Nova York es filtra en l’obra de
Fernando Molero
- El Centre d’art el Marçó vell de Centelles acull l’exposició amb la que l’artista remarca la seva estada per la metròpolis americana. Petjada que sembla de caràcter introspectiu i en exigència de qualitat, sobretot.
 |
| Aleix Art |
Centelles. L’exposició de Fernando Molero al Marçó vell ja està inaugurada. Teniu només un mes per veure-la. El dia 28 hi ha visita guiada de l’artista. Ens falten moltes coses per aclarir, com una biografia ben feta, ja sigui al web de l’artista o subministrada pel mateix centre d’art. De fet, aquests no han tingut ni temps de penjar les cartel·les, amb com a mínim l’any de les obres: ho han posat tot en un document de sala, sobre un a4, que es referix a les obres amb números, però aquestes estan penjades per criteris estètics i no de data.
La datació sembla clau, és de fet el nostre fil d’Ariadna , ja que a priori, resulta ser transcendental per entendre el fruit d’un viatge i el pas de l’artista, des d’un backgraund base, fins a uns fruits generats pel trepitjar asfalt a l’ombra dels gratacels. L’obra té un sentit d’unitat, però també inclou canvis forts que s’expliquen per una estada important de Molero, a Nova York. En la “travessia” de Molero -títol de la mostra- hi ha com grups d’obres: arrel figurativa, obres amb capes d’imatges, obres tramades amb venecianes o llistats i les propostes de tipus més conceptual, amb un punt de llum i un voltant de taques radials. La llum, com l’entenen altres pintors,amb el seu punt elèctric –pensem per exemple amb el nostre Jaume Arisa-.
Pors i neguits
L’exposició al Marçó escampa l’obra de Molero per totes les seves parets, des de l’entrada fins al fons, passant per les tres sales. A l’entrada hi ha un autoretrat. A la sala gran, sobre el plafó vermell, hi ha una peça del 2010, titulada “Culpa”, que prenem com a origen dels neguits que Molero volia superar a la metròpolis i que pren forma en les obres del 2012 a 15. El que no sabem és si la naturalesa i importància de la “culpa” ha estat determinant en la resta d’obra. Ja que tal i com es veu al Marçó, totes les pintures responen a inquietuds més aviat introspectives, opaques i fosques. Semblen ben bé obres quaresmals. Una mica ens sobte la foscor de la seva obra, feta segons sembla, en el sí d’una urbs que imaginem radical, més vibrant, dinàmica i viva. En el catàleg es parla d’incerteses. En Molero, el rastre de N.Y., crec detectar-los sobretot en el que és els tons més propis de les llums de neó. Tota la resta correspon, crec, a un debat seu, que és independent del lloc, que tant es pot generar en un taller, com visitant un museu europeu o en tertúlies amb col·legues de qualsevol lloc. Potser la marca de la ciutat és també la por de l’individu respecte al tot. I tot plegat no treu que la pintura de Molero ofereix una serietat i qualitat interessants. Potser la marca de Nova York sobretot l’ha ajudat a quadrar millorar la qualitat i concretar el seu llenguatge. Però hi ha molta especulació en aquestes paraules. El cas és que la nova exposició del Marçó és francament interessant.
badaluc 