Diumenge amb gràcia
 |
|
Foto: Noèlia Marin
Encara una imatge molt bonica, del dia de l’aplec al turó de Puigsagordi.
Un moment de la caminada, més o menys al mig, a Riu Cerdà. Un cop aquí tot sembla més fàcil; igual que quan prens una decisió i veus la direcció o quan treballes un projecta i la cosa sembla que va per bon camí. El nostre turó i pulmó verd, dóna molt per reflexionar.
|
Centelles. Dissabte passat, a part del documental sobre els Santilari, al matí hi havia un sketchcrawl a la biblioteca La Cooperativa. Algú m’ha dit que sembla que els organitzem per a nosaltres mateixos, perquè sempre som pocs i sempre els mateixos. La veritat és que tenen raó: el fet d’organitzar activitats així, permet que els que tenim ganes de dibuixar, trobem un dia per poder anar a llocs especials: un servidor no havia dibuixat mai la biblioteca de Centelles. Per fer-ho no cal organitzar un sketchcrawl. Dos és molt poc, és cert. Però val la pena trobar un pretext així i que hi hagi química amb els bibliotecaris perquè són coses que es fan de gust i s’acaben compartint. A part del Pere Relats i un servidor també vam conèixer un nen i dues nenes amb bon do gràfic. Una d’elles, després de fer un laboriós dibuix de l’espai dels papers savis, va treure un dibuix lineal de la seva mare, casi d’un sol traç, sense aixecar la pluma. Un cop publiquem els dibuixos de tots, veureu que potser s’anima més gent, més endavant.
Personalment m’agradaria poder dibuixar la planta baixa per dintre i també fer detalls amb gent o dels llibres. Quan estiguem a punt, actualitzarem amb aquest material nou i unes fotos que reservo del dia del Puigsagordi, la secció Crònica de Dibuix Urbà. Ho hem d’aprofitar! Perquè ara resulta que fan sketchcrawls a tot arreu: a Girona anuncien més trobades que ningú. I també volen dibuixar la seva nova biblioteca. A Sant Cugat també van per fer alguna cosa aviat. Barcelona concentra els gurus més “vells”, però crec que s’estan encantant en oferir més vidilla, a nivell del grup de sketchers d’abans. La darrera trobada va ser a través d’una convocatòria de la Fundació Setba, per dibuixar la Plaça Reial.
No podem pas anar a tot arreu. El cap de setmana té uns límits definits. I no fem només dibuix. I a Centelles cada cop s’hi està més bé. Perquè hi ha coses per fer, i amics, i fa goig. Ha canviat bastant des de que els dissabtes o diumenges a la tarda, quedava desert. Ara hi ha més vida propia. Culturalment. Hi ha fet molt, els esdeveniments de gran tiratge: el darrer, també el dissabte, 16 de maig, dedicat a aconseguir diners per comprar un dipòsit d’aigua per enviar al Nepal. Algu deia,”i de què servirà això?”. El terratrèmol ja ha passat i encara estan enterrant els amics i familiars i la reconstrucció deurà ser llarga. Un dipòsit servirà ara i d’aquí deu anys, per ajudar als d’ara i als que han de venir. Amb un sol dia, i concentrant-ho tot a la plaça, amb la col·laboració de cracks de la cultura centellenca, com la Montse Uran, es van aconseguir superar els 1400 euros que es precisaven.
La gent havia de fer aportacions, de mínim 1€. Llàstima que a les mateixes hores, ens explicaven que a Palmira –i encara ara-, temen pel futur de les restes de la ciutat antiga. Les restes són importantíssimes. Però és molt fort –penso-, que sigui ara que la UNESCO, demani un alto al foc, per salvar-les, després de mesos de lluites d’uns i altres per aquella basta i rica zona, amb tota l’estela de morts, desplaçats i destrucció que es pot resseguir per tota la península aràbica, des de l’Índic fins al Mediterrani, des del Golf Pèrsic fins el Mar Roig i més enllà. És que ja no havien d’haver deixat que hi hagués una guerra!!!! O que la gent ignorant confongui enemics i diversitat. Si el nostre Déu ens contempla, segur que no deu estar gaire cofoi de que encara no ho hàgim assumit de forma global el seu credo. Tant costa veure que per molt que siguem diferents, hi ha coses que són essencials i que sempre ens uneixen? Si mai, un dia d’aquests, es presenten alienígenes, no ens donaran pas el passaport per viatjar per l’espai, perquè segur que en conjunt, representaríem una amenaça per altres indrets i primer hem d’assumir un “nivell cultural vàlid”. Com a espècia, som impresentables!
Calma
Però el Rèquiem de Goodhall, ens parla d’esperança. Avui a la ràdio deien també que han trobat una via per curar la SIDA. També les inquietuds dels que es mullen i fan coses animen: dissabte vinent al vespre, a la plaça Vella, es projectarà un documental de Josep Maria Paradeda, sobre el Sàhara. Cinema a l’aire lliure, sobre una zona desèrtica, que no és molt llunyana. I que algun dia caldrà que els “mandamassos” d’aquí i d’allà, ho solucionin perquè políticament, falta que habitants de la zona, sentin reconeguts els seus drets. En el cartell que anuncia la projecció, es veu un detall d’unes pintures neolítiques, fetes a unes pedres, fa milers d’anys –em sembla que són les mateixes que surten en el film “El pacient anglès”. Parlen d’un temps en que en aquell desert hi havia vegetació i animals propis de la selva. Diuen que sota el desert encara està ple d’aigua! (aigua de la pluja o dels temps, que ha acabat filtrant-se). En temps dels romans, per aquelles dunes del nord d’Àfrica hi va existir una altra cultura “potent”, que va sobreviure, gràcies a poder extreure l’aigua del fons. En el documental històric d’en Paradeda, potser d’això no se’n parlarà. Però quan veiguem als habitants del desert o els desplaçats d’aquí i d’allà, no pensem solament que són una colla de “miserables”, sino que com en d’altres llocs, ells són dignes hereus de les cultures mil·lenàries que han sabut adaptar-se als grans canvis climàtics i que el seu guany, és una aportació de riquesa a la Humanitat.
Diumenge, és el nostre dia D o E: D, de la democràcia. I E, d’eleccions. Sigui qui sigui, que guanyi, crec que no si valdrà relaxar-se i enxufar el control automàtic post-electoral. Sino que cal incidir en transformar i fer créixer de debò, el nostre poble, econòmicament, socialment, culturalment. Alguns parlen de les empreses o negocis que es podrien crear. Però i els que encara funcionen? Diuen que els canvis comencen a petita escala. Centelles, fa una mica menys de mil anys, va participar en algunes conquestes “militars”. Per això part de la seva historia actual. Ara toca, conquerir el futur, pacíficament, políticament, per mirar de millorar i fer millors a tots. L’Ajuntament potser no ho ha de solucionar tot de tot, però sí que pot mirar de fer un equip amb el poble. Som molts, però formem un poble que té una identitat.
Els Santilari parlaven molt sovint, l’altre dia, de la seva “escala”. Aquesta idea de que el que sap un, ho explica a l’altra o s’ajuden perquè l’altra no quedi encallat en un punt. I així van pujant graonets en el seu procés de construcció i defensa del seu credo artístic. Crec que aquesta és la “recepta” que ens cal aplicar . No si val fer “capelletes”, perquè a nivell humà, local i de relació, cal millorar la nostra “presencia en el món”, com a país, poble, com a persones i espècia. A Badalona, la recepta del que mana allà és “netejar” (i crec que no mira la recepta del sabó). Aquí evidentment, som més tolerants, diversos, oberts d’esperit i amb el sentit comú més assenyat.El futur és ara, hi ha d’haver lloc per tothom i hem de mirar de viure bé tots. Molta sort a tots els candidats. Ja tinc el meu sobre tancat.
badaluc 