Laura Marsal es prepara per trepitjar fort l’Atlàntida amb Ramon Vila i Montse Albàs
 |
|
Aleix Art
Pobre reflex de l’espectacle que s’estrena dissabte,
18 d’abril, a l’Atlàntida de Vic. |
Vic/ Centelles. Perquè dissabte l’agenda s’havia saturat, comentant el tema, he pogut avançar i anar a veure “Potser desig de no”, dirigit per la Montse Albàs i actuat pel Ramon Vila i la Laura Marsal. La peça escènica s’estructura a partir de poesies i reflexions escrites, entre altres per Víctor Sunyol, Andreu Vidal i Miquel Àngel Riera. El poeta vigatà i altres persones inquietes han coincidit aquest vespre a una de les sales d’assaig del Institut del Teatre de Vic, per presenciar la prova final del què definitivament s’estrenarà el proper dissabte, 18 d’abril, a dos quarts de 9, a l’Atlàntida de Vic. No cal explicar gaire, per no desfer sorpreses. Sols us diré que suposa un molt bon pretext per veure en acció el cos i la psicologia dramàtica de la Laura Marsal, ara ja amb una bona base formativa i, no sé si és pot dir, en procés de definir un llenguatge propi. La coreògrafa centellenca, ja sabem per l’entrevista que li vam fer, apunta cap a la dansa contemporània. I en part, aquest nou espectacle, crec que ve a ampliar i a millorar l’experiència de l’espectacle anterior, “Tempo”. Ara la Montse Albàs, la dirigeix dintre d’un marc poètico-teatral, però ja veureu que li dóna molt relleu per poder gaudir dels moviments extraordinaris del cos; però tant em refereixo a grans moviments de contorsió i encadenament de passos, fets de lògica física, rítmica i expressiva, com també atenció a petits detalls, com la poètica del moviment pausat i minimalista dels peus, els dits, els braços, etc. Us podeu fiar de que el què expressen els ulls, és el mateix que ens fa veure la cara i els gestos. També hi ha una mica de veu, d’aquella que cada mot compte –i per això sols diria que cal assegurar que es senti bé tot – per part dels dos personatges, que ja decidireu si comparteixen un espai físic i familiar, o més aviat es tracta d’una gran metàfora sobre les relacions humanes. La dansa i el teatre, però també la no menys important selecció musical i sonora, estan per descriure la poesia, en aquest cas. Ramon Vila, amb la seva paraula, dita amb seguretat i vigor, determina l’acció de la noia. Ens consta que no queden massa entrades per la funció única de dissabte, però alguna cosa s’ha de fer perquè hi hagi bolos, o el ball i el teatre continuï més temps.
badaluc 