50È APLEC AL PUIGSAGORDI

Dies de molt verd i blau

Dibuix de Lluís Pulido

Centelles. Ha passat una setmana llarga des del darrer post. Coses del maig, les activitats s’han multiplicat. Tant a la vida laboral, com per a la vida paral·lela de formigueta cultural. Em sembla que a partir de la setmana vinent el calendari es tornarà a relaxar. I tornarà la normalitat en la publicació regular als dos blogs. Així ho desitjo, perquè sino hi ha coses que passen i perden com la frescor del moment. Pero a vegades també va bé deixar còrrer el temps, perquè s’ajunten cadenes d’esdeveniments diversos que conformen un tema. I en vistes del blog, alguns temes adquireixen la qualitat de notícia o informació interessant. Em sembla que a tots aquests esdeveniments hi ha ajudat en bona mesura aquest gran bon temps que ens fa. Ara no plou. Potser ja ho farà… Però hi ha uns camps magnífics i uns boscos d’uns verds preciosos: com diu la cançó del Raimon “tots els colors del verd”. I el cel blau immens, de dies lluminosos i molt llargs. Les hores passen però la nit, el final del dia triga una mica més a arribar.
Dibuix de la Gemma Uribe
L’esdeveniment social més important dels darrers dies ha estat, sense cap dubte, l’aplec al turó de Puigsagordi. L’1 de maig, els centellencs, fidels a aquella cita, van fer cap amunt el cim. Una molt bona part pel sender de les Escales del Puig. Uns altres per la ruta de la via ferrada. Alguns amb bici, també alguns cotxes. I el camió de l’esmorzar: l’organització dels aplecs s’havia preparat fort, enguany, per acollir més gent que mai i “atipar-los”, amb bon pa amb tomàquet, botifarra, un iogurt, una poma, aigua, etc. Hi havia 850 tiquets previstos . Però segur que hi va arribar més gent al capdamunt i que abans de la missa, hi havia més gent al turó que als carrers de Centelles, que pel què sembla, durant tota la jornada, va estar una mica mort –els carrers del poble-. Tanta gent al  cim emblemàtic dels centellencs  -encara que pertany-hi als Hostalets de Balenyà-,  s’explica perquè enguany es feia el 50è aniversari. 50 cops que cada any, per l’1 de maig es puja per saludar al bon temps, celebrar la primavera, respirar aire fresc, tocar les pedres de fòssils antiquíssims i donar gràcies a la Verge de Montserrat pels temps que han de venir.
A part dels caminadors experimentats, també hi havia –com cada any- persones i famílies que caminen menys i que aquell dia es proposen la prova de salvar aquests tres-cents metres de desnivell, que per molts suposen ben bé com escalar un mur. Però per senders tant especials… Els camps de la falda, el Puig Vell, les Escales del Puig, la Tosquera, Riu Cerdà. A partir d’aquí la gent majoritàriament tirava pel camí que rodeja el cim per darrera. Però el nostre equip d’excursionistes heterogenis vam pujar pel dret, com es feia abans,  per aquell bassal d’un rierol al mig del camí i cap amunt, sender, carretera… i cim. Per qui fa el recorregut per primer cop, tot això suposa, efectivament un bon bateig a l’excursionisme. I no està mal trobat aprofitar la posada a punt de l’1 de maig per començar a caminar altres caps de setmana.
Dibuix de la Laia Pulido
Però l’1 de maig, a dalt al turó, a més dels excursionistes d’ara, i dels d’abans i dels que ara són petits, hi havia també colles i grups representatius de la cultura catalana i centellenca: els cabrons amb els timbals, els geganters de Centelles i els Hostalets, la gent que feia els rams amb les flors i herbes, la cobla i la gent que balla les sardanes. I també el mossèn que va fer la missa i amb ell els cors de Centelles. Una mica de barreig, però hi eren presents: Violeta, Cantus Firmus, inclús  personal  de les Veus de Tardor i cantors de tota la vida litúrgica de la comunitat centellenca. Entre tots. Tots van donar  color a l’aplec. L’organització va haver de triscar per atendre a tanta gent. Es servia l’esmorzar. Es repartien medallons de fusta commemoratius dels 50 anys. També es venien unes capelletes amb miniatura com les que guarden el cim, amb la figureta de la Mare de Déu de Montserrat. I una veu en off anava cantant en el micro i posant-se cada cop més content per les activitats que venien i les coses que passaven.
Però en el moment de la missa el cel es va esverar una miqueta, es va girar una venterulla atrevida i més aviat el cim es va anar buidant de gent. De fet molts pujaven i tornaven a baixar. Cadascú és lliure de participar-hi com vulgui. La missa va ser correcta, la gent que la seguia participava amb els cants i escoltant les paraules. Al mossén li costava una mica orar, perquè si aixecava gaire els braços, la taula parada li podia marxar amb el vent…. però entre ell i l’escolanet ho van anar dient i passant tots els passos fins a donar la benedicció final. Aquesta part la vam fer a prop  de l’entrada al turó, una mica resguardats, envoltant la taula altar.
Com podeu veure la crònica d’avui sobre l’aplec té un suport visual gràfic, perquè uns quants vam seguir l’acte, quadern en mà, celebrant una altra trobada de dibuixants, però aquest cop no urbans, sino naturals. Vam ser uns cinc adults i uns cinc nanos. Tenim casi tots els dibuixos penjats ja a la galeria de Flickr. Potser demà penjarem els que falten. Els podeu veure clicant aquí sobre

Parlem una mica de l’Ovidi Montllor al Sushi

Dibuix de la Silvia Valenciano
Més cap aquí, cal destacar que diumenge, dia 3, els de Cantus Firmus van substituir la coral habitual a la missa que TVE celebra i filma a Sant Cugat. El dia abans, nosaltres, vam intentar fer una homenatge a l’Ovidi Montllor, al Sushi, però no vam trobar la manera que la proposta enganxés a prou-te gent com perquè l’Ovidi pugui estar content i mirarem de fer-ho un altre cop. La idea era fer xerrar a la gent, ja sigui amb paraules o aportant material artístic o poètic, per explicar qui era aquell valencià, com si féssim una recerca entre tots. Un puzzle  d’idees i versions. Vam ser cinc, tres al final. Teniem com a “cap de cartell” al Pep Puvill que com a membre del grup Els Quatre Gats i també com a fotògraf professional que ha seguit la carrera d’altres cantautors, com en Joan Manel Serrat, podia aportar una visió propera i humana del personatge. Ovidi: home de teatre, reconvertit en poeta i transmissor de poemes a través de la música. Música crítica. Per Pep Puvill, la seva proposta. Però la de tots, volia fugir de la “cançó cigarret”, més de moda o popularitzada a l’època. Es va parlar molt del paper de la censura i del seus mecanismes per aturar una cançó i de les estratègies que es feien per burlar als inspectors que en prou feines sabien català i no veien dobles sentits enlloc.  Una dada curiosa és que la censura i el seus jefes, mai van creure que les cançons surgides en els grups o els entorns que conformaven els circuits de la “nova cançó”, suposessin una amenaça. I una de les victòries culturals, de les que va comptar amb més suport popular, es va construir des d’això. Una altra dada curiosa, és que cap d’ells, ni l’Ovidi, ni Serrat, ni Els Quatre Gats, feien música amb la idea de dedicar-si o viure’n. Tots ho feien com a cosa de més. Va ser per altres circumstàncies –el paper de les discogràfiques o la societat-, que alguns es van anar professionalitzant i amb això també, millorant la seva preparació.

Dibuix de l’Aleix
La figura de l’Ovidi vam anar-la describint també . Un nou capítol “sobrevingut”, sobre l’Ovidi dels contes de la Gemma Uribe va permetre descriure al poeta valencià, més fisícament i aproximar-nos a la seva presència escènica o la seva manera discreta però correcta de vestir.  A través d’un reproductor de cd, vam anar escoltant algunes cançons triades i valorant el paper de les “dones icòniques” (La Teresa de l’’Ovidi, la Teresa d’Ausiàs Marc,“l’Esperanceta Trinquis” d’Espriu, Abalone de Vinyoli.). L’atenció de Montllor a la poesia de Vicenç Andrés Estallés o el color que Toti Soler, dóna a les cançons quan acompanya a l’Ovidi amb la guitarra. Puvill ens va parlar de la formació andalusa de Soler.  En resum va ser una tarda maca. També va participar la Neus  Gorriz i en Jordi d’Aiguafreda, que ens va anunciar un altre concert dedicat a la nova cançó que preparen ell i un col·lega, per presentar a Abancó.
Però en opinió nostra i de les amigues del Sushi, que ens havien ofert un bon dinar i servei, la cosa  s’ha de repatir i intentar fer un homenatge més digne. Mateix format. Potser altres persones. Però el mateix plaer i objectiu.

Dissabte vinent, s’anuncia un macro-dissabte dedicat al Nepal. Però des del blog Aleix Art i grups afins, organitzem també –i fa dies que ho tenim previst-, un altre sketchcrawl a la biblioteca la Cooperativa. Dibuixarem la biblioteca, de 10 a 1 del matí. També penjarem els dibuixos a una galeria com amb els del Puigsagordi o el Cau de Bruixes. I a la tarda, de 5 a 7, l’equip ÉcfrasisXXI, amb l’ajuda de l’Ajuntament, projectarem al Casal Francesc Macià, el film documental “El cuadro”, de David Trueba, dedicat a una pintura de Josep Santilari. Ell i el seu germà Pere, que pinta casi igual, seran amb nosaltres per comentar la seva pintura i participar junt amb tots els que vinguin d’una sessió estil ÉcfrasisXXI. Els que heu vist l’entrevista-debat als nostres candidats a l’alcaldia, ja sabreu una mica com van aquestes sessions. Si bé al Casal, no caldrà que se’n derivin lectures polítiques i entrarem més a fons a comentar aspectes tècnics i de composició.  Bona setmana!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: