EXEMPLES I VULGARITATS

En record dels grans artistes 

Aleix Mataró
Crònica paral·lela: aquests dies estem pendents del blat. Perquè amb aquests dies tan variables, en que la pluja i el Sol no es  posen d’acord, encara no  sabem bé si tindrem una bonca collita de gra i palla. Les últimes pluges l’hauran fet crèixer?


Centelles. Si passeu sovint pel carrer Hostalets us haureu fixat ja que de les reixes de l’Escola  Xoriguer, pengen tres murals de  Joan Miró, fets pels alumnes de l’escola prefabricada. Segons la directora del centre, Joana Aregall, a dintre n’hi ha una altra sèrie dedicada a Tàpies. Aregall ens detalla que els alumnes de diferents cicles han treballat aquests dos artistes, enguany. Ja m’agradaria tenir un temps per entrar a  veure la versió xorigueresca dels quadres informalistes, però no crec que doni temps. Sí que vaig parar-me a llegir la informació que acompanya  les pintures sobre lona a la manera de Miró. El que serien les cartel·les expliquen quina pintura representen, on es troba i alguna dada interessant o que els alumnes han considerat. La majoria fan referència a la manera de treballar de l’artista. En especial, em va agradar que en una de les informacions, els alumnes s’havien adonat que el fons blau del quadre no era uniforma, tal i com a primera vista aparenta. Perquè la pintura de Miró pot semblar “fàcil”, “infantil” o tot el què volgueu.  Però hi ha bastant de treball premeditat per part de l’artista que,  lliurament, amb el seu estil particular, sabia molt bé com volia les coses. Dues dades: el crític Santos Torroella, que l’havia visitat al seu taller, explica que Miró començava obres i a  vegades les apartava fins que trobava l’ocasió anímica o emotiva per reempendre-la i acabar-la. Com els escultors de bloc, cada pintura tenia com un final que  s’havia d’extreure, degudament al seu temps. L’altra dada: una de les pintures que guarda la Fundació Miró de Barcelona, és una línia en diagonal. A vegades la voluntat de l’artista, pot estar no tant en el final, com en l’execusió en sí: qui seria capaç de fer una línia com aquella, sense aixecar la mà? Fem una extrapolació forçada: quantes vegades els alumnes han aixecat el pinzell per fer les rodones negres mironianes, per completar el cercle o recarregar el pinzell de pintura? El gest o l’economia resolutiva del gest també  compten.
A.M.
Zona d’El Gorrador, prop de La Llavina. Un dels llocs més
bells i tranquils de Centelles.
 Casualment l’aproximació didàctica del Xoriguer –i potser d’altres escoles-, a Miró i Tàpies, conclou els mateixos dies que les respectives fundacions que guarden la memòria dels artistes, compleixen anys: la  Fundació Miró en fa 40 des de que va obrir al magnífic edifici de Sert, a Montjuïc. Tàpies va inaugurar la seva pròpia fundació fa 25 anys, a l’antiga seu d’una editorial al carrer Aragó, davant del Servei Estació. Una i altra artista són summament importants en la història de l’art català i occidental –com a mínim-. Les seves fundacions tenen uns bons fons d’autors de renom. Però la seva tasca ha estat fonamental per vetllar per la transmissió futura del seu llegat. De Miró, recentment s’ha inaugurat una magna exposició a Sao Paulo.
Els aniversaris de les respectives seus, es van celebrar dimecres (Miró) i dijous passat (Tàpies). El divendres, casualment ens deixava Antoni Pitxot. Pintor ell mateix, la seva tasca ha estat sobretot relacionada a vetllar i cuidar el patrimoni de l’altra geni català, Salvador Dalí. Pitxot va col·laborar amb Dalí a fundar el seu museu a Figueres i també a museïtzar espais com la casa Dalí de Portlligat o la caseta de Púbol. La Fundació Gala-Salvador Dalí, que crec que  té els mateixos anys que la de Miró, també és fonamental per valorar la repercussió posterior de Dalí. Divendres marxa Pitxot. I dilluns Eduard Vallés. Un altre artista, que per casualitat feia poc que havia trobat una “llar” pel seu fons dintre l’antiga seu cultural de Caixa Terrassa. Els tres primers, com a artistes van ser bons i van també assentar un exempla de com s’havia de gestionar el seu llegat. Les fundacions de Dalí,  Miró i Tàpies són importantíssimes en la història de la cultura i els museus catalans. Vallès no va tenir la mateixa sort que aquells i ha quedat en un segon pla –com molts artistes que hi ha que ni coneixem. El fet és que la seva “victòria postuma”, per estil i per futur museístic, en part s’explica gràcies al camí que van obrir les grans patums que hem esmentat.
En Pitxot va morir amb 81 anys, per una  leucèmia. Fa vuit anys estava molt més sa. La recerca i la investigació per aturar el Càncer i frenar altres malalties es imprescindible. Com a mínim, diumenge, al matí, a Centelles hi havia diversos voluntaris empipant amb la gerra guardiolera, per recaptar fons per aportar a la campanya d’enguany. La salut està clar que és una prioritat indiscutible. Centelles amb aquest tema està al cas i la gent, amb més o menys bon humor, col·laborava. De moment s’ha de fer així i pel què sembla, pel què diu la jefa del Càncer d’Osona, Montserrat Feixer, estan satisfets d’aquest sistema, perquè de mica en mica, han anat aportant millores als hospitals i equips investigació, sense dependre massa de les administracions. Curiosament els que més participaven en la col·lecta eren aquells que havien viscut de prop la malaltia.
A.M.
A  Centelles hi ha bastants espais abandonats que fan entristir l’ànima: si un Qatarí ens ajudés o algu trobes els ous de les gallines d’or, podríem treure molt suc d’espais que són molt grans  i útils. A la nau enfilada amb el troç de porta hi ha com una altra capella de Jesús. L’exposició de l’Abancó hi trobaria lloc. El troç de porta ja va bé així. La conservaríem
i hi posaríem un vidra al voltant. “Porta d’art del temps”

Fira de la Ratafia?

Dissabte i diumenge era el cap de setmana de la Fira de la Ratafia. El cel va  respectar les activitats, va fer bo, hi havia gent corrent pels carrers i també es va veure moviment als restaurants amb  menús (impressió a ull). Però, ai l’as, al Passeig hi havia poques parades i les que eren de ratafia eren tres.  Les altres eren les parades canòniques: formatges, embotits i coques. Quatre gats. Potser sí que els ratafiers ara fan cervesa artesana! El cas és que sigui perquè es fan massa coses a tot arreu o perquè no es fa un bon estudi de camp previ i es prepara tot a sal de mata, la fira  era una misèria i em sembla indigna d’un poble com Centelles, capaç d’organitzar les millors trobades i amb talents confirmats per tots costats. Potser ara seria un bon moment per revisar, si es continuen, com es milloren les fires sectorials i les altres cites anuals que poden estar arribant a un cert esgotament de l’esquema, com pot ser el Cau de Bruixes. Crec que es precisa un canvi en sentit qualitatiu i constructiu.   
A.M.
Preparatius de les carpes a la Plaça Major
per fer-hi els tallers per completar
la Fira de la Ratafia. Aleix Art hi feia
un taller de monotips, del qual sortirà un
raport complet a la secció Badaluc, ja
que com activitat va suposar una experiència
didàctica interessant.
Mentre al passeig la fira, feia poca cosa, al Marçó vell s’inaugurava l’exposició de Javier Pretel . Pintor. Artista jove. Va guanyar el Premi Centelles l’any passat. Tothom pot pintar com vulgui. Però trobo que el jurat hauria de ser una mica més auto-exigent. Sembla que a vegades importa més l’opinió o el punt de vista teòric, es a dir la Teoria, que la qualitat real, de l’obra que seleccionen. D’entrada la pintura d’aquest noi sembla fluixa. Sense força.  Colors bonics, formes suaus. Em semblen pintures “low cost”. Mentre al Março entra una altra exposició aburrida, a Moià inauguren aquest dissabte, una retrospectiva tal i com deu mana, dedicada a Joan Abancó, mort fa un any. Pintor, molt vinculat amb Centelles i especialment amb el taller dels Musach. Va ser també un dels primers Premi Centelles, dels quals el Marçó en té una obra. El nostra Josep Musach, uns anys més jove, va coincidir amb ell en el taller familiar i van compartir aficions pictòriques,  en les seves etapes de formació. Abancó i Musach compartien una mica el gust per la pintura feta a partir d’una bona composició de formes i volums. En Sarrate també té una etapa coincident que els vincula a tots amb referents del país, com Sunyer, Domingo o el “pare” de tots, Cezanne.  En Musach després va evolucionar cap a etapes més impressionistes i en Sarrate, cap a la línia de  l’art brut i de protesta.  El cas és que tots  es poden trobar a partir del dissabte, a Moià per revisar les obres d’un col·lega comú i amb afinitats evidents. Tampoc seria inapropiat cercar lloc a Centelles per l’exposició de l’Abancó. Les obres que aporten pertanyen al fons familiar. Hi havia prevista una itinerància amb Manresa, però sembla que al final no es farà. Una llàstima, perquè Abancó  sí que és un pintor, que per mèrits i qualitats es mereix tenir l’atenció d’espais culturals del país. Una carta que a Centelles també podem jugar al seu favor i també en un futur per promocionar bons artistes, de casa i de fora.  Però que valguin la pena. La vulgaritat al cubell.

Per cert: en Jordi Sarrate també té una exposició pròpia i individual, a la sala Bètulo, a Badalona. Però aquest és un tema que reservo poder-vos detallar i explicar bé, aviat, després de la visita prevista a la ciutat de l’Anís del Mono, aquest divendres al vespre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: