CosmoCaixa revisa la història del Soyuz 2

El contingut d’aquest article, és pràcticament segur que descriu uns fets històrics, sobre un heroi cosmonauta desaparegut, que és en realitat una ficció muntada pel fotògraf Joan Fontcuberta. En posteriors posts mirarem d’aclarir l’abast de la desil·lusionant mentida. Les informacions consultades per preparar text no advertien clarament d’aquesta invenció. Disculpeu l’entusiasme per uns fets heroics falcejats.

On és Istotxnikov?


CosmoCaixa/ Obra Social “La Caixa”

Passeig espacial de la gossa Kloka i el seu 
“cosmoamo”, Ivan Istotxnikov, que viatjaven a la
nau “Soyuz 2”, el 1968.
Barcelona. Fa dies que l’exposició Sputnik:  l’odissea del  Soyuz 2 està instal·lada al CosmoCaixa de Barcelona. He intentat vegades anar-hi, però fins dissabte, no van quadrar els astres: temps i aparcament. Casi que haureu de còrrer per veure-la, perquè la tanquen diumenge vinent. Però no patiu: si no tots, alguns dels objectes –exactament no sé quins-, formen part de la col·lecció integral d’aquest projecte expositiu i pertany al fons de la Fundació La Caixa. I igual que ja es va mostrar fa 21  anys al MNAC, potser d’aquí un  temps la recuperen, sobretot si esbrinen coses noves.
 Com una bona amiga deia, sembla que hi ha molts “souvenirs”. Però el terme no és adequat: són records, objectes teòricament personals o relacionats amb l’etapa heroica dels cosmonautes russos i en especial a l’episodi d’un d’ells, que a hores d’ara, encara no se sap on es troba. A través de les cartel·les s’expliquen alguns detalls de l’episodi, però el document  més interessant és la separata que es va publicar el 1994, per presentar el mateix projecte,  aleshores al MNAC, de quan estava sota la direcció d’Eduard Carbonell. El llibret és interessantíssim i explica molt bé tota la història, de forma rigurosa i hi ha punts que sembla una novel·la tipus James Bond, però és història. El que m’estranya és que en 20 anys, ara, no es pugui aportar cap novetat, respecta a la història que s’explica a l’exposició,que es va “destapar” aleshores i que sembla que no s’hagi continuat investigant més. Hi ha coses que queden per explicar, i no saps si són part del misteri o que encara hi ha documents  per desclassificar.
La idea bàsica de l’exposició, comissariada per el Premi Nacional de Fotografia, Joan Fontcuberta, és revisar i recuperar la història i els fets esdevinguts al voltant del llançament del Soyuz 2, el 1968, ocupat i conduït pel cosmonauta Ivan Istotxnikov  i la gossa Kloka. Es tractava del primer vol espacial mixta. Degut a un accident  en que probablement home i gos, van perdre la vida –en estranyes circumstàncies-, els líders van ocultar que la Soyuz 2 anés ocupada i, per assegurar el silenci i l’oblit, van confinar els familiars a Siberia i van modificar imatges i versions. Tal i com pronosticava George Orwell en el seu “1984”. Tot per blindar “l’orgull nacional” i per tal que el tema i la sort del cosmonauta Istotxnikov quedés dissolt i pogués desviar la crítica als rumors –alimentats pels serveis secrets-, sobre “els accessos d’accidents especials”. La versió oficial sols parlava d’objectius satisfets. Igual com es veu que van fer amb la famosa gossa Leica, que tots coneixem per ser el primer ésser de la Terra, en donar una volta al planeta,  dintre una càpsula especial. La gossa va tornar a la Terra, però la van trobar rostideta com un pollastre a l’ast (i els xinesos es veu que s’hi van inspirar per fer una recepta de “pollastre a la Leica”). Per resoldre el tema, els polítics van cercar una altra gossa semblant, i amb la fotografia, semblava la mateixa.
L’episodi del Soyuz 2 ens situa a l’any 1968, en el context de la Guerra Freda i sobretot en el de la carrera frenètica per arribar a la Lluna. La proposta la va fer Kennedy però va incentivar a les dues potències a deslliurar una “cursa sense pietat” per veure qui hi arribava primer. Però per fer-ho s’havien de solucionar moltes qüestions tecnològiques i científiques, per enviar un coet a la Lluna,  aterrar, tornar a marxar, i tornar a la Terra, sa i estalvi. En alguns llocs, els resultats sembla que passaven per davant dels riscos i entre els astronautes i els cosmonautes hi ha tant herois, com màrtirs. L’orgull.

Mala pata

Istotxnikov era un cosmonauta reconegut. Com altres formava part de l’equip d’herois de la Unió Soviètica. El somni de la conquesta de l’espai despertava passió. La seva missió era acoplar la Soyuz 2 a la Soyuz 3. Exactament no he entès si acoplar-se com un endoll o més aviat, sols havien de permetre estar prou a prop, perquè un astronauta passés a l’altra nau, a través d’un petit passeig especial. El cas és que un motor de la Soyuz 2 es va engegar de cop, una mica més toca la Soyuz 3, però va passar fragant i es va situar en una òrbita més alta. En el temps que es va tardar en resituar-se una sonda, davant l’altra, tant des de la Soyuz 3,  com des del control de la Terra, es va perdre el contacte amb el capità Istotxnikov. I quan el cosmonauta de la Soyuz 3 va poder entrar a la nau companya, no hi va trobar ningú.
Aleix Art
Imatge general de l’exposició sobre el Soyuz 2 i les seves 
vicissituds, que encara no estan del tot clares. 
L’exposició de Cosmocaixa reconstrueix amb fotografies i objectes personals i de l’època la història del capità Istotxnikov i de la seva missió. El 1993 es van posar a la subhasta objectes dels cosmonautes de l’època pionera a Nova York. Michael Arena, de l’Smithsonian Institute, va tenir curiositat per adquirir uns grapat d’objectes diversos, amb fotografies i papers d’apunts dels cosmonautes. Revisant una de les fotografies es va adonar que hi apareixia un cosmonauta que no surt a una publicació oficial de l’època. Decidit, va indagar sobre l’assumpta i es va posar en contacta amb col·legues russos vinculats en organismes d’estudi de l’espai internacionals. Les seves preguntes “innocents”, van crear polseguera a Rússia, on el desgel polític era una realitat i quan l’hi van respondre, no era abans d’haver inquietat la memòria d’antics cosmonautes, que coneixien el cas, però que havien “callat”.  Des d’aquell moment, Arena i altres col·laboradors russos, van investigar. I a l’empara de la Fundació Sputnik  van anar desvetllant i exposant a la llum pública l’episodi fosc. La fundació russa és filla de la Perestroika  i està dedicada  a”deslliurar-se de les restriccions del passat recent” i a revisar el passat per anar cap el futur. En el 1994 els objectius es proclamaven amb força i les ganes d’establir ponts i diàlegs eren evidents. Avui la guerra a Ucraïna, sembla que dificulta també la disponibilitat dels russos a facilitar segons quins materials relacionats amb el tema. Així es llegeix en un racó del Cosmocaixa, on teòricament s’havia de projectar un  documental amb material rus.  
L’exposició al Cosmocaixa treu la pols a aquest episodi. Però també aporta una sèrie de material científic que avalaria el interès astronòmic d’aquella missió. Però hi ha aspectes que queden una mica “foscos”, encara: per exemple, es parla d’un asteroide que es diu Kadok, però no s’explica massa, com és que es va poder estudiar: si és que passava per la Terra i era molt a prop. En la separata es donen moltes dades i inclús es parla de que l’asteroide en qüestió genera una petita força de la gravetat i té un satèl·lit propi, donant-li voltes. Però encara no sé si se’l pot trobar per aquí o va passar de llarg.  De fet molt material de l’exposició és en rus i faria falta una mica d’ajuda traductora. Per sort, vaig poder llegir “Sarasade”, en un dels discos que  teòricament escoltava l’amic Istotxnikov . Però tota la resta de la paperassa, els dibuixos són molt xulos, però es fa difícil seguir-los si no es pot llegir ni la numeració.

Coses fosques

També hi ha un  habitacle fosc, molt fosc i ben ambientat, com si fòssim a l’espai, que conté un tros de meteorit. Però trobo que es veu malament, molt fosc. Com si no es pogués ensenyar amb la llum d’una bombeta normal i poder observar bé la seva forma i textura. No veiem cada dia una pedra de l’espai! La pedra còsmica és com una cassoleta i al mig hi ha com uns cilindres de fossa metàlics, que encara no sé que són. Però almenys, es veiés millor… Pel que sembla aquest meteorit hauria quedat enclastat a la Soyuz 2 quan l’anaven per retornar a la Terra. Quan ho van trobar, els científics ho van estudiar i van  descubrir com unes incisions que recordaven les escriptures cuniformes.  Però a la separata també es diu que ningú ho ha pogut desxifrar, ni  pot aventurar que sigui la marca d’una cultura extra-terrestre. Tot això no fa més que afegir estranyesa en el cas.
Un altre aspecte que també mereix un comentari “crític”,  és que dintre de l’exposició, a part d’alguns dibuixos d’Istotxnikov, també hi ha dues pintures atribuïdes al mateix cosmonauta. Exactament són reproduccions  digitals sobre tela. S’entén, còpies d’uns originals que no se on són realment, però tal i com veiem, semblen prou interessants, perquè estan formats per collages de fotografies transferides sobre un suport, amb alegories de l’espai o visions planetàries i “desitjos” com els d’un  cosmonauta plantat a la Lluna, amb una bandera de la CCCP. Rauschenberg a la russa. Entre les grans fotografies també hi ha la imatge promocional de l’exposició, amb la gossa ben espantada i l’astronauta fent un passeig especial. El tema és que no consta que arribessin a fer un passeig especial, segons es pot llegir a la separata. És un fotomuntatge?
Comprenc que els objectius de l’exposició potser són més concrets: el material central són les  fotografies que demostren l’omissió d’ Istotxnikov i també i sobretot les imatges del documental en que es veu l’astronauta pujant a la càpsula i la ignició. Tot l’altre material és més contextual i anecdòtic. Excepte el meteorit i les imatges de l’asteroide, que aporten pistes que potser serveixen més a la ciència, però també formen part del projecte real del Soyuz 2 i 3. A partir d’aquí, trobo a faltar que, després de vint anys, no hi hagi cap novetat, encara que sigui saber si la viuda d’Istotxnikov, encara està viva. El 1984, després d’anys a una espècia de presó per “dissidents o perillosos”, es va poder escapar i vivia a Finlàndia. Tampoc em queda molt clar quin ha estat el paper del comissari i, en quina mesura, ell mateix, Joan Fontcuberta, prou interessat en aquest tipus de “reversions” de la realitat, ha afegit a la mostra, material extra, seu.  Això sí: l’exposició val la pena veure-la, per veure de primera mà, documents i documentació de l’època, a més de la cassoleta de pedra de l’espai. També el marc del Cosmocaixa és una passada. 

    

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: