conferències de Memòria de museus.
La vida continua
Totes les altres coses que s’han dit -en els emails o que ja sentiem dir-, o el passat familiar, tot això no ha estat mai un fre. Ja que ni era aquesta la meva tasca, ni crec que em pertoqui anar posant el dit a l’ull de gent que no conec de res. No em pertoca a mi jutjar. El blog i les contribucions al diari eren d’art. I per això crec, que la presencia d’aquesta fundació –i després l’aparició de les altres-, va com ajudar a establir una dinàmica expositiva molt engrescadora a Barcelona -i també a Girona: algú recorda la Fontana d’Or de la Caixa de Girona?-. I d’alguna manera, com una espècia de sana competència, de veure qui feia una exposició més bona o més ben muntada. Tot és una opinió personal, evidentment. Però seguint aquest raonament, crec que el tancament de la Fundació Godia, és com una escapçada salvatge i empobridora per a la cultura, al menys pel què respecta a Barcelona. No obstant, també és veritat, que hi ha molts altres museus i institucions, a Barcelona i a Catalunya, amb ganes de fer les coses bé i amb qualitat i salut. Per tant, com en d’altres galeries o institucions culturals que ja no hi són, potser d’aquí un any ja ni ens en enrecordarem de l’entitat perduda de la casassa del carrer Diputació (excepte pels catàlegs). La vida continua.
badaluc 