Amèlia Riera, acadèmica d’honor, abans que torni a sortir la Lluna
- La pintora de sòlida i llarga carrera, rebrà aquest dimecres, 16 de març, a les 7 de la tarda, un bon reconeixament a la seva trajectòria, per part de la Reial Acadèmica Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
 |
|
Aleix Art
Tríptic oníric del 1992, tècnica mixta sobre fusta, de 41×67 cm,
de la col·lecció particular de l’artista.
|
Centelles. Recordo que el setembre del 2001, estant de visita cultural a Còrdova un col·lega de viatge, de molta més edat que jo, em va dir que coneixia –i crec tenia com a amiga-, a la pintora Amèlia Riera. L’obra d’aquesta artista no és que tingui exactament la presència expositiva que d’altres cracks, com Tàpies o Guinovart. Però sí que quan hi ha oportunitat de veure obra seva, resulta inconfusible. I quan es pot contemplar una pintura seva, val la pena aprofitar per explorar els seus secrets. Des que aquell amic me’n va parlar, que l’he tingut present.
El cas és que la popularitat de l’Amèlia Riera potser no és molt evident ara. Però en canvi, revisant el seu currículum artístic, un s’adona que la situació és la contrària. Però no per ser més “famosa”, sino per compromesa, seriosa i activa en multitud d’iniciatives col·lectives i personals per difondre l’art contemporani i també la seva poètica.
Nascuda a Barcelona el 1934, saltà a l’escena artística urbana el 1956. Seguint el raport biogràfic del catàleg de l’exposició a l’Espai Volart (del 2010), destaquem que el 1962 va ser una de les fundadores del Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i el Cicle d’Art Avui. El 1964 també va ajudar a fundar les Mostres d’Art Nou (MAN). Primera exposició individual el 63 a la Sala Belarte, presentada per Juan-Eduardo Cirlot. De fet a partir d’aquests primers anys dels seixanta la seva activitat s’amplia exponencialment i des d’aleshores la trobem en exposicions sola o en col·lectives, ja sigui espais públics o per a galeries: Milan, també a París, Varsòvia, San Francisco, etc. A Barcelona, la galeria Dau al Set i la 3 punts, entre altres. Trobo curiosa la seva especial relació amb artistes o contactes dels països escandinaus. Entre els seus amics hi trobem a l’escultor suec Owe Pellsjó, que vam “descobrir” quan el monogràfic d’Espriu. El 1990 hi va haver l’exposició Informalisme a Catalunya, organitzada per la Generalitat al Centre d’Art Santa Mònica i ella va ser l’única artista participant.
No estic molt capacitat per resumir tota la seva trajectòria pictòrica
 |
|
En el mateix acte d’avui
també es rebrà com a
acadèmica corresponent a
Glòria Bosch, historiadora,
crítica d’art i actualment
directora d’art de la
Fundació Vila Casas. Es dóna
la casualitat que Bosch va
comissariar l’exposició de
Riera del 2010.
|
, ja que la conec per trossos desperdigats. Però sí que sembla clara la seva predilecció pels tons dominants de caràcter fosc, negres. Penombres de llums, amb cert sentit escenogràfic atmosfèric i en la definició d’espais que donen cabuda a objectes i elements, símbols d’un discurs bastant concret i que fa pensar amb la mort, les pors, els somnis i la realitat inconscient i també dimensions misterioses i, per que no mencionar-ho , com d’aires embruixats. Les referències a la seva obra per part de veus d’enciclopèdies remarquen els seus orígens dins l’informalisme, o el que és semblant, l’exploració de nous materials. Àmbit des d’on després ha derivat cap a una espècia de figuració metafísica, no molt allunyada dels móns de Joan Ponç o el Tàpies de Dau al Set, però amb un accent més essencial i amb una complexitat compositiva i metafòrica especial. En una paraula: inconfusible.
El discurs d’aquest dimecres a l’Acadèmia portarà més llum sapencial per valorar la petjada de l’Amèlia Riera dintre l’art català. Estel·la que cal que tots ens fem nostra i recordem igual que sabem qui és en Tàpies o en Barceló.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...
badaluc 