Artigau i Serra de Rivera,
la realitat per davant de la idea
- Els dos pintors barcelonin es reparteixen l’espai de km7 amb obra recent i fidel al seu combat. Fins diumenge.
 |
|
Aleix Art
Artigau presenta a Camallera la sèrie dedicada a parres, raïms i noies que
estava preparant quan el vam anar a veure per la pintura de l’entrevista-
debat. A l’Empordà podem gaudir del punt i a part d’un cicle temàtic
que l’artista havia iniciat uns anys abans amb papers petits i que ha acabat
traslladant a formats grans. Pintures grans.
|
Camallera/ Centelles. Posem el tercer punt al triangle expositiu per l’Empordà, si bé repetim visita a l’espai de Km7 a Camallera. Era una visita prevista i esperada.
Tots els artistes en actiu, es poden qualificar d’artistes contemporanis? O qué és el que fa que el seu treball pugui ser contemporani? És un joc de significats: si “contemporani” és “tots els que treballen en el mateix temps o període”, sí: tothom ho és de contemporni. Però sí “contemporani” ho volem interpretar en clau com del qui pren un compromís seriós per aportar o amb la voluntat de connectar per construir el present, interpretant o innovant, conscientment en les formes de l’art, potser aleshores es comença a ser selectius. També qui actua per destruir o violentar, es fa contemporani. Però al cap del curs, només compte el que suma. En les exposicions antològiques de períodes, el criteri del comissari, agrupa o exclou artistes en funció d’aquest criteri de contemporani. Per a alguns –penso amb la nova del MNAC-, sembla ser que als 70 no es pintava i que les línies pictòriques més “tradicionals” es van anar fonent. Això és mirar amb un calidoscopi trucat.
Tots els artistes en actiu, es poden qualificar d’artistes contemporanis? O qué és el que fa que el seu treball pugui ser contemporani? És un joc de significats: si “contemporani” és “tots els que treballen en el mateix temps o període”, sí: tothom ho és de contemporni. Però sí “contemporani” ho volem interpretar en clau com del qui pren un compromís seriós per aportar o amb la voluntat de connectar per construir el present, interpretant o innovant, conscientment en les formes de l’art, potser aleshores es comença a ser selectius. També qui actua per destruir o violentar, es fa contemporani. Però al cap del curs, només compte el que suma. En les exposicions antològiques de períodes, el criteri del comissari, agrupa o exclou artistes en funció d’aquest criteri de contemporani. Per a alguns –penso amb la nova del MNAC-, sembla ser que als 70 no es pintava i que les línies pictòriques més “tradicionals” es van anar fonent. Això és mirar amb un calidoscopi trucat.
A Camallera, a l’espai Km7 tenim l’exposició de dos pintors de carrera prolongada: Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. No estic segur que la seva “contribució” estigui valorada correctament per tots els que poden traçar relats històrics. El mesurador del temps encara no ha tret la pols, perquè fins ara, els tòtems que s’han remarcat són uns altres, empesos per una interpretació tendenciosa del que és modern i el que no. La moda, el diner, el poder i coses de tota mena han desvirtuat el panorama. Però no l’han enfonsat! Perquè aquesta petitesa de mirades?
Francesc Artigau, com Xavier Serra de Rivera, un cop assimilades les etapes de formació i incorporades l’actitud i l’aventura contestatària –anys 60-, es van posar a pintar fermament i ja sigui mirant als grans mestres o cercant afinitats amb la pintura internacional del moment, sempre han pintat i han cregut amb la pintura com el llenguatge fonamental amb el que expressar-se. Són uns pancaires. En el seu cas, lliurement, van seguir un camí especulatiu, entorn a la figuració. Tots dos han participat intensament de la vida expositiva a Barcelona i a altres indrets. De forma inqüestionable han incidit en la pintura posterior, a través del mestratge directa o de l’exemple amb peces o, potser més ben dit, amb un estil o manera que ha creat una marca de referència. Però la seva carrera sempre s’ha construït al mateix temps i a vegades visceralment al marge que l’esforç d’artistes i crítica per donar preferència a l’abstracció, el informalisme, l’art conceptual i els nous formats. Tot és vàlid, si l’art és sincer, però és enganyar no tenir en compte que, al marge de gustos, el treball d’aquests dos pintors, com el de tants d’altres, també percep i interpreta el temps present i els seus neguits a través de procediments manuals, originals i molt antics, que es poden fer tant o més contemporanis. Qüestió de voluntat. Perquè un cop assajat o practicat, l’art abstracta i tot el que s’engloba normalment com a art contemporani, també pot generar els seus academicismes i obres produïdes sistemàticament. La sistematització, és per molts la mort de la vida de l’art. Ser contemporani, no és només qüestió de “com”, si no també de “què” i de no aborrir(-se).
Som el 2015 i a l’Empordà hi ha obra nova de tots dos pintors. Cada artista ocupa la meitat de la sala gestionada pel també artista José Luís Pascual. A mi m’hauria agradat més que les obres dels dos dialoguessin entre elles i estiguessin barrejades, com en una batalla sense sang. Però tal com s’exposen també va molt bé per veure com han construït i han experimentat unes sèries o una línea de treball que a Camallera compta amb treballs recents, però que en tots dos artistes, formen part de línies formulades fa alguns anys i que continuen motivant-los. Són puntes del s seus icebergs
A l’exposició a Sant Joan de les Abadesses, Artigau ja hi tenia exposats alguns treballs en aquarel·la de parres i raïms. Tot allò formava part d’uns estudis de tipus de vinyes que anava fent pacientment. Algunes troballes potser havien passat a les pintures grans. Però no ha estat fins ara i per a Camallera, que Artigau ha passat el tema de les parres en pintures grans i els hi ha donat protagonisme dintre el seu propi món pictòric. Una pota que fa la pintura d’Artigau contemporània és perquè forma part d’un relat personal, fet de referències literàries, artístiques i imaginació individual. Ell és l’autor de tot. L’individu és important. Les parres s’acompanyen de figures femenines. L’estudi de la figura femenina, vestida, amb la seva naturalitat i bellesa és un tema important en Artigau que en aquest cas juxtaposa amb les parres. Sabem que un i altre tema s’han preparat per separat. I que la pintura els ajunta. Els límits encara estan clars: la lògica de la llum encara els separa: en les parres, i amb el fons verd, la preocupació és més com de modulació de tons per matissar fulles i transparències del sol. Les fulles bordeus incorporen l’avís general: no és un problema de llum, sino de color. Tot i la figura femenina oposen colors al conjunt, per donar vibració a la pintura. Però les noies no semblen adonar-se de que estan a un camp, sino que estan allà, semblen amigues urbanes i “actuen” pel pintor. Les pintures estan al servei de la pintura, i dels neguits de l’artista, no de representar una escena natural de la verema. Res d’idealitzar les costums!
En matèria
 |
|
A.A.
Serra de Rivera ha recuperat la pràctica d’apranent, de pintar sobre cartró,
amb oli. Però perquè és un recurs agraït: pintar amb oli sobre cartró es veu
que és tota una experiència. Però en aquests treballs del 2015, Serra de Rivera
hi aplica tota l’experiència i la seva actual idea sobre els temes
de natura morta. A Camallera també hi ha pintures d’altres gèneres.
|
En el cas de Serra de Rivera les referències –el citacionisme és un tret de la societat neobarroca-, és amb relació amb certs pintors moderns del passat. Dels que carregaven el pinzell de matèria oliosa. Ell va ajudar a refer el retrat i també la pintura d’espais interiors, del taller amb la model. Fa natures mortes A Camallera veiem pintures de tots aquests gèneres i tot i el seu origen antic en la història de la pintura moderna europea, no hi ha cap dubte que és pintura del segle XXI. El matís és simple i natural: per una banda, elabora per a nosaltres, tècniques de sempre, les revisa per aconseguir transmetre unes sensacions d’espai i llums. Serra de Rivera –i en converses amb ell-, la idea és més que cada obra és un exercici diferent i que sap com comença, però no com acabarà, perquè la pintura el condueix i té uns límits. Pot preveure o dir que hi ha punts variables, però hi ha un moment que la pintura diu prou, i en tot cas, ha de continuar en un altre tela. Però quan diu prou, les peces s’ajusten, connecten i hi ha energia, hi ha empatia. Però no és com amb Abancó que semblava que pintés sempre la mateixa obra, com en un procés de reelaboració, evolució i millora constant. Sinó que és com si partís d’un camp més ampli de possibilitats d’estil i procediment i en funció del seu cuquet intuïtiu, predeterminés una obra amb més o menys matèria. Aquesta versatilitat, aquest ofici el fa lliure. I aquesta llibertat connecten amb nosaltres per la manera com encadena els temes per pintar i com els hi treu el suc, perqué siguin “pictòrics”. En Serra de Rivera no hi ha més literatura que l’objecte que té al davant. Les seves models no són Venus, sino formes que aborda per exaltar-na la simpatia. Això és un concepte antic, però encara és vàlid. I en alguns casos, el nostre artista, reinterpreta els gèneres històrics amb mirada de persona, que gràcies al cinema o la fotografia, es pot plantejar els punts de vista o perspectives convencionals. Serra de Rivera és especialment contemporani –penso-, quan és capaç de concentrar el procés en es objectes que representa. Del conjunt de l’exposició destaca uns olis sobre cartró, que són natures mortes. En ells, el punt de vista és un contrapicat. El punt de vista que tu o jo tenim al veure les coses al passar pel costat de la taula o al aixecar-nos d’una cadira, amb una taula de marbre d’un bar. Els objectes, la tassa, el plat –i en ell, la fruita, la cullera, la composició-, queden per sota. Aquest punt de vista és el que ha introduït i el separa del bodegó tipus anterior. Això i el fet que només –en els cartrons-, pinta i detalla amb oli, els objectes. El fons no està pintat. La pintura es concentra en el què representa i això també és un ingredient interessant, ja que no completa la pintura, com en un formalisme acadèmic de pintar-ho tot, sino que va a l’essència i al fragment. I aquests són conceptes que connecten de ple amb la sensibilitat del nostre temps.
Serra de Rivera i Artigau no tenen problemes amb el com, perquè són gats vells de l’ofici. La seva actualitat està en trasmetre’ns el seu jo individual, a través d’una mirada curiosa de la realitat, feta de sensacions, records i referències de tota mena. Això està al marge d’etiquetes teòriques i té més a veure amb opcions d’estils i maneres i gustos de pensar i sentir.
badaluc 
One thought on “TRIANGLE EMPORDANÈS (III)”