PRESENTACIÓ DE "TORNAR A MARE" D’IVETTE NADAL

Ivette Nadal reneix cantant 
a l’Auditori de Barcelona

Ivette Nadal
Barcelona/Centelles. Divendres de concert. A la  nit, a l’Auditori de Barcelona, Ivette Nadal presentava el seu quart àlbum de cançons, “Tornar a mare”. Primer concert d’un projecte que ja es troba enllaunat en un cd i que s’obria finalment, en estat pur, en directe, dintre el marc del festival Barnasants  (el mateix on la setmana vinent hi actua el David Viñolas amb un puzle de formacions d’homenatge a l’Ovidi).
“Tornar a mare” culmina una etapa de superació de la cantautora granollerina, que l’ha tingut mesos en el pou de l’anorèxia d’on ha sortit gràcies al seu esforç, confiança amb els seus i l’ajuda dels poemes i les cançons (la força terapèutica de l’art). Divendres rubricava una nova fase identitària enfortida i més alegre. “No saps el mal que em fas”, “Un plat de macarrons”, “Ànima meva”, “Si em sento sol i ple de pena”… i totes les cançons que en el cd sonen pulcres i afinades, en el directa van guanyar un punt salvatge i de contundència que va fer lamentar la poca assiduïtat d’aquest cronista a música en directa. L’acompanyaven a l’escenari Lluís Riera, Roger Pistola, Santi Carcasona i també algunes veus col·laboradores en alguns temes.
Entorn de suport
Públic fidel i familiar, mecenes alguns del nou projecte de micro-mecenatge, van seguir amb emoció les cançons del nou disc i algunes perles fetes ja clàssiques del repertori de la Ivette, com “L’aristòcrata”. És curiós com de mica mica,  Ivette, va sumant cançons que milloren amb els anys i com la llum de les poesies noves, amb la seva fe, repercuteixen en arrodonir amb coherència i sentit tot el corpus musical i argumental. Ivette Nadal, la seva veu musicada, està feta sempre de sentiments,  espines i flors de la ment.  Però el que abans era com un lament nostàlgic, ahir, en el nou disc, sonava en un profund sentit auto afirmatiu, enrabiat amb les pors i l’autocomplaença.
És el segon directa al que assisteixo d’Ivette i recordo que a Vic, ja fa uns anys, es va mostrar una mica gèlida, com si no lligués ni amb nosaltres ni amb la seva banda. Cosa dels nervis. Abans d’ahir també l’electricitat interna era a flor de pell, però poc a poc, el seu cant i la seva entrega. També quan es va anar dirigint al públic, revel·lant les pors, explicant curiositats –ens va dir que el president Puigdemont és “fan” del heavy- van fer ressorgir la seva empatia i com una albada, es va fer amb l’espai escènic i tots nosaltres. Si en dintre la  cançó “Tornar a mare”, diu ella que ressona el “click” mental de retorn, en el concert del divendres, hi va haver el punt catàrtic i compartit. No  només volia cantar: contra-pronòstic, Ivette, va fer obrir els llums de la platea, per baixar,  veure bé les cares del públic i saludar a la família i amics reunits, els quals han compartit els seus sofriments i batalla per guanyar-se un futur clarejat. La sala Tete Montoliu es va convertir així en un espai de reunió íntim, on la predisposició de baix, ajudava als de dalt a sentir-se més tranquils i reconfortats, en temps de bateig del nou treball. Les noves notes i la veu malindrosa de la Ivette van anar caient com pluja fina sobre les urelles atormentades per la setmana, les circumstàncies personals i la vetlla per la salut d’ella. Una àvia seva, que casualment, teníem al costat, ens va dir “he retrobat a la Ivette de sempre”. I ho vam entendre. No hi havia res de ficció.
Les cançons del nou àlbum es mostren molt riques amb recursos compositius i és curiosa la independència del seu estil, a priori, al mig d’un context de cantautors i músics catalans reanimat. Però és molt difícil veure’n els seus referents tot i que ella mateixa, de col·legues propers, n’estiva col·laboracions de veu, per recolzar alguns dels seus temes: ahir mateix van acompanyar-la a  l’escenari Joan Colomo o Caïm Ribas. Al cd també hi surt Manolo Garcia.
Un cop les línies mestres del nou treball van ser presentades, la cantautora es va desmelenar i va canviar el rumb concert amb el tema més rocker de l’anterior treball, Mestres i Amics, que la van apropar a la poesia de lletrats catalans, com francesc garriga. Però de  cites poètiques també n’hi ha en el nou  treball,  on “Versos enllà del camí”,  és un poema de Salvador Espriu, que Ivette va adaptar en motiu de l’homenatge i que també l’ha atrapada.

I ara què?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: