El gospel recorda l’esperança i la dignitat
Dies d’activitats culturals, finals de cursos i iniciatives solidàries.
Des del blog ens disposem a plantejar una nova exposició Col·lectiva,
prenent dues notícies centellenques com a pretext reflexiu.
Des del blog ens disposem a plantejar una nova exposició Col·lectiva,
prenent dues notícies centellenques com a pretext reflexiu.
Fotos: Noelia Marin
 |
|
Totes les imatges d’aquest post corresponen al concert
de gospel celebrat el diumenge, 7 de juny al Casal Francesc
Macià de Centelles.
|
Centelles. Ja em perdonareu si el pebre que tiraré sobre les següents paraules, resulta un mica discordant. Però voldria provar d’esbossar amb exemples, la idea general que sustenta un nou projecte expositiu, que ja s’acosta. El tema està clar. És la lletra petita, la que pot donar mareig, perquè és un tema profund. I val la pena intentar incentivar el debat. Ja sabeu que cada any, a l’estiu, cau una exposició col·lectiva, representativa dels artistes que han aparegut als dos blogs que editem. I també donem cabuda a les activitats que ens han semblat interessants de recollir i mostrar físicament, més enllà de la pantalla digital del blog cibernètic. Ara encarem una Col·lectiva Aleix Art que, potser més que les altres dues, predisposa a un compromís major. Ja que com a exposició també podrà aportar un punt d’inflexió, per des de l’escala local, fer alguna cosa respecta a “la relació de l’home amb la naturalesa”. No són inexistents les propostes en aquest sentit, ni a nivell local ni internacional. Però crec que ens hi cal sumar. Des del blog i des de la Col·lectiva pretenc assumir i batallar per aquesta atenció a l’entorn, en la mesura del possible. Els nostres canals són l’art i la cultura, però és que això ho pot ser tot. La cultura és per a l’home, la praxis intuïtiva i de costums genètics dels animals. La Col·lectiva Aleix Art, que preparem per inaugurar el 25 de juliol, comptarà amb una desena d’artistes. Em sembla que guanya la ceràmica per major presència i també un accent bastant més femení. Però el resultat final serà més plural i divers del que us podeu imaginar. Em consta que hi haurà gravat, pintura. I també dansa i altres activitats paral·leles que aportaran la seva visió del tema, que genèricament denominem “Ecologia humana”, títol que hem adoptat i extret d’un llibre.
Un llibre on s’expliquen els usos que els homes fan en funció del seu hàbitat amb zones amb un tipus o altre de disponibilitat dels recursos naturals. El tema de l’exposició sembla fàcil, però quan hom vol decidir un camí on agafar-se, hi ha moltes possibilitats i resulta perdedor. Ja que l’home en sí és natura i tot el què fa, sigui el què sigui, el condiciona i condiciona a la naturalesa. Però tots sabem que quan parlem de la humanitat, i fins i tot en el segle XXI, es poden fer unes llistes molt llargues sota el concepte d’ecologia humana, en el que la coincidència no són les medalles, sinó faltes i“males praxis”. I és sobretot aquí on crec que l’exposició, els artistes i col·laboradors s’han d’agafar, per poder criticar l’estatus quo i fer reflexionar, per poder canviar, millorar i sobretot millorar l’encaix ecològic.
D’animals domèstics
Aquest preàmbul podria haver sortit al blog Aleix Art, però aquesta Crònica comparteix la mateixa filosofia i missió. La Crònica de Centelles és la plataforma receptora més local, i és des d’aquest àmbit que la batalla per l’ecologia humana ha de prendre força. I és que només amb els actes del passat cap de setmana – 6 i 7 de juny-, ja en tenim prou per informar, i alhora valorar el respecte que mereix, en cada cas, aquesta nostra relació amb el seu entorn. Aquest entorn poden ser el món natural, l’animal i també el dels germans d’espècie. En una altra revista centellenca, llegim un titular que posa: “hem aprés sobre els animals i ens hem divertit amb ells”. Ja està bé, que aprenguem. Però quan s’acaba la distracció, què passa? Què ha passat amb aquells animals? Han continuat amb una vida lliure, i tot i que potser domèstica, disposen d’una bona vida i esperança de futur? O més aviat temen el seu propi destí, tant si és per passar el dia a dia, o per satisfer les necessitats educatives i juganeres dels nens?
El dissabte a la tarda, a la terrassa superior del pàrquing de sorra del costat de Can Sopes, al carrer Rodolf Batlle, s’hi feia una espècia de fira, en que els “productes a vendre”, eren gossos que “sobren”: cans que o han estat abandonats o els seus antics amos no poden o ja no volen mantenir-los. L’estoneta que hi vaig anar, una associació de joves, presentava, per noms i donant quatre detalls, els gossos que cuiden i que voldrien recol·locar, mentre passen una part de la seva vida “sense amo”. En l’escenari hi feien aquest tipus de presentacions, a part d’oferir concerts o donar premis per concursos de dibuix. Potser no hauria de ser estrany que hi haguessin gossos de carrer, com els gats. Però ens hem acostumat que normalment pertanyen a alguna persona. I si acaben a una gossera o una associació d’adopció, és perquè hi han anat a parar, resultat d’alguna situació normalment problemàtica. I a vegades, passant per maltractaments. Aleshores, i com per fer llista, de les coses que caldria revisar: els humans hem d’actualitzar la relació de respecte i protecció amb els animals. Si es converteixen en mascotes, no són joguines que es puguin abandonar quan ens fem grans o n’estem tips. No són residus del sistema, que facin nosa, com a vegades podem pensar de les rates o els mosquits tigres.
Mentre era a la fira d’adopcions, vaig tenir temps de començar un dibuix per explicar la fira i la seva situació. Feia molt de sol. Cap a les 6 no hi havia molta gent, però el lloc és xulo i dóna de sí. Es veu bé el Montseny. I el tema de la fira, interessès molt o poc, és una patata calenta de la nostra societat. Quan traçava la línia –que és on encara passo-, van seure al costat una parella de joves i els seus dos fills. Fins que no vaig parlar amb ells no hem vaig adonar que el nen que seia en un cotxet rebia una atenció especial. Els seus pares hem van explicar que col·leccionaven taps d’ampolles i que quan en tenien un feix, els podien portar a un lloc on els hi compraven per uns quants diners. Amb aquests cèntims i taps, darrera taps, podien fer alguna cosa per ajudar a que algun metge els hi fes cas i investigués la malaltia i les vies de cura que podien servir per sanar el seu fill. Si baixés un alienígena o els ximpanzés es posessin a parlar i preguntessin; realment els hi sabríem explicar perquè en certs punts, la salut de les persones, té menys importància que unes quantes tonalades de taps? Realment és necessari que perquè s’investigui s’hagi de fer tanta feina extra? No n’hi hauria d’haver prou amb la necessitat o el fet de la malaltia, per moure les ganes de cercar respostes dels investigadors?El gospel ajuda
El diumenge a la tarda, a l’església parroquial es reunien cinc corals per fer el festival, amb la Violeta com a conjunt amfitrió. Mal programat una altra vegada –hi ha algú que no controla-, coincidint en temps, però al Casal Francesc Macià, es feia un concert de gòspel amb finalitats benèfiques. Tal i com van informar membres del grup local de Mans Unides, la recapta dels tiquets -5 € per persona-, es sumarà al fons que la ong s’ha marcat enguany per assistir a les seves campanyes de desenvolupament. L’activitat de les ong ens posa en plata tot un altre aspecte divers i infinit on el concepte d’ecologia humana, rep bufetades per tots els cantons. Ja que molt sovint, on hi ha aquestes fragilitats i precarietats socials, hi ha també altres problemes més eternitzats: conflictes entre grups, dificultats per accedir als recursos i també prejudicis o mirades infravaloritzadores per part d’altres parts del món, que sigui per negligència o mirada simplificadora, sembla que tinguin com uns “països preferits”. Si hi ha un problema al Nepal, correm-hi tots. Si a Nigeria, Boko Haram, arrasa un poble de 400 persones, si l’Ebola continua activa i encara no s’ha erradicat; o si el mar encara és cementiri de migradors… o si les victimes de tants altres terratremols o volcans o accidents… tot això ja ha passat a pàgines secundàries i residuals de la nostra “actualitat”: on és un autèntic fons monetari interestatal o intercontinental, per ajudar a qualsevol crisis humanitària o medioambiental, per quan fa falta? No pot ser que es destinin recursos espontanis, com per tapar forats. Tornem a Centelles: el concert de gospel va valdre la pena. No podia ser d’una altra manera, saben que l’Edna Sey estaria al capdavant de les dues formacions que van actuant. És com si tingués una màgia especial per fer cantar a tothom i dipositar a cada orella i cor una nota alegra i engrescadora de la seva ànima musical. Un predicador autèntic dels que fan missa de gospel a Amèrica, potser no ho faria tant bé, perqué almenys l’Edna explica i introdueix els temes per la seva sinceritat genuïna. No hi ha segones lectures. Tant sols el simple sentiment i la necessitat d’expressar l’amor dels antics esclaus, cap al germà i la seva esperança amb Déu, el futur i la llibertat. Vaig sentir molt fort les paraules “Josué” i “riu Jordà”. Potser perquè algu ens va dir que Josué era una forma antiga de dir Jesús; i perquè Josué en si mateix, personatge bíblic de l’Antic Testament, company de Moisés durant l’Èxode, era un guerrer dels de veritat. Aquell Josué i el nostre Jesús, potser no se si s’avindrien molt per les maneres. Però el pebre que en el gospel posen quan recorden la batalla de Josué a Jericó, desprèn una èpica i un sentiment d’admiració que no sé justificar, a pesar del meu respecta profund a la pau. No recordo si aquesta cançó de gospel , al concert de diumenge, la van cantar el grup de joves, tot nenes, que integren la formació més nova de les que assaja l’Edna; o el grup d’adults. Tots dos grups, amb diferència de nombre d’integrants, ho van fer molt bé i trapitgen un terreny amb seguretat, a pesar del seu caràcter amateur. Les nenes, em va agradar observar que per marcar el ritme, apreten fort el peu contra el terra: “crok, crok, crok”. Marquen el pas i segueixen un ritme amb moviment, que crec que com el metrònom o el piano d’acompanyament en el grup dels grans, els hi dóna el sentit i la força per cantar i entonar els cants d’esperança.
Quan es fan els concerts de gospel, particularment m’agrada quan es fan les peces que correspondrien als estadis inicials de formació del gènere. Aquell moment històric, no se molt bé si situar-me mentalment al port d’Àfrica o en els camps de cotó. Però en aquell nexe comú, entre els cants africans, el gospel, el blues, el jazz. M’imagino –perquè així ens ho han explicat- que els cants i ritmes, eren com un residiu, un crit o necessitat de l’ànima, que en mig de la calor i la pols de la terra, cercava una via d’alleujament i cridava a l’esperança i la confiança. El concert va incloure grans hits del gospel o temes una mica estranys en el genera però xulos com el “Flying to the moon” de Sinatra, versionat a capella per les nenes.
Però perquè els destins dels projectes d’una ong rebin una mica d’atenció, ha calgut sumar varis talents, que de forma desinteressada, ens han distret i han propiciat aquest intercanvi col·laboratiu. A l’antiga Grècia, el teatre es feia per ajudar a pegar projectes de tercers? Com vehiculaven l’ajuda solidaria? Perquè ha de ser a través de les arts, que es vehiculin projectes solidaris? I si s’ajuda directament i cadascú pot viure del seu ofici? No vull pas suggerir que es deixi d’ajudar i col·laborar, però crec que d’alguna manera s’està com abusant de les iniciatives que barregen iniciatives amb finalitats dobles. Siguem conscients del problema i fem-hi front de cara!
badaluc 