Moià acull l’homenatge pòstum
 |
|
Aleix Mataró/ Aleix Art
Vista general de l’exposició. És difícil fotografiar una pintura en concret, perquè cada una explica alguna cosa i val més fer una bona visita, si teniu temps.
|
Moià/ Centelles. El pintor Joan Abancó ens va deixar fa un any. No podia fallar una exposició d’homenatge que es pot veure encara a la sala del Casal de Moià, la flamant nova capital de comarca, fins el proper diumenge, 5 de juliol. Amb prou feines, sis dies –tres caps de setmana-, ha durat la presentació pública de la selecció preparada per comissaris i familiars, amb el propòsit de resumir les principals etapes pictòriques d’Abancó. La mostra admetria visites i revisites perquè és l’obra de tota una vida, completada. D’altra banda tenim la dada de que en plantejar-se l’homenatge, s’havia tantejat portar la proposta a Manresa i que es va descartar. Sincerament no se on tenen el cap els polítics culturals, que desinflen homenatges quan realment es fan. Personalment, Abancó, crec que es mereix figurar entre els artistes que han treballat bé i dur i han destacat en el seu camp, en contra del seu context particular: etapa de la postguerra, a la “perifèria” de Barcelona i precarietat de l’ofici vocacional. Recordem que l’obra dels artistes solen requerir d’uns receptors i que la pintura, suposa… La bona pintura suposa sempre un enriquiment de l’ànima que cal facilitar, igual com si la música no sona, no se sent.
La sala del Casal acull pintures de diversos anys. Corresponen, bàsicament a cada dècada. La peça més antiga és de 1939. Les més tardanes que tenen a la mostra, daten del 2002. No hi ha les obres més recents, si bé és sabut que Abancó va pintar fins als últims moments. Perquè era un pintor incansable. El coneixia molt poc –de tres o quatre cops-, però el vaig poder saludar i parlar-hi i em va quedar la idea d’un “pintor-guerrer” (els seus records de referència respecta a la meva família, es remuntàvem als meus avis i tiets-avis!). Les pintures que s’exposen són diferents, però em sembla plausible observar que Abancó és com si hagués estat pintant sempre la mateixa obra. I que en cada tela no va fer més que anar penetrant la matèria. La pintura del 1939, oli, sobre fusta, és clara i de factura acadèmica. Llum mediterrània. La llum serà important. Però a partir d’aleshores i a mesura que els anys passen –en l’exposició-,veiem com Abancó reestructura tots els objectes representats i els separa del seus objectes o espais veïns, amb línies gruixudes. L’estructura, la representació dels volums, la fidelitat als tons de la terra –rural i urbana-, serà com el caldo de licor que pictòricament, Abancó anirà destil·lant i explorant. Cada obra sembla un problema, un exercici que Abancó entomava i mirava de resoldre fins que sortia. I potser no es resolia mai del tot. Escric impressions i per això voldria apuntar que l’obra de l’Abancó em sembla la d’un artista “constructor” d’una pintura, que amb plena consciencia i tenaçment, l’artista volia que fos “viscuda”, “genuïna” i pintura com la que penja a les millors galeries i museus. Per això crec que és una pintura amb empatia i on s’hi pot aprendre.
Per tot això crec que l’exposició voldria més temps. Més dies perquè acabi d’impregnar el seu àmbit receptiu. La seva obra hauria d’interessar a veïns i també als de fora. Caldria deixar que se’n parli, que es frueix-hi. Quinze dies sembla més un formalisme per complir, que una resposta ferma a la voluntat que aquella obra perduri en el temps, més enllà del seu gaudi habitual en entorns privats.
Pintor dels voltants
L’exposició comissariada per Eva Permanyer, Carles Riera, Marina Berdalet i membres de la família, funciona perquè és representativa de la producció del pintor. Ens adonem del seu amor reconegut pel territori més immediat. Pels temes rurals, per representar elements identitaris en crisis –carrers antics, masies, parets de pedra, molins derruïts-. Són obres que se n’hi pot treure molt suc.
 |
|
A,M,/A,A,
Moià: els diumenges a Moià també és mercat, com a
Centelles. Hi ha de tot i les botigues també estan obertes.
En una de les parades, per cert, hi ha el gendre d’en Musach
que ven roba amb estampats propis. L’església parroquial,
el museu Rafael de Casanovas o una volta pels seus carrers,
prometen una bona visita. A més, actualment des de Centelles,
es pot fer tot el camí pel Puigsagordi, casi bé tot asfaltat i el
tros de pista de “la maqueta de tren”, està arreglat. Vint minuts.
|
Com a centellenc sí que trobo a faltar una referència explícita a la seva estada a la falda del Puigsagordi, on va fer obra, col·legues i va continuar la seva formació com a pintor i va encomanar el seu entusiasme a altres. A l’exposició no hi ha cap tema centellenc. Però, en canvi, el dia de la inauguració, dos artistes de primera línia, centellencs, Josep Musach i Jordi Sarrate van col·laborar en rememorar a Joan Abancó durant el pròleg públic. I no es tractava d’una participació forçada: Abancó va ser un dels fundadors del Premi Centelles, i tal i com recorda en Musach. Abancó estava al cas i va ser molt crític amb la seva evolució. El Marçó vell, pinacoteca local, guarda també un Premi Centelles, guanyat pel pintor de Moià, dels primers que l’ajuntament va decidir començar a guardar per formar un fons pictòric. Abancó havia treballat al taller de pintors-decoradors dels Musach. I allà va compartir la passió per la Pintura, amb un jove Musach que aleshores s’estava formant i amb qui va tramar una bona amistat. En Musach, uns deu anys més jove, també gaudeix avui d’un respecta especial com a pintor i instigador artístic. Jordi Sarrate, un altre gurú de l’art centellenc, també havia passat pel taller dels Musach, però –sent el més jove dels tres-, va derivar el seu interès artístic cap a altres sectors (art povera, art protesta) i últimament gestionava l’associació Amics de Centelles, que ja va acollir fa poc una exposició dedicada a l’Abancó.
Està bé la voluntat exposició de Moià de remarcar l’atenció d’Abancó amb el seu entorn. La fan allà i és d’allà. Però m’hauria agradat un repàs menys localista i més atent a visites a altres indrets. També voldria que la nostra vila del Congost, s’enganxés a col·laborar en l’homenatge, perquè es tracta d’una obra important, en part ens correspon i el gest val la pena. Però al final, mirant l’obra, m’adono que en Abancó, el tema és un pretext, i que el tema tema, és el “com”. I aleshores, tot sembla perfecta!
badaluc 