Constructors amb llums i ombres
|
Resumir un projecte definit com el Noucentisme, no és igual que intentar resumir un període més ampli, intentant incloure a tothom, amb diferents sensibilitats i objectius. No és només que el discurs sigui més concret o molt més divergent, sino que també depén de si han passat prous anys com per separar bé el gra de la palla.
|
Centelles. El museu Thermalia de Caldes de Montbuí acull fins diumenge, una exposició dedicada als artistes Noucentistes. Hi ha obra de Togores, Pruna, Smith, Andreu, Ricart, Nogués i d’altres. Les obres prestades per muntar l’exposició, a càrrec d’un equip de la Diputació, son peces que han passat a fons municipals. Però no són sols obres testimonials, sino peces ben dignes i perfectament representatives dels seus autor. Especialment em va agradar molt poder veure els boixos –les matrius-, d’Enric-Cristòfol Ricart, o diferents usos d’un mateix motiu de X. Nogués. Desconeixia el treball de la Laura Albéniz. La mostra de fet és il·lustrativa per ampliar la nòmina d’artistes coneguts. No està formada per moltes obres, però és suficient i resulta pedagògica, per explicar bé la intensió de millorar la tècnica en totes les arts: hi ha pintura, ceràmica, dibuix, mobiliari, llibres.
els artistes, com els mestres i els metges
La mostra és fidel amb el repertori que acull amb el concepte global i integrador de les arts i les malnomenades artesanies. Un projecte político-cultural, enfortit durant l’època efectiva de la Mancomunitat, en que s’invertia en art i en conèixer bé les tècniques, com a criteri bàsic de futur i de país. El que cadascú aprenia com a especialista, era per practicar bé i ensenyar a d’altres, des de les escoles i els tallers i contribuir a millorar la societat (els artistes, com els mestres, els metges, etc). Els artistes Noucentistes no representen tots els de la seva època, però es poden comptar i són molts els que poden tenir-hi punts en comú: a Caldes afegeixen a Manolo Hugué, perquè és “el seu artista” i té punts coincidents amb la la mirada sofisticada al classicisme i, al mateix temps, amb altres cotes de l’art modern.
Josep Aragay: l’hora de la rajola historiada
 |
|
Aleix Art/ internet
Detall del dibuix per a ceràmica de Josep Aragay i el
color d’esmalts que va aplicar
|
El Museu d’art de Girona es centra en un dels artistes Noucentistes imprescindibles: Josep Aragay. L’exposició repassa la seva capacitat polifacètica, en dibuix, croquis satíric, pintura, gravat. Però és en la ceràmica i especialment amb la que té iconografia aplicada (actualitzant la tradició de la rajola catalana del XVII i XVIII) on la seva contribució és més important. Aragay va trobar el fang, després de formar-se en les arts pictòriques. Va inclús aprendre a pintar al fresc. El dibuix satíric segueix els estàndards comuns amb altres dibuixants de l’època. La mostra reuneix molts papers originals per a premsa. En els altres dibuixos o pintures més personals, primer feia una obra d’aires barrocs. Però a partir d’una visita a Itàlia, es va orientar cap a refinar un estil sensible amb el concepte d’art llatí, de tipus clàssic, però centrant-se amb representar alló essencial . També fa gravat, sobretot aiguafort. L’estada a Breda, li inspira una sèrie de vistes que ve poden ser la seva versió de les vedute romanes de Piranesi.
La ceràmica és en Aragay, el que la xilografia en Ricart. De ceràmica a la mostra, no n’hi ha molta, però és suficient per copsar el seu accent per actualitzar la tradició: artista millor format, aplica amb seguretat i de manera sofisticada el dibuix i el color. Les antigues auques ja eren com “contes”, però ell les dota de caràcter més pedagògic i l’argument resulta molt més descriptiu: observem per exemple la narració dels treballs del camp en un magnífic gerro. La marca més especial de l’artista està en els colors dels esmalts: els tons vermells vinosos sobre fons beixos. L’exposició també mostra un altre tipus d’obra amb motius iconogràfics, però treballat amb baix relleu, que és la producció que es correspon a l’etapa de Breda. El fet és que la seva obra va sentar unes bases importants. L’exposició mostra també un vas ceràmic vinculat amb la restauració de la font barcelonina de Santa Anna, que és un obra emblemàtica.
Accions per apropar l’art modern a la gent
El laberint de la postguerra
 |
|
MNAC
Cada obra té la seva poètica i empatia. És indiscutible que
cada una pot oferir un moment de gaudi. El tema és
argumentar si l’exposició està formada per obres mestres,
importants sense discusió, o estan al servei d’un discurs
que entre els defectes, prima més la quantitat que la qualitat.
|
L’exposició dels artistes noucentistes és “eficient”, perquè amb poques obres s’explica tot. El visitant té una idea inicial de l’espai i pot destinar a cada obra un temps raonable. D’altres exposicions temporals, incorporen tanta obra, que es fan perdedores i excessives. Només falta que estiguin muntades com un laberint.
Quaranta anys més tard del Noucentisme, el panorama social i artística anava marcat per la postguerra. Però els artistes continuen tot i les adversitats. L’exposició temporal actual del MNAC entra en un esbarzer complicat, perquè vol resumir trenta anys i l’activitat de molts individus i direccions: amb el suport d’un equip d’especialistes del MACBA, proposa a més, una idea del què podria ser el futur fons, pel què correspon a l’etapa que va de 1950 al 77.
La missió és bona, però el resulta és una mica pobre i no se decidir si és perquè falta perspectiva històrica o que els comissaris facin net de teories artístiques fragmentaries.
La proposta té una part vàlida, quan emfatitza el paper d’obres resultat de projectes de col·laboració o que van destinades a ser conegudes pel pública, en forma d’intervencions: les maquetes escenogràfiques de Clavé, les accions al carrer de pintors o de Miró a les finestres del COAC. També la virtuosa activitat de galeries i crítica artística esta ben representada. En aquests punts, la mostra està bé perquè es fixa en el compromís i l’acció dels artistes per fer arribar el seu treball lliure i modern a la gent.
Paral·lelament en aquests episodis, la mostra compte també amb altres obres, que representen a molts artistes: Moisès Villela, Ràfols Casamada, Dalí, Artigau, Heràndez-Pijoan, Benito, etc. El problema es que, dintre la tria de l’exposició, es fa difícil reconèixer obres importants. Sembla que interessi més tenir als artista representats que obres significatives, per a la historia. Com que, a més de revisar la història de l’art català, proposem obres pel MNAC, no sembla que s’ofereixin obres amb prou valor, o com a mínim, que s’argumenti que estem davant obres mestres, comparables a St Climent de Taüll o “la Vicaria” de Fortuny.
Molts artistes, mal representats
Tot i això, sí que estaria bé que el MNAC aprofités que té sota la teulada, algunes perles imprescindibles, com l’escultura “Tekel” de Subirachs –aquesta sí de les primeres abstractes de l’artista-, l’escultura i el dibuix de la primera escultura de bambú de Moisés Villela i la documentació de catàlegs i publicacions de galeries, per incorporar i conservar pel futur.
Potser en una altra revisió de l’art català es tindran més en compte les activitats de fora de Barcelona. I estaria bé que, si no es deixa que el temps faci net, la crítica prengui més distància de la moda i d’antigues teories historiogràfiques desfasades: en l’exposició, a mesura que es representen les dècades, el qué és la pintura va desapareixen, substituïda per les noves tecnologies i el que són obres documentades (fotografia, vídeo, instal·lacions). Ja sabem que als anys 70 es van generalitzar nous llenguatges empesos per l’art conceptual i que aquests generaran els seu propis “hits parades”. Però no és menys cert que també es continuava pintant i que alguns artistes representats en els períodes anteriors, encara estaven pendents de fer molta feina en els anys següents. L’exposició es desvia i potser pretén resumir la història retallant dintre una història massa amplia. Crec que serà millor que el MNAC revisi la història amb un altre tempo.
badaluc 