INDIVIDUAL DE PINTURA

Raquel Navarro 
atrapa el seu temps al Temple Romà

Finalment una individual de pintura, a la seu del Patronat d’Estudis Osonencs, permet conèixer bé l’ànima artística de Raquel Navarro, fins ara copsada per fragments.
Vic/ Centelles. Hi ha persones que les tenim al costat i no hi donem massa importància, fins que un dia s’estira un fil i es comencen a aixecar capes d’un ceba. Fins ara coneixia parcialment l’obra de la Raquel Navarro, perquè ens havia dit que restaurava mobles, pintant-los “pictòricament”. I havíem coincidit a alguna fira. I també vam presentar el seu blog a la secció Salonet, ja fa uns anys. Ara una exposició seva, al Temple Romà de Vic, amb obra fresca; una sèrie completa –potser encara no acabada-, de pintures ens apropa molt millor el seu talant amb aquest llenguatge. I també trobem altres pistes: mig amagat en l’exposició hi ha un currículum, tapat per altres papers i apunts, del que serà el viatge, a la deriva, que segueix per les parets. Descobrim que ha estudiat específicament pintura mural. Es necessita una sort especial per poder fer pintura mural: especialment comitents.  Perquè no és la seva via fer graffitis, ni –creiem-  pintar “obsessivament” les parets de casa seva. Podria fer com en Lluís Lleó que fa pintura al fresc de petit format. Però hi ha més tècniques i possibilitats. En qualsevol cas, al temple romà de Vic hi presenta teles i obres portables. Sospitem que dels inicis formatius ha anat saltant a d’altres camps.  De fet aquesta intenció de “satisfer pictòricament als altres” s’insisteix en la targeta, on figura com “artista plàstica freelance”.  Tenint en compte que la idea moderna és que els artistes van a la seva bola, resulta nou que hi hagi artistes que d’entrada pensin amb que se’ls sol·liciti.


Navarro titula l’exposició “A la deriva”. Però veient l’obra, ni els papers amb apunts caóticament col·locats en un bastidor, ens creiem ben bé que es tracti d’una artista “perduda”. És a dir que s’estigui perdent. Més aviat ho he interpretat –el títol-, en el sentit que va com seguint la corrent d’un riu. I que cada pintura és diferent. Hi ha lligams. Però va “baixant”, potser a vegades per corrents més braus. Però realment el tipus de pintura, tot i el plantejament abstracte i “atzarós”, crec que es necessita bastanta intuïció sanejada per poder col·locar i distribuir colors i formes amb la màgia i poètica que transmeten. Efectivament no percebo que ens trobem davant provatures, sinó exercicis ben orquestrats. Igual com hi ha peces de jazz, que teòricament es basen en la improvització, peró el músic  té prous recursos, com per començar i acabar amb dignitat i soltura. La pintura de Navarro està completada. Juga amb una sèrie de colors que distribueix, en un exercici d’equilibrar harmonies, formes i deixar anar la intuïció expressiva. De fet va per aquí: la pintora distribueix camps de color per la pintura, inclús alguns cops deixant zones sense pintar. Tot i que la pintura té degradats i textures internes, el plantejament general està bastant minimitzat. Pinta només on cal. Curiosa la relació amb el jazz: com notes de color “independents”, però cada una i després amb el conjunt amb el seu propi món sensorial. Amb la música del Mercat, més d’un potser seguirà el ritme amb aquesta pintura.

Límits i mescles

La majoria de pintures estan fetes sobre suport dur –tela o fusta- i també hi ha paper. Combina diferents materials, com les ceres, oli, grafit. L’aplicació de l’oli té un aspecte bastant líquid. El grafit, que vol dir línia, no intenta recuperar formes com vèiem amb la Mía Martí, la setmana passada, sino que més aviat delimiten o formen cop petits arabescos independents. De fet diem arabescos, pensant que algunes línies són paraules esborrades. I aquí és potser on la “deriva de perduda” costa de creure’s, perquè com se suposa que s’arriben a esborrar les paraules? Les escriu conscientment sabent que les esborrarà? O són fruit d’una necessitat d’escriure. D’un “arrebato”, del que després se n’arrapenteix o deixa que la pintura dilueix-hi? Com que sembla una simulació, cap dels dos supòsits, d’acord amb el procés, permet separar aquests escrits d’un aspecte merament decoratiu o estètic –en el mateix sentit que ho defineix Eugenio Ocaña en l’entrevista a la Crònica-. Hi ha també un altre aspecte que em crida l’atenció, que ja he comentar però no fins aquest extrem: cada camp de color, en si mateix és molt ric en matisos, degradacions i traços visibles d’intervencions de pintor. És una pintura de qualitat brillant molt xula. Però gairebé en tots els casos, els diferents camps de color (en els tons més oposats)  no s’arriben a tocar, ni molt menys a barrejar. Cada camp resta independent i inclús a vegades una mica aïllat, pel blanc. Com continents. Suposo que l’artista és conscient d’això  perquè bé juga a apropar-los al màxim o repartir-los com si els encarés sense mesclar-los. Però aquest és un criteri totalment subjectiu. És la seva pintura, la seva llibertat. Però és que… que passaria si el blau i el marro es trobessin? Hi ha però,  una pintura i una dels treballs sobre paper, on aquest “creuament” ja es produeix. La pintura que comento, de fet, està construïda sobre una base beix. Per tant, potser no li interessa o tot just ha de començar mesclar el cafè.
No obstant aquests dos aspectes són secundaris a la proposta en sí, que resulta interessant i ofereix la possibilitat d’entretenir-s’hi per, amb la mirada, anar-la descobrint. No és una pintura de les que n’hi hagi prou amb  una sola visió general, sino que convé apropar-s’hi per “descobrir-la” i passejar-hi la mirada, com si miréssim un mapa. Però amb sentiments. Fet de formes i colors, amb els seus límits i combinacions. Les novel·les es llegeixen, les pintures s’observen.

L’organització del Temple Romà hauria de procurar més celeritat en l’adaptació de la sala, després d’actes amb seients, perquè diumenge a la tarda, piles de cadires interrompien el recorregut i el documental es projectava contra una pantalla que tapava obra (quan es sol projectar a la paret, per sobre estructura expositiva). Cada cosa el seu temps adequat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: