Moroldo en clarobscurs
Zoom a les pintures del veneçolà, de fragments amb colors discutin sobre límits
![]() |
Totes les fotos: Aleix Art |
Centelles. Una de les intencions de les Finestres és capturar amb rapidesa, propostes artístiques ben fresques. Com fem en el blog. Però més com si algú acaba una pintura important, ensenyar-la ja (això ho intentem fer amb la secció Salonet de blog) . En aquest extrem tant immediatista encara no hi hem arribat, a les Finestres. De moment són persones amb actiu, obres del curs i propostes contrastades que mirem que tinguin el seu moment a les Finestres, per omplir d’art d’actualitat la mirada del carrer i la companyia del interior del café. Del Trabuc. La proposta que tenim ara, hi serà fins el 19 de setembre.
Canvi d’aires
Jaime Moroldo és un artista pintor, i també un dinamitzador. Prové de Veneçuela, però per circumstancies personals s’ha instal·lat a la Garriga. I ha hagut de guanyar-se de nou el seu espai com a creador i refer la seva carrera en unes altres coordenades. No havíem pensat mai que a Veneçuela hi poguessin haver pintors “moderns”. Les imatges mediatitzades sobre els països sudamericans, sincerament, desvirtuen i desinformen sobre les cultures crítiques i diverses de països políticament radicalitzats.
A Catalunya, Moroldo és dels artistes que vol que es conegui que existeix, perquè no és una especulació extra-laboral, sino que és la seva professió. Però no és un artista que destaqui per vendre amb una radicalitat polèmica, sino que segueix uns paràmetres fets de constància i procés personal.

En les obres primerenques d’un grans artista com Ràfols-Casamada, el pintor català, no se si va haver de fer un cop de puny i decidir mentalment que no feia paisatges, sino obres abstractes. Poden ser les dues coses perquè en les peces frontera, només canvia el títol. En Moroldo també sembla que espiem paisatges. Però no són familiars, ni tenen signes descriptius singulars. No és difícil deixar-se endur per la imaginació i especular amb els neguits de l’ànima de l’artista, que crea paisatges interiors fets de llums i sombres. Llums interiors que connecten amb una mirada filosòfica o espiritual, per la que no calen textos instructius: mireu i gaudiu. Assumir que no són paisatges físics, és una conquesta de l’art contemporani, particularment de la generació anterior, que encara no ha inculcat a tothom aquesta possibilitat, però que acceptem com a bona. Podria ser que Moroldo assumís aquest enfoc abstracte estan aquí (terra natal de Miró i Guinovart), però Veneçuela també està a la sombra de Nova York, i potser a allà ja havien assumit de temps, el que proposava un Rothko (de caire espiritualista i que per cert té etapes negres, com les pintures que va proposar per decorar el Four Seasons).
L’obra de Moroldo està feta de fragments i el conjunt dóna mides mitjanes. Moroldo ha practicat i assajat durant anys aquestes formes. Les seves “targetes” de paisatges interiors han participat sovint en les altres exposicions i en les deliberacions del jurat del Premi Centelles. A vegades l’han seleccionat, a vegades no. Però no ha fet d’això un sistema repetitiu. Ja a Montcada, quan s’ha tractat d’abordar pintures més grans, Moroldo ha cercat completar el seu món de negres transparents amb la rotunditat de materials introduïts directament i cercant major sensualitat en l’expressió del gest que configura la base del seu llenguatge a dos nivells: entre el fons atmosfèric colorista i les teranyines negres.
Teoria en cocció
Així que les pintures del Trabuc són un capítol. Un testimoni del procés de Moroldo, que en aquests moments ja ha revisat i deixat endarrere i que si féssim una nova individual completa, aportaria variants noves respecta la mostra de Montcada. L’encaix rendible difícil de Moroldo no li elimina les ganes per desenvolupar una pintura que en el fons és una vocació i una necessitat. I el més important és que la seva proposta reflecteix un estat genuí. I no és aquest el signe de contemporanietat, que reclamàvem a un artista per connectar compromesament amb el nostre temps? És igual quin sigui el llenguatge. Són importants les conquestes de les avantguardes i les aventures conceptuals. Però ara, quaranta anys després dels grans espatecs artístics que van redefinir les arts, no arriba el moment d’acceptar que en els camins de l’art el que realment importa és l’ofici, el motiu (el que) i la capacitat de generar empatia? Tot el demés és camp per als prejudicis i els arguments interessats.
Aquest punt arriba després visita i post per a l’exposició d’Artigau i Serra de Rivera (al blog), i abans del post en preparació entorn a l’exposició del MNAC, dedicada al període 1950-77. La tria no coincideix amb un criteri de ment oberta.