FILOSOFADA D’AGOST

Terra Santa a la vista

Gravat historicista de Jerusalem, amb informació que subratllen imaginari sobre la ciutat.


  • Recta final pels preparatius del viatge-pelegrinatge a Terra Santa, organitzat des de la parròquia de Centelles, que es farà la primera setmana de setembre. Reflexiono sobre els pros i contres d’un destí intrigant i que de moment he posposat per qüestions de voler i poder.

Centelles. Ahir hi va haver una reunió preparatòria, de darreres informacions, per encarar el viatge a Terra Santa que s’ha organitzat des de la parròquia de  Centelles. Es volia que fos un viatge de i per la comunitat. Al final, els centellencs que hi van són poquets i el viatge s’ha tancat donant entrada a viatgers d’altres indrets. Però al final es fa. Jerusalem i el seu entorn no semblen estar a l’abast del general dels centellencs. Això que estaria molt bé poder organitzar viatges de caire comunitari a llocs significatius.   
Aleix Art
Rajola de ceràmica esmaltada, del barri armeni de Jerusalem, 
que representa el Sant Sopar, que es situa en aquesta ciutat. 
Gentilesa de la família Vallduriola-Mataró
Però ara  d’entrada, Jerusalem, -baixo a l’escala personal-, era per mi és un dispendi important –podria haver estalviat,  sí. Però a més coincideix en dates que a l’empresa ja ens hi volen al peu del canó i no ens podem permetre triar el calendari vacacional. Però reconec que en contra, personalment, també hi vaig afegir altres pors, dubtes i criteris que no he resolt a favor. El  punt últim que no he començat tampoc a resoldre és que l’avió trasllada en poc temps la gent d’un lloc a l’altra. I amb això es canvia de coordenades de manera massa sobtada. Per un viatge ociós, però que pot aportar tant, millor com va fer Maillol, per anar a Grècia, que hi va anar a poc a poc, passant per diferents ports. Però nosaltres no tenim tants mesos per viatjar. I la dinàmica actual permet fer com transplantaments constants de cactus al Pol Nord. I la neurona asèptica indica que millor preparar els “grans desplaçaments” per adaptar-se i  disfrutar del lloc, havent completat un procés, com una escala de cargol, que al final, positivament tindrà una incidència important. La cosa va venint i ho vas preparant.  Així que abans d’anar a Jerusalem, el meu poc a poc, i segons el  meu criteri, crec que ha de ser anar a altres llocs “preparatoris”, més propers, que amb prou feines conec. Perquè no he superat els 2000 km a la rodona, en cap dels viatges “importants”.  Què hi ha d’Aquisgrà, Canterbury o Nursia o els pobles petits i grans (París, Londres, Roma, Túnez)  d’entre mig, que són molt més propers i també ens agermanen i parlen de Jerusalem?  No té sentit anar tant lluny de cop –que no és lluny-. S’ha de preparar i argumentar.
Dissabte passat vaig aconseguir quedar una estona amb la Bàrbara Virgil que és la centellenca, gran viatgera, professional dels tours culturals, que ha tramat el viatge a Terra Santa. Volia provar de plantejar-li els dubtes i pors, cara a un futur viatge al lloc. Com ha de ser el viatger que va a Terra Santa? És un lloc segur o no? Es pot visitar tot? Què els hi expliqueu? Parleu més dels conflictes de les comunitats o dels punts d’encontre?
La Bàrbara Virgil viatge constantment per la zona oriental del Mediterrani. En un arc que cobreix zones d’antigues comunitats que bé podrien tenir de lligam, la cadena d’expansió de la Humanitat, a través de la Gran Vall del Rift: Etiòpia, Jerusalem, Armènia. El Cristianisme també va seguir aquests camins terrestres. Els viatges que organitzen tenen finalitats diferents.  Pel què explica, sobretot són visites culturals, per a grups amb diferents mirades (laics, religiosos, estudiosos, etc).
Suposo que volen que el viatge suposi una experiència vital pels visitants que van a llocs singulars, a través de trepitjar el terreny i explicar-lo amb els guies. Per mi el viatge, a qualsevol lloc, ha de significar, per definició i com a condició, un enriquiment personal, comunitari (des d’un a tots o tots per a un), enriquiment per a estudis en marxa, enriquiment espiritual (enfortir llligams fraternals amb el  cosmos i éssers dels llocs). No em plantejo anar a Terra Santa o a Roma, per anar a la platja. Si bé passar-s’ho bé és important, però implícit en els altres fins.  Però Jerusalem no solament calibra l’atenció per la seva importància històrica i religiosa, sino també per sortir a les notícies, per misèries humanes:
Per la Bàrbara, aquell lloc, tot i la seva presència en la premsa, no és tant perillós. No li sembla bé que la gent tingui por, per ser qui és (els Occidentals por dels altres, com els jueus del món).  És del parer de que poden passar coses a qualsevol lloc i que el risc està repartit. De totes maneres els titulars hi són i la pólvora també. Per altra banda, no sembla fàcil visitar lliurement els llocs d’Israel. Almenys actualment. En molts llocs si va acompanyat. Com si el guia o anar amb grup fos una protecció, al mateix temps. I hi ha sectors o racons que estan subjectes a condicions no sempre coincidents amb els interessos dels turistes. De totes maneres si un va aquests llocs, ja ha de saber que no està a casa seva i que la història encara es dirimeix per vies més expeditives.   
Consumir llocs?
Coincideixo amb ella que ens hem de separar del turisme que pren les destinacions com un producte de consum, que no sap exactament on va i només valora el fet de poder fotografiar, comprar i usar el lloc, dintre una rutina hedonista, i que quan ha vist el lloc, marxa com si allò hagués caducat: “ja ho he vist, ja no importa”. La Barbara ens recorda que els viatgers a Terra Santa, i sobretot entre nosaltres, saben perfectament on van, perquè han sentit a parlar d’aquells llocs, tota la vida: Betlem, Natzaret, Jerusalem i altres llocs propis de la història bíblica i cristiana. Anar a allà és posar imatge geogràfica a un relat molt interioritzat per tots els Europeus, que fa  l’afecta que és com si ja el coneguéssim sense haver-hi estat. Però en canvi no ens adonem prou de la proximitat d’Israel amb Egipte o no sabem ben bé sí allò és un terreny més desèrtic o verd o on està Betlem respecta de Jerusalem i Natzaret i si el que havia de caminar Josep i Maria eren distàncies importants.
En el  cas del viatge centellenc sabem que estarà enfocat a explicar la vida de Crist, pels llocs on va fer feina i protagonitzar fets importants. Però a ningú se l’hi escapa que Israel i Jerusalem, actualment està compartit amb diferents comunitats que a vegades es busquen les pessigolles,  més enllà del conflitcte hebreo-palestí.  No pot ser que una visita cristiana, descuidi amb indiferència, la marginació o la violència amb la que a vegades es tracten homes, justament als llocs importants i entre gents que comparteixen textos sagrats que parlen de la pau i la dignitat humana amb termes bastant coincidents. Jerusalem és la capital, al mateix temps, per a la discòrdia i pels  grans exemples sagrats  i fraternals.  No podem passar per allà com esquirols!
Pel que ens diu la Bàrbara no és costum comentar aspectes de les altres comunitats. I no és prioritari accentuar els episodis d’encontre i diàleg. S’explica el programa que toca. A més a Jerusalem les comunitats estan perfectament dividides: Jueus, Armenis, Musulmans i Cristians. Però els signes de contactes i relacions són evidents (vull Romeos i Julietes intercomunitaris!). Virgil ens recorda que les sinagogues, en hebreu, tenen el mateix  terme que per a les assemblees eclesiàstiques, les esglésies (com a lloc de formació, a més de pregària). I hi ha pobles apartats de Jerusalem on les comunitats estan perfectament barrejades.  També hi ha el cas ridícul i paradigmàtic en la comunitat cristiana, pel que  pertoca a la cura i manteniment del Sant Sepulcre. L’espai inclou una església de pedra sobre l’espai. Diferents confessions cristianes es cuiden d’administrar el lloc, però amb una actitud gelosa i malaltissa pels límits i control pel què pertoca a cadascú. Per a la Bàrbara és una situació necessària per a cuidar d’espais importants per a molts. Però supera el ridícul quan s’equipara el valor de control d’una làmpada amb uns terrenys urbanístics; i quan se suposa que tots compartim el mateix text que parla d’amor, generositat i col·laboració. Després d’això t’adones de que aquells pobres del Sant Sepulcre han confós manies personals amb pretextos religiosos i que per tant estem lluny de que alguna  cosa  serveix-hi per construir la casa global, mentre ens perdem en els petits detalls.
Ex-cursos
 El que resulta més curiós de valorar, és que els cristians ortodoxos, encara se’n recorden com si fos d’una  espina clavada, de la croada que va assetjar Constantinoble, enlloc de Jerusalem. Vulnerats una vegada, altres pobles ambiciosos no van tardar en repetir-ho i en escombrar Bizanci. Em pregunto quants episodis antics (de mil anys) condicionen encara l’agenda actual fins aquest punt que pot generar ràbia o rencor. A vegades em sembla que si els musulmans estan emprenyats amb Occident, és perqué al segle XV, amb la nostra revolució científica, els hi vam xafar el seu predomini sapencial. Tantes estrelles que porten noms àrabs i qué queda d’ells, com a savis?     
Portada d’una edició anglesa d’El Talisman,
de Walter Scott. La novel·la, ben romàntica,
es troba també traduïda per Edicions 62, dintre
la col·lecció de grans obres universals (tapes verdes).
Visitar Jerusalem i els pobles del costat no m’atreveixo a equiparar-ho a les ciutats europees més properes, com Roma o París, per molt que totes puguin enriquir l’experiència. Així com quan entrem a una església observem un respecta especial, a Israel, l’atenció no pot ser menys important, tot i evitant caure en la idolatria i la superstició pels llocs. El tema és que Terra Santa és l’escenari i també el referent i cita omnipresent   per a Occident (Jerusalem, ciutat exemple moral, pel temple, per l’art, la literatura, etc). Cal una mirada natural, però conscient de la importància i si pertoca, connectada amb els favors de Déu.  Amb la Bàrbara vam parlar de que és després del viatge que normalment els viatgers, experimenten o fan alguna aportació important (tipus millora personal o regal a la comunitat). Com un acte de gràcies per la sorpresa per visitar els llocs. A mi encara em sembla que és abans d’anar a Terra Santa que un s’ha de com preparar, informar i també… fer com una promesa.  La proposta del viatge centellenc a Terra Santa s’ha plantejat  sempre com un pelegrinatge. Així doncs, tampoc es pot anar allà ben bé amb la pretensió de que  l’atenció espiritual la guardaran per cada celebració o reflexió circumscrita a cada lloc “sant”, com si la connexió espiritual  fos fragmentada o anés per hores.  Ens recorden una i altra vegada que la fe i l’actitud moral i cristiana ha de ser constant, dintre i fora església.  Però és estrany que la Bàrbara, que ha fet molts viatges a allà, no li consti que els altres pelegrins tinguessin una missió espiritual especial prevista. Ha  estat després que tot això ha sortit. Però per mi ha de passar abans: no podem esperar anar al lloc i que ens sorprengui, com si fos un regal o ens despertéssim, justament a allà. El lloc ja existeix mentalment, moltes coses ja les coneixem. Potser sí que pot refermar pensaments. Però si ens sorprèn ha de ser per coses diferents a les que se suposa un pelegrí desitja trobar-hi. Hi ha una part de la història que ja la coneixem. La mateixa que anima la fe. Aleshores el viatge és com una “confirmació”. Sumar la geografia  al relat històric i al diví. I si diem i creiem que és l’escenari real, per força s’ha d’anar allà amb una actitud respectuosa, crítica i agraïda. Agraïr és també donar i rebre. No trobo les millors paraules per resumir aquesta idea, però si cal ja ho resumiré més endavant. A veure i per acabar: si es va a Terra Santa, que és el país per antonomàsia dels pelegrinatges, la persona ha com d’assumir un compromís de que com a mínim, espera tornar millor del que ha marxat. I per això crec que cal fer com una promesa personal o col·lectiva, que retorni a la persona o a tota la comunitat, com a signe de la missió pelegrina del viatge. Cal una finalitat, més enllà que la curiositat. 
Per cert, a banda de la  Bíblia, un bon relat per anar a Jerusalem des del sofà és amb la novel·la “El talismà”, de Walter Scott. Ambientada a les croades és un bon text de diplomàcia i encontres secrets entre pobles enfrontats per interessos mundans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: