"EL CUADRO", DE DAVID TRUEBA, ES PROJECTA A CENTELLES

Secrets de pintors, amb els germans Santilari

Foto: Noelia Marin
Pere i Josep Santilari, parlant de la seva obra, dissabte al
Casal Francesc Macià de Centelles.

Centelles. A les cinc de la tarda, del dissabte 16 de maig –abans d’ahir-, amfitrions,artistes convidats  i públic divers, es trobaven ja al Casal Francesc Macià de Centelles. Després d’ultimar preparatius tècnics i donar vist i plau a una projecció que va diferir lleument del format més idoni, vam fer entrar a la gent i vam engegar l’acte. Platea del Casal Francesc Macià, cadires relativament còmodes. Hi havia unes quaranta persones. Entrada gratuïta. Pantalla gegant : dissabte, a Centelles, presentàvem el film de David Trueba dedicat a la pintura “Ell@” de Josep Santilari. En paraules del Josep, Trueba no els hi va fer un documental, sinó un “document”, explicant el seu procés de treball  des de que planteja la composició amb la model, fins que entrega el quadre al galerista, al cap de disset mesos.  Tal i com desitjarien que s’hagués fet amb Velàzquez, per exemple, per “estalviar-se” algunes lliçons i trucs pictòrics.

L’acte es va desenvolupar tal i com estava previst: vam apagar els  llums i durant 50 minuts vam visionar el film. Havíem recomanat a la gent que s’apuntés qualsevol cosa que desprès els hi fes gràcia de comentar o demanar. La peli explica molt bé el treball. I hi ha moments molt bons, com quan mostra la rapidesa i energia amb que en Josep planteja el fons del quadre. Ens explicava que, “Trueba va dir-me que s’havia cansat més ell que jo, al veure’m treballar amb tanta energia durant tres hores”. El document resumeix en casi una hora, tretze sessions de gravació, espaiades  per varis dies i mesos. Santilari explica que a vegades, es posava a pintar el quadre, expressament perquè el director venia. David Trueba va ser qui va proposar de fer el documental. I l’artista pintor va dir que disposava d’una tela, una idea i que si volien  podien anar per fer-ho. Entre germans pintors i el cineasta s’havia generat un respecte i una simpatia mútua que va facilitar el treball conjunt.
El film documental explica els passos de pintura, parla amb la model, visita la botiga de belles art on els Santilari van a buscar teles. Escolta el  primer veredicte del galerista. La tela ’”Ell@” viatge sovint amunt i avall, perquè els Santilari acostumen a moure les peces per valorar la pintura en funció de tipus diferents de llum.  I així és com veiem sovint el seu terrat. Un dels temes que després va centrar més els comentaris va ser el  de les veladures. Això s’explica  bastant bé al film.
Noelia Marin
Aspecte general de la platea, amb el quadre “Ell@” 
projectat a la pantalla, durant la part de comentari. Hi havia
bastants artistes locals i de pobles propers. 

A l’acabar el documental, s’encenen els llums: la gent va aplaudir. I vam anar per fer la part de comentari. Vam presentar el pla de que primer, entre els assistents, descrivíssim la pintura i després cerquèssim el tema. Però aquí hi havia ganes de dir coses i els micros van començar a còrrer per la sala, cercant acollir comentaris, preguntes i respostes.

Personalment els dos temes que més em van interessar, van ser els de considerar el quadre ”Ell@”, com una aportació al gènera de les “vanitas” i que de fet, aquest tema, constitueix un camp on els germans Santilari, s’hi  mouen bastant: mentre en Josep feia aquest quadre , en Pere,  a més de pintar el seu gran paisatge urbà, també s’ocupava de pintar les “vanitas”, amb les calaveres i els rellotges o els mòbils, que conformen un tipus de pintura més propera al  prototip dels vanitas històrics. En Pere va  donar una bona definició del tema: resumit, seria el de posar en el quadre, els elements i objectes que reflecteixen el poder, els títols o la riquesa de les persones, en la vida terranal, però que no es podran endur, quan morin i vagin al cel (per això la calavera).
L’altre tema que em va cridar l’atenció és el procés que els germans van seguir per analitzar i comprendre la “gramàtica pictòrica” de les veladures. Dit de forma matussera, seria com sobre una pintura feta amb grisalles, aplicar-hi com una capa més fina de pintura, que forma una transparència i permet donar color amb uns resultats particulars. En el quadre “Ell@”, les veladures es concentren en el cos de la model. Si seguíssim les passes físiques i mentals del Josep o en Pere, per reconstruir el seu aprenentatge podríem anar a Londres i Edimburg a veure pintures de Hogarth i Rembrandt. Tant sols per gust i per comprendre bé del tot.
Santilari/Aleix Art
El quadre “Ell@”, pintat per Josep Santilari, 
en el que es basa el document de David Trueba 
i que fa poc es podia veure a l’exposició
dels Santilari, a la galeria Artur Ramon de Barcelona. És una
peça de dimensions considerables.  Els Santilari els hi agrada
la idea de fer algun dia una exposició amb pintures dedicades 
a aquesta model, la Sílvia, que ha estat protagonista de moltes
teles, al llarg dels anys.  

La sessió de comentari es va estendre ben bé una hora més, fins que l’encarregada de la sala ens va observar que  després feien altres activitats –a Centelles, dissabte era dia de molta marxa-.  Però hi va haver temps suficient perquè qui volgués preguntés o comentés coses. Es va parlar també d’alguns referents de la pintura, com una pintura de Balthus. O pel·lícules similars precedents, com “L’obra mestra desconeguda” o “El sol del  membrillo”. També els Santilari van defensar  i distingir la seva pintura “realista”, oposada a la “hiperrealista” i al mateix temps recolzada en l’ús metodològic de la fotografia. Els Santilari  saben i defensen que saben llegir les fotografies per extreure’n la informació anatómica necessària o les qualitats del color. I que a més, la seva pintura va més enllà del referent fotogràfic. De fet vam aprendre de que quan els Santilari fan la fotografia, que en el film,  corresponen a les primeres imatges, en el cas del treball complet dels artistes, arriba  en segon o tercer terme. Ja que abans tenen o la idea o la visió mental i pensen i plantegen el tema sobre el paper o mentalment. En Josep deia que les idees visuals dels quadres “l’hi baixen”, com si el seu cap carregués una imatge computacional. “Que la inspiració ens agafi treballant”,  deien:  si tenen  la idea, l’apunten, es  fan llistes, pregunten a la gent, per definir i precisar. Preparen a la model perquè adopti un rol concret. I quan disparen la foto, no és per cercar la composició, sino que ja saben  per on han d’anar. Si bé, el treball de la model  o algun “atzar”, pot oferir-els-hi també un marge  de llibertat creativa útil, si  la cosa “pinta millor que la idea inicial”.

Sembla ser que Londres serà la propera cita d’una exposició dels Santilari. El mercat internacional és més temptador que el local. No estaria malament aprofitar la cita britànica per retrobar-nos amb els artistes, amb coses noves i revisar els museus dels Mestres d’allà.

La sessió de presentació del documental “El cuadro”  de David Trueba, va ser molt maca, va agradar  a la gent i als pintors i estimula molt a continuar apostant per iniciatives culturals similars i tant enriquidores. Fa un mes  Cantus Firmus ens va regalar Goodhall.  Dissabte, els Santilari ens van  ensenyar els seus secrets i obrir una altra “finestra”.

One thought on “"EL CUADRO", DE DAVID TRUEBA, ES PROJECTA A CENTELLES

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: