Abstracció de peus a terra
|
Jaime Moroldo i Raquel Navarro presten una pintura, cada un, per gaudir del seu art, en una petita exposició al Celler de la NuNu que hem allargat fins ben bé Nadal.
|
 |
|
Aleix Art / Jaime Moroldo
La pintura, titulada “Arc de Sant Martí” ofereix una
visió en clau interior dels colors prismàtics.
|
Centelles. Fa uns dies la botiga eco NuNu i Aleix Art van acordar prorrogar uns dies més l’exposició molt petita, de dues peces, que tenim a dintre de l’espai que denominen Celler -al carrer Socós, 8. El mateix lloc on a vegades fan degustació de vins o tes; i els dijous, els cursos de conversa d’angles. Una pintura pertany a Raquel Navarro i l’altre a Jaime Moroldo. L’objectiu de la mostra és que amb un mínim, però eficaç, gaudir, en un ambient distés i diferent, de les dues pintures i a partir d’això, reflexionar sobre la capacitat de compromís de les pintures de formulació abstracte. L’argument deriva d’algunes reflexions posteriors al Premi Centelles d’enguany. Les dues pintures participaven al Premi, però van ser excloses pel judici del jurat. Un fet que no ha de suposar cap pena, ja que la crítica té una base subjectiva i Moroldo és un pintor amb una trajectòria sòlida i que ja havia consolidat durant la seva etapa veneçolana, on hi va deixar obra en museus i col·leccions. Raquel Navarro és més jove, però fa poc, al mateix temps que la pintura descansava al rebost del Marçó, feia una exposició al Temple Romà, amb obres similars. Lloc on hi ha un altre filtra selectiu i bé li van voler. L’exposició ja la vaig ressenyar a Aleix Art i de Moroldo també n’em anat parlant, perquè no fa tant tenia obra a les Finestres d’El Trabuc. Així que són dos vells coneguts, i les dues pintures al Celler de la NuNu, son com dues “víctimes” disposades a passar un control diferent i específic: quin és el seu compromís? Són exercici de pura especulació estètica o van més enllà?
Perfil biogràfic
Per fonamentar la reflexió, a part d’observar he parlat amb els artistes. Una tertúlia per demanar-els-hi qüestions i aprofundir. De fet, de moment tan sols ho hem pogut fer amb en Jaime, perquè viu a prop i ho té fàcil. La Raquel ara viu més lluny i s’ha desconnectat de la realitat osonenca. Amb en Jaime hi vam parlar un dissabte al matí de fa casi un mes: i vam parlar de la seva vida i passat. Sobretot perquè ja sabem que en el fons forma el grisol de la seva expressivitat. El resum seria aquest: Moroldo és de família italo-veneçolana. Pare italià, mare vençolana. El sud americà també ha estat terra de futurs engrescadors. Ell va néixer allà. En un ambient bo, perquè podia triar un futur. Encuriosit per la creació, tornà durant un temps a Itàlia, a la zona del Veneto, per mirar què li podien oferir les escoles de formació. S’interessà per l’orfebreria. És així que la seva etapa formativa i fins que torna a Caracas, s’inicià en terrenys de la creació d’objectes de joieria. Però quan l’aprenentatge havia d’esdevenir ofici industrial va sentir que no es corresponia amb el seu cor. Així que acabà derivant cap a la creació plàstica pura. El canvi d’eines, a la Veneçuela de fa trenta o quaranta anys va ser en un context tranquil. Ens explica que es van unir diversos artistes per formar un grup d’activitats. Que feien teatre i activitats performatives i exposicions. En una conversa anterior vaig aprendre que era usual, carregar una furgoneta amb obres i anar-les a ensenyar i provar de vendre a possibles col·leccionistes. Sempre atent a convocatòries i certàmens, el Moroldo veneçolà es va fer un nom i les seves pintures integren fons públics i privats. Ens parla de la seva atenció a les cultures d’arrels andines i locals, però no acabo de precisar de quina manera l’han influït, excepte en el tipus de procediment. Establert com a pintor, vingueren canvis de govern i el que en general es veia com una oportunitat sociopolítica, finalment van resultar en una tecnocràcia de perfil totalitari, parasitària i minimitzadora dels anteriors estàndards de benestar i drets assolits. El context familiar també va ennuvolar-se quan la condició de salut d’un dels fills es va confirmar que requeria ajuda de fora. Així que després de reflexionar i esperar, finalment van marxar i van anar a instal·lar-se, directament a La Garriga on hi ha un centre especialitzat en cuidar de la situació del menor. Els Moroldo van deixar tot el que tenien allà i aquí han començat de nou. En el cas del Jaime, aquí la seva obra no tenia cap presència i ha hagut de refer el camí. La pintura és la seva feina i no s’ha plantejat cap sortida alternativa, seriosament. Lluita per això i punt. I té moltes inquietuds i iniciatives per participar en exposicions i saraus. A La Garriga, a l’empara de la Fundació Fornells-Pla, entre altres empreses, ha estat una de les ànimes que ha coordinat les dues exposicions que van fer d’intercanvi amb Japó i Suècia.
Falta una peça
Això seria el background biogràfic. A la tertúlia a la Nunu, també ens va parlar de procediments: no pinta com, per exemple, ens apuntava Artigau que va cada dia al taller, com si fos l’ofici al taller gremial. Sino que crea quan està en un estat anímic particular, carregat d’una energia i empatia particular que li permet descarregar saba durant aquell temps determinat. No ben bé, però com si entrés en trànsit. Però la base del que extreu i plasma, està en el dia a dia, en el que veu, sent i viu. El passat, el present i el futur. La via abstracte de caire expressiu domina la seva obra. I no veiem que, d’acord amb el què explica i el procediment sigui un resultat merament estètic i especulatiu. És producte bolcat pel seu “jo”. Estarà bé comparar aquest perfil biogràfic i creatiu amb el de la Raquel. Esperem poder-la atrapar aviat per completar aquest petit repàs del compromís. Una línia de reflexió que en part també continuarà en el butlletí especial i doble de les Finestres d’El Trabuc on parlarem més de l’abstracció derivada d’un marc cultural oriental. En tots els casos no tenim mai prou en compte, l’exemple i influència sempre present, de l’art més abstracte de tots: la música.
badaluc 