Un altre savi
- Una pintura atribuïda a Francesc Ribalta, del segle XVII, que teòricament representa a Ramon Llull, ens permet esbrinar una mica l’atenció que el savi va merèixer tant pel seu saber com per recordar-lo artísticament. Això només és la punta del iceberg.
 |
|
MNAC
Obra atribuïda a Francesc Ribalta. Amb alguns dubtes, també,
dedicada a Ramon Llull. Prové de la col·lecció de Gaspar
de Haro y de Guzmán, Marquès del Carpio i d’Eliche.
El 1916 passà a la col·lecció de Leopoldo Gil.
El 1922 fou dipositada al museu
i el 44 adquirida per la Junta de Museus.
|
Centelles. Ara, aquests dies, comencen a sortir ressenyes periodístiques i també més brodades explicant la figura de Ramon Llull, en vistes de l’any de commemoració dels set-cents anys de la mort, que hem començat. La vida del savi mallorquí s’ha anat emboirant en la memòria col·lectiva i cal posar-hi llum nova. És abundant i vistosa la imatgeria dedicada al il·lustre personatge o a la seva obra. Inclús sembla que ell mateix hauria estat l’autor d’algunes il·lustracions que acompanyen els seus textos. Però de fet, volia referir-me a les obres que altres artistes li han dedicat. Quan vam fer els monogràfics d’Espriu i els artistes ja vam veure la força inspiradora dels poemes. Amb Llull passa el mateix. Sense anar més llunys, Miquel Barceló acaba de dedicar a Llull una pintura mural que s’instal·larà a París. Potser ja tornarem a aquesta obra.
Anem al gra: on vull anar a parar d’entrada es a la pintura, del segle XVII, guardada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que sense estar del clar del tot, continua acceptant-se com un retrat plausible –imaginat, però apropiat-, de Ramon Llull.
Gràcies al museu, ara sabem que la pintura està rodejada de dubtes, no només pel que fa al tema , si no també per l’autoria. Però el cas és que a través d’aquesta obra, em pogut saber, gràcies a un estudi de Joan Sureda, que analitza a la pintura, que Ramon Llull va ser una persona respectada, estudiada i inclús venerada des del seu mateix temps de vida. Als segles XIV-XVI hi havia interès per la seva obra, fomentat per estudiosos, la cort catalanoaragonesa, però també la casa dels Austries. De fet hi havia centres d’estudis especialitzats, tan a Mallorca, com a València, Alcoi, Saragossa, Barcelona o Nàpols. Els llibres dels que parla Sureda, que copien i difonen l’obra de Llull, amb imatges o no, provenen de París. L’arquitecta-constructor Juan de Herrera, responsable de l’Escorial de Madrid era un “fan” de Llull. El fet és que tot aquesta gent enamorada pel saber i l’exemple de Llull també volien imatges d’ell i, segons Sureda, seguint els costums de l’època, es va generalitzar una imatge prototípica, del savi, amb barba llarga i amb vestimentes de franciscà. Un dels exemples que cita és el d’un retaule gòtic mallorquí, la taula del qual, amb la representació de Llull, forma part del fons del Museu Marés.
Però la pintura retrat del MNAC està allunyada, tant d’aquesta iconografia tant definida, com de l’explícita exaltació religiosa de la que Llull era protagonista, en el segle XVII, per part dels grups de defensors. Efectivament, és un retrat de lateral on hi veiem un home gran, amb barba blanca, crescuda, però no especialment llarga. Està com pensant la lectura d’un text que té a les mans. És la imatge més com la d’un intel·lectual o un home de raó. Els llibres i els papers corresponen als objectes del segle XVII. Si és algú del passat, se l’ha fet del “present modern”.
Quan Joan Ainaud va relacionar les inicials D.G.H. que hi ha a la pintura, amb les del duc Gaspar de Haro i va relacionar-la amb les que s’esmenten al inventari del fons privat, es va establir, tal i com marcava aquella, que la tela era un retrat de Llull, pintat per Francesc Ribalta. Fins aleshores s’havien tantejat altres noms, i encara n’hi havia –com Longhi-, que creien veure la mà del Velàzquez de l’etapa sevillana. La comparació entre obres i l’estil permet encara trobar coincidències amb l’ús de persones com a models (fet que potser tant pot donar-se entre obres d’un mateix artista, com entre artistes).
En qualsevol cas el que em crida l’atenció és que l’obra té caràcter. Potser qui el va pintar, pintava a un altre personatge, però a ell mateix o a algú altre, li podia semblar i va decidir, que era “un Ramon Llull”, igual que hi ha personatges, representats o reals, que fàcilment encaixarien en el paper de Sant Josep o Sant Pere i no s’ho han plantejat mai. El cas és que sigui qui sigui –i si ho és, millor-, encarna bé un Ramon Llull: una persona que llegeix i reflexiona sobre la lectura i a partir d’aquí, aporta la seva visió. És veritat que en el meu imaginari, Llull adopta un tarannà més alegre i dinàmic. Una mica, com crec que debia ser Sant Pau. Però la pintura, m’agrada perquè enalteix i dignifica el seu paper. Li dóna serietat. Sureda i els comentaristes, enllacen a més, tal i com es veu, el tipus de pintura, amb l’escola tenebrista, amb el qual, tenim una pintura amb retrat d’un personatge proper, feta d’acord amb el que al segle XVII era una manera ben moderna. En l’article anterior, dedicat als bodegons, lamentava la poca visibilitat de la pintura catalana de l’època. Els Ribalta, pare i fill, corresponen a una òrbita a cavall de València i Madrid, però una mica, són com més de casa. Total: que és una pintura-retrat que té un pes significat. La festivitat de Ramon Llull, que no és sant, però és beat, és el 27 de novembre.
badaluc 