La Marlborough refresca l’espai d’art
En tres post, més o menys seguits, esmentarem un trio de noves exposicions que pertanyen a galeries de Barcelona. Un triangle de bones propostes que desafien la calor i la tònica de que els mesos d’estiu, la nostra Capital, es buida d’oferta d’art contemplatiu
(però també tenim novetats al MNAC i a altres llocs).
Evidentment, no tardarem tampoc a introduir posts relatius a l’oferta que, com una traca, ha esclatat a l’Empordà, un lloc darrera l’altra: des de Cadaqués a Camallera, a Torroella, a Castellò o més amunt, Ceret i Le Barcarés (França).
 |
|
Marlborough
En l’escultura de Lipchitz es veu bé que el treball inicial
surt de treballar material plàstic com el fang
|
Barcelona/ Centelles. Dissabte al matí érem per Barcelona. Abans d’empenya la gran porta de la nova Marlboroug (fa un any llarg que són a Enric Granados, 68), ens vam assegurar que anàvem bé de temps i no vam entrar a dintre sense recuperar abans la frescor i la pau d’esperit que cal per entomar bé les peces penjades.
Coneixem bastantes galeries ja, i cada una, ens fem la imatge mental que té la seva idiosincràsia. I n’hi ha com la Marlblorugh que no sabem si és el nom o la manera, imposen un ritus o un respecta “eteri”. No hi ha dubte en la selecció curosa i el conjunt o la proposta, sigui quin sigui, es manté sempre dintre una espècia de constant “vibració estètica” (suposo que és la voluntat de fer un espai neutre, internacional i amb propostes d’art més aviat segures). Sigui com sigui, un cop feta la primera volta per la sala, l’artisticitat de les peces aflora, i tota complicitat, quotidianitat, humanitat i el joc amb el gust i el disgust acaben fent-se naturals. Això no es pot contenir.
L’observació que he separat, potser es veu a venir que rodeja el comentari a una exposició col·lectiva. I és això: la setmana passada la Marlborough de Barcelona va reunir peces del fons propi i d’altres a l’abast, que pertanyen a les seus d’altres indrets (Madrid, Londres, etc.), per vestir una col·lectiva d’estiu. Tinc apuntats els següents noms: Juan Genovés, Luís Gordillo, Manolo Valdez, Paula Rego, Juan Correa, Pelayo Ortiz, Jacques Lipchitz i Ahmet Günestekin. En falta algun, però els dos darrers són els que vaig trobar més interessants. Els altres, una mica ja sabem per on van: Valdez sempre és resolutiu, però l’escultura de bronze de Lipchitz ens traslladava, de cop, a un context més “arriscat”, el 1943. Les seves solucions –ara- potser no són molt diferents a les d’altres escultors moderns, però la data de “Sketch for Benedictt II”, ens posava en òrbita de la Segona Guerra Mundial. Lipchitz no pertany al context germànic dels que van silenciar-se o fugir –no surt pas al llibre dels cent anys alemanys-. Sinó que és un escultor de Lituània format a París. El cas és que l’incorporem al quadern d’apunts, per recordar-lo i perquè ja tindrem ocasió de profunditzar-hi més: al retorn de les vacances, al 17 de setembre la mateixa Marlborough inaugura una individual dedicada a aquest artista modern.
Noves cites
És casual que aquest artista “engrescador” tingui exposició aviat. Però passa el mateix amb l’altra artista “curiós” que serà el següent a exposar: Ahmet Günestekin. Es tracta d’un pintor actiu. Un turc kurt, segons ens informa la Laura Rodríguez, una de les galeristes de l’espai. Podem veure una pintura gran –els formats de la col·lectiva són mitjans o grans-, de fons negre amb una taca grossa, en forma com de ventall o un drapejat multicolor, però amb potència expressiva i estètica. Potser pensem amb un ventall perquè les pinzellades semblen de fils brodats. Dissabte a la tarda, en una fira de botigues al carrer, un paradista tenia coixins amb robes estampades d’estil orientalitzant. El cas és que Günestekin ens trasllada a un altre context que, a priori, té bastant a veure amb aportar ingredients d’altres contextos i amb l’atenció latent a Occident per les coses de les cultures del Llevant planetari. Però sempre resulten interessants les aproximacions occidentalitzans d’artistes d’un context “d’out-sider” (potser falten més dades). Per això esperarem a veure què dóna de sí. Però la peça i les obres seleccionades per aquesta Col·lectiva resulten uns bons representants per refrescar empaties artístiques de diferents tarannàs i fer com un aperitiu “d’artistes a l’alça”.
badaluc 