RUTA PER EXPOSICIONS

Esperant la neu
  • Visitem quatre propostes expositives de la capital catalana, el dia que semblava que o no sortiríem de casa o no podríem tornar fàcilment a la comarca

Barcelona/ Centelles. Dissabte a les 10 del matí res no feia pensar que el temps a Barcelona, fos pitjor del que teníem a Centelles: havia plogut durant la nit i feia solet. Així que vam seguir amb el plà que tot seguit resumirem en un sol pack. La  minuta era Fortuny a  l’Artur Ramon, la nova expo del Picasso i l’exposició d’America Sanchez al MNAC, i el que donés de si el temps.
La nova exposicó de gravats i dibuixos de Marià Fortuny a l’Artur Ramon val realment la pena tal i com ens havia indicat la Rosa Vives, gravadora i experta en el treball d’altres, que també ens va anar bé per, més tard, resoldre un dubte. L’exposició reuneix el que són algunes de les imatges més importants del repartori gràfic de Fortuny, però es tracta o de proves d’estat o proves finals abans del tiratge definitiu, amb les marques i ditades pròpies de l’artista que va de pressa. És com la prova de la fúria amb la que l’artista es delia per veure la marca de tinta amb les seves birgaries de dibuix sobre coure. També hi ha pintures  fetes al Marroc, possiblement estudis pel seu gran reportatge grafico-periodístic. Però la nostra atenció en aquesta exposició es fixa en el  gravat i la fragilitat del paper sobre on es va estampar. Fins fa poc  tenia entès que pels gravats calcogràfics anaven bé els papers gruixuts. I ja fa dies que quan hi ha opció, i amb Fortuny es repeteix, que observo que feien servir  suports lleugers. El  de Fortuny estan  tirats sobre papers tipus japó o no molt més gruixuts. Aquest és el punt que vaig acabar comentant amb la Rosa i que m’assegura, una i altra vegada, que era ben normal i que és ara que s’ha com anat preferint més papers durs.
També hi ha una altra exposició amb la que s’intenta treure la pols a la obra d’Enric Pascual Monturiol, nét de Narcís Monturiol. Reforçada la seva vocació artística, de primers del XX, poc conegut, a la mostra es dona proves de la seva habilitat per dibuixar amb carbó escenes vestides com de nostàlgia, desconec si amb transfons reivindicatiu, sobre el paisatge i la vida dels homes de camp i tasques industrials.
 Al Museu Picasso hi vam anar després. L’objectiu era revisar les donacions que el museu ha ingressat darrerament, reunides en una exposició de conjunt . La part més extensa són les  fotografies de Douglas Duncan i també els llibres d’artista dedicats per Picasso, i que formaven part del fons Gili-Torra. Però, potser per una sensibilitat personal, ens vam fixar sobretot amb els gravats, ja que a part d’un dibuix dels que ve de gust comentar, la mostra, posa en vitrines les planxes de coure del propi Picasso. Ratllades per inutilitzar, n’hi ha de netes i una fosca que sembla envernissada (una mostra com dels passos). I també hi ha una planxa corresponent a una tauromàquia on es mostra el treball manual i de l’àcid sobre parts amb aiguafort i també aiguatinta. En les parts d’aquest darrer recurs on participa la resina, realment és molt difícil veure el granet i sembla un misteri saber com s’ho va fer per gravar aquestes parts que sobre el paper semblen taques de tinta atzaroses. Tampoc és que jo sigui un expert en aquest tema.     
Vam acabar la visita amb una volta lleugera per la Col·lecció. Aquest cop em vaig fixar que les pintures que Picasso va fer a finals de la década dels 1890, a Màlaga, tenen el mateix tipus de pinzellada tipus –no se com anomenar-, pseudopuntillista, que a Centelles, va recollir  Ignasi Arañó en uns dels tipus de pintura que formen el seu catàleg.

Cap a Montjuïc

MNAC
Quatre dels  retrats  romànics d’America Sanchez

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha condicionat un espai nou dintre la seva seu per acollir exposicions més “lleugeres” d’art. Sobretot d’art actual. L’artista polièdric America Sanchez havia anat molt temps al museu i havia anat fent una col·lecció de dibuixos dels rostres de les pintures romàniques. Dibuixos que Sánchez presenta com a retrats en sí mateixos i li van anar oferint un esquema per representar rostres, seguint una pauta de línies (línea barbeta-nas-i-cella, ulls, etc) i distribució color (en funció del seu pes hi ha més o menys volum o expressió).  La nova sala d’exposicions lleugeres reuneix els originals dels retrats romànic, exposats dintre unes taules-vitrines, des d’on es poden veure bé les gradacions de color amb diferents tipus de pintures i papers.  Llàstima que a les parets hi hagi còpies digitals dels mateixos retrats,  uns i altres molt vistosos i alegres,que són els primers que els visitants veuen i molts els únics que acaben mirant.  Crec que val la pena potenciar els original ja que a més, sota alguns dibuixos de les taules es veu que hi han deixat més croquis, que estaria bé saber si són diferents o alguns són repeticions de retrats, exercici que també ajudaria a valorar l’accent de Sanchez sobre una forma concreta.

Connectats amb el romànic vam entrar a les sales amb els frescs i les talles. Vam arribar fins a l’escultura de pedra, evidentment passant per Sant Climent. No m’havia adonat que hi ha  dipositats quatre bases de pedra treballada amb perícia, del baldaquí de Santa Maria de Ripoll, dipòsit del Bisbat de Vic, des del 2011. Tot el baldaquí era de pedra? Havíem vist bé el baldaquí  de fusta pintada de Tost. Però vam descobrir aquesta altra possibilitat més forta que no havia ni imaginat, ni en sabia l’existència, al costat de la dovella de pedra, amb el cap menjant-se un animal. Però embadalits aquí, el personal  del museu ens va convidar a marxar,perquè eren les 6 i tancaven  (una mica aviat, no?).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: