Art i compromís al voltant del saló del tron
 |
|
Aleix Art
Vista de Barcelona, des del que és el Saló del Tron al Palau Nacional, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya. A la foto inferior es pot veure millor una de les pintures que hi trobem, fetes per Josep Obiols, el 1929
|
Barcelona/ Centelles. El nom de Josep Obiols, per a mi va associat a una visita imprevista, a una casa vella d’Olesa de Montserrat, fa com setze anys endarrere, en que un home gran, de barba blanca, ens va mostrar una col·lecció particular de gravats i pintures. Tenia de tot. Nosaltres érem en edat universitària, no distingíem el blat de la palla, i teníem un amic que ens ensenyava el seu poble i ens va voler mostrar el lloc i el personatge. Recordo que el veí de molts anys, ens va voler parlar amb llatí i també amb rus, per donar idea del seu passat erudit i també de combatent.
 |
|
A.A.
El referent clàssic és una constant, tant en l’edifici en sí, com
en les pintures i decoracions, com a la base del ideari de país.
|
En algun lloc del seu fons domèstic ens va mostrar una obra –ja no recordo si era pintura o dibuix-, de Josep Obiols. I no recordo si va ser ell o algu altre que va comentar que aquest Obiols era el pare o l’avi del Raimon Obiols, que tots coneixem com a prohom de l’arena política del país. El nom d’Obiols artista ha anat reapareixen, igual com el d’altres noms que et sonen del món de l’art, sense conèixer molt la seva obra. Però al final són noms familiars: com en Rafael Benet, Junceda, Ismael Smith, Josep Pijoan, etc. Només quan algú planteja una exposició monogràfica, hom té l’oportunitat. I normalment és una oportunitat brillant, d’associar millor el nom amb l’obra.
Ja fa dies que està en marxa una exposició dedicada a Josep Obiols. S’ha d’anar a la galeria de Francesc Mestre, al carrer Enric Granados. En aquest espai, referencial per redescobrir i aprendre a revalorar l’art català, disposen sobretot d’obra sobre paper i alguna tela. Josep Obiols seria un dels artistes de la mateixa generació que Miró o E.C. Ricart. D’Obiols em van cridar l’atenció, sobretot una espècia d’escenes narratives ambientades a l’antiga Grècia. En ells, Obiols, utilitza el gouache. Des d’aleshores que tinc ganes de provar aquesta tècnica per valorar l’opacitat i fluïdesa de la pinzellada –si bé després d’una visita a la Fundació Fornells-Pla, ahir, es veu que el gouche deixa anar pigment, com el pastel sense fixar. Però també em vaig fixar amb els tipus de personatges, que s’escapaven una mica del tipus de fisonomia més idealitzades pels cànons classicistes. En aquests temes d’Obiols m’hi va semblar veure un tractament més naturalitzat i proper dels homes, i de les dones, la seva fisonomia, el color dels cabells, etc. Hi ha molts altres dibuixos i treballs. Alguns associats a publicacions de l’època. El fet és que és un treball que val la pena tenir-lo present. Es pot col·locar fàcilment dintre el paquet d’artistes noucentistes, però també ens cal reconèixer que la nomina d’artistes que s’havien fet seu allò de la “feina ben feta” o el gust per l’art, són més dels que habitualment comptem.
Josep Obiols també havia fet pintura mural. O com a mínim va ser un dels autors que va participar en la pintura historiogràfica que dóna vida a la zona de la cúpula del Palau Nacional. L’edifici, el més monumental dels projectats per l’Exposició Universal de 1929, alberga actualment el Museu Nacional d’Art de Catalunya. A pesar dels anys i de les reformes, les pintures murals es conserven al mateix lloc : Josep Obiols va fer les dues llunetes de sota els arcs del Saló del Tron, annex a la sala de la Cúpula. El Saló del Tron acull actualment el restaurant del museu. Les escenes d’Obiols són d’aire clàssic. A la cúpula, en el que és el tambor, les patxines i la closca en sí, hi ha pintures de Togores, Humbert i Francesc d’A. Galí, respectivament.
 |
|
Gabriel Casas/ MNAC
Encontra entre Niceto Alcalá Zamora, president
de la República Espanyola, i Francesc Macià, president de
la Generalitat de Catalunya, el 1931. Fotografia de
Gabriel Casas, autor al qui s’hi treu la pols a la
interessantíssima revisió que es fa al MNAC
|
Les pintures d’Obiols, al Palau Nacional, són del 1929. Dels mateixos anys i posteriors, són les fotografies de Gabriel Casas, que s’exposen a la sala petita del MNAC. Casas no sé si fins ara era tant conegut com els gurus de l’avantguarda fotogràfica catalana. Però segur que amb l’exposició es farà un lloc en el Paradís dels artistes: era reporter fotogràfic i en aquest context va disparar la càmera en distints contextos que avui són magnífics com a document de l’època, de la història i com a fotografia en sí. Casas, dominava molt bé els recursos i sabia disparar en el moment just, perquè el vidre fotogràfic quedés impragnat amb una imatge perfectament composada i informativament eficaç: tenia intuïció per trobar els eixos de perspectiva o utilitzar l’espai per enquadrar i situar la figura en un relat, que passava de ser “real” a “informatiu” i al mateix temps donava una idea del dinamisme, la modernitat de la ciutat. I també de les seves crisis socials: l’exposició recull tant fotografies quotidianes, com la del retratista de la Rambla, com fotografies de vagues, de detenció de sindicalistes, la polícia muntada, disparant en una vaga; manifestacions i actes públics amb polítics com Macià o Companys. També hi ha una secció amb retrats periodístics de prohoms de la cultura catalana o internacional: Pau Casals, Manolo Hugué, Buster Keaton… no m’havia aturat a pensar mai que Lluís Millet, anairia amb una gorra “obrera”.
 |
| Aleix Art
La Fundació Sorigué i el MNAC se sumen al LOOP
La fundació ilerdenca ha cedit una sèrie de propostes
videogràfiques, que s’han repartit al llarg de
les sales de romànic i modern del MNAC. Així participen
de la fira dedicada al videoart, que va començar aquest
cap de setmana i ha tendit a expendir-se per la ciutat.
Entre les sales de les col·leccions del MNAC, hi trobem
treballs d’artistes de primera fila,
com Bill Viola, amb una proposta
instal·lada a la portada de Santa Maria de Taüll. També hi
ha obra d’artistes internacionals, com Jacco Oliver o
Ger van Elk. La tria està feta amb amor
i la ubicació està molt ben estudiada. Això es veu molt bé
en la proposta de Matt Callishaw, un treball del 2009,
que és dels més bonics de la “escampada” d’obra
pel museu. Es tracta d’un mirall, emmarcat amb motllures
barroques, que al mateix temps és una pantalla i
deixa visionar com un fum de tabac que forma objectes i cares
(com els dibuixos que fa Gandalf amb la pipa).
La proposta està dedicada a valorar el rol i
la influència de la dona (en el món dels homes). Per això
-i si la nostra lectura és correcta-, trobem encertadíssima
la seva instal·lació, casi camuflada, entre una sèrie de retrats
de les mullers d’artista i també d’un oli d’autor
femení. Efectivament al voltant del mirall, hi tenim a Maria
del Pilar Casanovas, dona de Marià Fortuny.
A Maria Sampere retratada pel seu home, Francesc Pausas. I també, a l’esquerra, un retrat fet per la pintora modernista Lluïsa Vidal.
|
L’exposició de Gabriel Casas mostra també imatges corresponents a l’àmbit publicitari o treballs més específics, com uns reportatges dedicats a la pobresa i mendicitat de Barcelona. Hi ha tot un conjunt de fotos dedicades al Barri Xino. Però no de fora, i d’amagat, com després feria Joan Colom, sino que uns trenta anys abans, Gabriel Casas entrava a les cases i fotografiava la seva gent amb la seva dignitat de persona i la seva misèria sistèmica. Aquestes fotos tenen un caire com antropològic, igual com avui hi ha magazines que a vegades comparen families estàndard de diferents indrets, amb una espècia de bodegó personal i d’objectes, amb les coses característiques del seu estil de vida. Gabriel Casas feia tot això seguint unes pautes i tècniques que devien vindre dels seus contactes amb altres fotògrafs o cercles més d’àmbit europeu i modern.
L’exposició de Gabriel Casas i la visita a les pintures de la Cúpula, són un bon pretext per conèixer el nostre patrimoni i capital humà.
badaluc 