"EL CUADRO", DE DAVID TRUEBA, ES PROJECTA A CENTELLES

Foto: Noelia Marin Pere i Josep Santilari, parlant de la seva obra, dissabte al Casal Francesc Macià de Centelles.

Centelles. A les cinc de la tarda, del dissabte 16 de maig –abans d’ahir-, amfitrions,artistes convidats  i públic divers, es trobaven ja al Casal Francesc Macià de Centelles. Després d’ultimar preparatius tècnics i donar vist i plau a una projecció que va diferir lleument del format més idoni, vam fer entrar a la gent i vam engegar l’acte. Platea del Casal Francesc Macià, cadires relativament còmodes. Hi havia unes quaranta persones. Entrada gratuïta. Pantalla gegant : dissabte, a Centelles, presentàvem el film de David Trueba dedicat a la pintura “Ell@” de Josep Santilari. En paraules del Josep, Trueba no els hi va fer un documental, sinó un “document”, explicant el seu procés de treball  des de que planteja la composició amb la model, fins que entrega el quadre al galerista, al cap de disset mesos.  Tal i com desitjarien que s’hagués fet amb Velàzquez, per exemple, per “estalviar-se” algunes lliçons i trucs pictòrics.

Noelia Marin Aspecte general de la platea, amb el quadre “Ell@”  projectat a la pantalla, durant la part de comentari. Hi havia bastants artistes locals i de pobles propers.

A l’acabar el documental, s’encenen els llums: la gent va aplaudir. I vam anar per fer la part de comentari. Vam presentar el pla de que primer, entre els assistents, descrivíssim la pintura i després cerquèssim el tema. Però aquí hi havia ganes de dir coses i els micros van començar a còrrer per la sala, cercant acollir comentaris, preguntes i respostes.

Santilari/Aleix Art El quadre “Ell@”, pintat per Josep Santilari,  en el que es basa el document de David Trueba  i que fa poc es podia veure a l’exposició dels Santilari, a la galeria Artur Ramon de Barcelona. És una peça de dimensions considerables.  Els Santilari els hi agrada la idea de fer algun dia una exposició amb pintures dedicades  a aquesta model, la Sílvia, que ha estat protagonista de moltes teles, al llarg dels anys.

La sessió de comentari es va estendre ben bé una hora més, fins que l’encarregada de la sala ens va observar que  després feien altres activitats –a Centelles, dissabte era dia de molta marxa-.  Però hi va haver temps suficient perquè qui volgués preguntés o comentés coses. Es va parlar també d’alguns referents de la pintura, com una pintura de Balthus. O pel·lícules similars precedents, com “L’obra mestra desconeguda” o “El sol del  membrillo”. També els Santilari van defensar  i distingir la seva pintura “realista”, oposada a la “hiperrealista” i al mateix temps recolzada en l’ús metodològic de la fotografia. Els Santilari  saben i defensen que saben llegir les fotografies per extreure’n la informació anatómica necessària o les qualitats del color. I que a més, la seva pintura va més enllà del referent fotogràfic. De fet vam aprendre de que quan els Santilari fan la fotografia, que en el film,  corresponen a les primeres imatges, en el cas del treball complet dels artistes, arriba  en segon o tercer terme. Ja que abans tenen o la idea o la visió mental i pensen i plantegen el tema sobre el paper o mentalment. En Josep deia que les idees visuals dels quadres “l’hi baixen”, com si el seu cap carregués una imatge computacional. “Que la inspiració ens agafi treballant”,  deien:  si tenen  la idea, l’apunten, es  fan llistes, pregunten a la gent, per definir i precisar. Preparen a la model perquè adopti un rol concret. I quan disparen la foto, no és per cercar la composició, sino que ja saben  per on han d’anar. Si bé, el treball de la model  o algun “atzar”, pot oferir-els-hi també un marge  de llibertat creativa útil, si  la cosa “pinta millor que la idea inicial”.