Revisant Ahmet Günestekin
|
La visita a l’exposició de la Marlborough de Barcelona, motiva noves observacions, una esmena i reforçar un compromís: millor sempre visitar abans de publicar.
|
 |
|
Gentilesa de Marlborough Barcelona
Dues vistes de l’exposició d’Ahmet Günestekin.
|
Barcelona/ Centelles. Com a criteri per editar el blog he auto-encunyat el que he nomenant Doctrina de Sant Tomàs: el que publico ho haig d’haver vist, per donar garanties. Sol passar que si es vulnera la pauta, fàcilment es trivialitza el poder real de les obres i la informació que poden donar, s’aprima.
En el cas d’Ahmet Günestekin havíem vist una obra fa uns mesos, a la mateixa Marlborough (c/ Enric Granados, 68). Vam fer l’entrevista per correu electrònic i tot just aquest dissabte passat, vaig veure el conjunt restant i complet de la seva obra exposada. La visita supera qualsevol expectativa. En positiu. Ni fotos ni res: visitar.
Tot millora les previsions, però també em toca matisar: de les dades que havia transmès fins dissabte, la que cal que modificar de ple és la que entenia que en els seus quadres incloïen treball de tapís. No és això: imita el tapís. Són pinzellades amb una tècnica molt precisa i concreta. Pinzellades negres que semblen fils i fan una trama gruixuda, oliosa, i precisa, per sobre un fons amb els colors vius. La influència del tapís hi és, és un punt que el conscientment el connecta amb les tradicions orientals natives i per això substancialment, les preguntes i respostes a l’entrevista que vam publicar, tenen igualment validesa.
Ulls nous
Però el fet que tot sigui pintura fa entrar a considerar en termes més seriosos tot el seu treball. Ja que Ahmet fa gala d’un domini tècnic i una paciència constructiva i previsora similar a la que recordem de les obres abstractes i super-tramades d’Hernàndez-Pijoan, per exemple. Però en el cas de Günestekin la tècnica, la paciència i el formalisme abstracte apunten cap a una poesia formal i tonal més pintoresca, expressiva i inventiva. A més del treball pictòric, trobo que l’obra de l’artista kurt-turc, resulta interessant perquè inventa objectes artístics i té voluntat per ubicar formes inusuals, com els ulls o esferes en les superfícies planes, passant a completar composicions abstractes, complexes i estimulants, en les quals Ahmet evoca cosmovisions i mitologies.
Quan parlo d’inventar, em refereix-ho a aquesta espècia d’ulls de Hal o Gran Germà, en les seves pintures i escultures. Sobretot les obres rodones. Aquesta espècia com de rosetons amb el mirall rodó. Un ull deformador, envoltat de sanefes i perfils amb formes estereotipades i simbòliques, que ens parlen de cultures. En altres estructures perfilades incloses en aquesta espècia de retaule postmodern hi inclou també imatges que formen com fotogrames estàtics i serveixen per subratllar els missatge sobre el lloc, cercant en arxius i en la memòria visual. Istanbul, l’antiga Constantinoble i el seu llegat d’encreuament cultural és la gran beneficiada, la cita omnipresent d’aquestes estructures, de les quals a la Marlborough de Barcelona n’hi ha vàries. Ahmet Günestekin pertany a aquest context cultural mil·lenari que, en el passat, també ens ha influït a nosaltres, però que té la seva pròpia dinàmica contemporània. De fet, mirat així, encara no se com, aquests retaules moderns, guarden una estranya relació amb les tauletes de marfil bizantines. Però també podem anotar connexions amb les obres siluetejades del nostre Plensa. I això em fa preguntar si l’Ahmet treballa sempre sol o com l’escultor català disposa d’un equip de col·laboradors per algunes de les tasques, ja que tot sembla resolt molt professionalment.Tanta paraula i comentaris impressionats, arriben un pel just: passat el pont de festes, l’exposició es podrà veure fins dissabte. Si bé esperem no perdre la pista a aquest artista internacional.
La visita a Barcelona de dissabte la vaig completar amb dues visites galerístiques més però espero poder-els-hi dedicar el seu bon article. A prop de la Marlborough hi ha la Francesc Mestres, que exposa gravats de Serra de Rivera. Però això vol un bon comentari.
badaluc 