Josep Guinovart a través dels seus viatges
- Agramunt, París, Holanda, Menorca, Nord-àfrica, Mèxic, Nova York i l’Empordà són les geografies escencials amb les que viatgem des de la formació pictòrica, fins a la definició de la plàstica singular de Josep Guinovart. És l’objectiu de la nova exposició del Museu de Montserrat.
 |
|
Aleix Art
“Nova York”, del 1988 de J.Guinovart
|
Montserrat/ Centelles. Va de perles haver vist que en Josep Guinovart va viatjar també a Nova York, a finals dels 80, just quan a Centelles ara hi tenim exposat un altre pintor, Fernando Molero, que molt més recentment, també hi ha estat. Dos artistes, una ciutat, dues reaccions plàstiques diferents.
La de Guinovart és brutal i impactant. Un suport de fusta de 270×136 cm, amb assemblatge de llistons i tubs, amb els que pot donar idea dels gratacels, escales… hi ha cartrons –el de la capa amb l’estructura com de niu d’abella- per evocar el terreny asfaltat, gris i amb vida imparable en tots els nivells: en surt el metro i tot. Diaris amb xifres, stock de materials acumulats. El cartró forma una rierada i s’ajunta amb una altra afluent brau, format per la gent, amb els ulls i cossos en moviment, que flueixen i s’escampen per la pintura. La pintura en qüestió, aquesta sí, transmet que l’artista ha estat a una ciutat especial. En el mateix racó hi ha altres obres que l’artista va fer citant el poema de Lorca, “Poeta a Nova York”, on hi trobem la representació de formigues com a metàfora dels individus feiners.
La pintura que abans hem descrit, és del 1988, forma part de la col·lecció barcelonina del Conventet. És una de les peces més espectaculars de l’exposició, “Geografies emocionals” que es va inaugurar a primers de febrer, al Museu de Montserrat, organitzada amb la col·laboració de l’Espai Guinovart d’Agramunt. El repàs engloba tota la carrera artística, amb obres procedents de diferents col·leccions. Els viatges són les puntes dels icebergs que permeten resumir com l’artista ha anat abordant etapes i ha aprofundit en temes, tons i materials, alguns dels quals han estat els seus “souvenirs” del viatge. Agramunt, Castelldefels, París, Holanda, Menorca, Nord-àfrica, Mèxic, l’Empordà, i Nova York són les geografies que es destaquen.
 |
|
A.A.
Gran pintura-assemblatge fruit del viatge a Amsterdam,
|
Situem Josep Guinovart (1927-2007) com un artista de la mateixa fornada que Tàpies, que com aquest es va obrir camí en l’art, cercant el seu sentit en el camp, aleshores més verge, de l’abstracció i l’informalisme. El seu art suposava un enllaç directa amb l’art internacional, per part d’esperits sensibles crescuts en un context culturalment limitat en els temps de la postguerra. El seu nom és avui pronunciat amb orgull al costat dels grans noms de l’art català dels darrers cent anys.
Molts viatges, un camí
Un dels aspectes que podem confirmar, amb aquest resum per viatges de l’exposició, és que tot el procés de l’artista és una evolució mental i tècnica i que allà on arriba pictòricament, no és ben bé per atzar. Sino que hi ha un treball de maduració, reflexió, confrontació i digestió per preparar el destí.
 |
|
A.A.
Grup de pintures fruit de l’estada als deserts,
|
Sempre des de la meva humil apreciació, crec interessant la pintura “El ventall de Plentzia” del 1946, que forma part de les pintures de tall paisatgística i impressionista de Guinovart, però que mostra una disposició dels camps, al voltant meandre del riu, que fan pensar més en una voluntat abstracta, que descriptiva. París hi és pels dibuixos amb estudis de la geometria dels rostres femenins. Amsterdam ens porta el primer gran “assemblatge”, mig escenografia, mig pintura, com a pretext per tocar el tema de la sexualitat. Menorca apunta el salt definitiu a l’abstracció. El Nord d’Àfrica aporta el fang cuit com a material pictòric. L’etapa de Mèxic aporta colors i també carrega la ment de símbols.
Les pintures amb fang, que no sabem exactament si com etapa, s’originen pel viatge o pels contactes amb Agramunt, tenen en l’exposició exemples esplèndids i grans: és molt interessant com l’artista fa el fons arenós i a més introdueix com zones amb diferents tons. Semblen vistes aèries que sobretot semblen escodrinyar les traces de vida humana i d’antigues civilitzacions. Les boletes de fang com píxels fotogràfics o pinzellades puntillistes, són curioses.
 |
| A.A.
En l’exposició de Montserrat abunden les obres de gran
format. Aquesta mateixa, dedicada a Ítaca,
medeix més de tres metres d’ample. És del 2001. |
Podríem dir que fins a Mèxic i inclús a Nova York, les obres de Guinovart són com cròniques plàstiques del que ha vist allà, del que més li ha impactat: de Menorca prové la petita escenografia, amb volums evocant les casetes blanques, amb dones tradicionals calcades a sobra i contrastades amb noies vestides més, alegrament, marcant així la dualitat entre la tradició i la modernitat dels anys 60 o 70. Quan va a Mèxic es fixa amb el poder dels símbols de la mort i la santeria. A l’Àfrica, amb el desert, la vida tribal… si voleu, ara tot ens pot semblar una mica tòpic. Però fa quaranta anys tot això era menys difós. I sobretot, el que ens importa, és veure com ell s’espavila per evocar-ho i com el seu ull obra amb originalitat, imaginació i marca una primícia i singularitat especial, respecta al món de l’art circumdant.
 |
|
A.A.
La pintura és molt xula, però fa pensar
amb una situació dolenta
|
Però mentre aquestes obres semblen més diaris dels viatges, les obres dels anys 90, fetes a Portlligat i l’Empordà semblen tenir un rol més de denúncia i compromís. Guinovart utilitzava el seu art també per protestar. Sempre penso amb el seu manifest pictòric contra la guerra d’Iraq. A Montserrat, entre les teles empordaneses si hi veiem una tapa de bidó amb una gran taca de mar negre, clarament suggereix una preocupació i denúncia de Guinovart per algun accident ambiental. En les altres obres empordaneses hi ha com una referència literària. Però quan hi ha un blau fort, de forma indiscutible pensem amb la salut de la cultura i la natura del Mediterrani. L’exposició de Josep Guinovart a Montserrat és per disfrutar-la i per recordar l’obra d’un gran mestre de l’art contemporani.
badaluc 