Marina Berdalet revisa obra recent a la biblio de Moià
De mica en mica, hi ha noms, persones, artistes, als que ens sentim més pròxims per afinitat i poètica i a on hem pogut escriure, els anem seguint de mica en mica. És el cas de la Marina Berdalet i també de Pere Salinas, que recuperem de l’etapa al diari, ja fa més de deu anys. Tots dos amb exposicions en marxa.
De mica en mica, hi ha noms, persones, artistes, als que ens sentim més pròxims per afinitat i poètica i a on hem pogut escriure, els anem seguint de mica en mica. És el cas de la Marina Berdalet i també de Pere Salinas, que recuperem de l’etapa al diari, ja fa més de deu anys. Tots dos amb exposicions en marxa.
Moià/ Centelles. Marina Berdalet és un exemple clar d’on vida i do artístic, estan tant interrelacionats i on la nostra atenció ha estat prou constant com per entendre les seves peces com una extensió biogràfica natural a la conversa.
Podem proposar una biografia telegràfica: després de “Traços del gest” (cap al 2006), van venir obres despullades i hivernals. I a partir d’aquí i d’allà van anar sorgint paisatges imaginatius, alguns familiars, d’altres mentals i pictòrics. Etapes que han seguit paral·leles a les d’una artista que ha deixat endarrere l’etapa principal de docent, per concentrar-se en aportar energies i inquietuds al Moianès i particularment a l’Estany. La pèrdua de familiars, la duresa de l’encaix professional, estudis d’arteràpia i una voluntat de ferro han fet evolucionar l’obra cap a un espai despreocupat del seu encaix econòmic i centrat en l’exploració del “jo artístic pur”. L’obra de la Marina ha estat sempre genuïna, però ara és més que mai la via d’escapament pels neguits diaris. I li és un espai necessari, vital.
Tota aquesta reflexió la veiem bé en el repàs breu però intens dels seus passos recents, que ens proposa a la Biblioteca de Moià. L’exposició revisa i reclama l’atenció sobre una pintora encara amb ganes de combatre. Hi ha obres dels darrers dos o tres anys, en que ha explorat el paisatge i també la superposició d’elements, de manera que rastres matisats d’intervencions primeres acabin participant d’un magma de formes noves, igual com les idees i els records. No són obres de molt color. Blancs i negres són suficients per actuar poèticament sobre la tela. En l’obra d’aquesta artista hi ha molt d’auto anàlisi del procés artístic, en tant que persona en contacte amb el món pedagògic i conscient del valor terapèutic de l’art. Ment i acció no poden parar. A la Biblioteca de Moià hi exposa durant tot el mes d’abril. L’exposició que tenien fins ara, col·lectiva contra la Violència de gènere, l’hem baixat a Centelles i la penjarem a la NuNu.
Pere Salinas per mars desconeguts
Granollers/ Centelles. Ja fa uns anys, quan encara els meus escrits sortien en un diari de paper, vaig tenir una conversa d’aquelles antològiques amb el pintor Pere Salinas, que aleshores exposava a la galeria Eude, a Barcelona. A part de pintar de manera comunicativa, amb les formes i colors, el que recordo més que em va dir, és que partia de fons foscos, per anar-hi busant la llum. La llum, que era de colors vius i com d’una explosió còsmica. Recordo en especial una pintura feta amb uns tons vermells que es va quedar gravada a l’ànima. Salinas el tenia sobretot per pintor del sector abstracte, en la línia d’un Ràfols-Casamada, però molt més contundent. Les referències a objectes no existien. Tot era un problema de formes lliures de colors i sobretot de fixar-se en els matisos matèrics de la pinzellada. Amb el seu rastre, l’afecta i el conjunt final.
Deu anys després –o més-, retrobem l’obra de Pere Salinas en una exposició al Museu de Granollers. És obra nova, feta durant el 2015. Però a més, parteix de paràmetres nous. Amb dos lustres les coses han canviat! Ara trobem suports que són papers gruxiuts Guarro, per aquarel·la o similars i també una extensa col·lecció de cartes nàutiques originals i aparentment utilitzades (així sembla per les marques i les validacions a llapis dels anys), a les quals Salinas intervé per desplegar-hi un univers plàstic més literari.
Ara la cal·ligrafia en sí forma part de les eines plàstiques. I també la tinta o les tintes escampades amb valentia i sentit estètic i arribant sempre fins al marge (crec que a l’artista li interessa tant la marca que deixa sobre el paper, com que el marge paper es vegi tenyit i impregnat de tinta). Forma, lletres i els mapes “trobats” participen per crear un nou corpus artístic fet d’una poètica molt més equilibrada i minimalista que la dansa de pintura i color d’anys endarrere. I no obstant el interès per la marca de pintura, el rastre de pigment no diluït, els accidents sobre el paper (com les formes anulars), ens fan recordar l’atenció de l’autor per un tipus concret d’accent artístic, més interessat en els accidents i les subtileses de les textures resultants,que les grans pinzellades de color.
Relacionat amb l’exposició hi ha un llibre fet amb col·laboració amb qui també actua de comissari, Jordi Marrugat. Però primer comento la primera impressió i després, quan ho llegeix-hi ja us explicaré si el raonament d’escriptor i artista van per aquí o no. Les cartes nàutiques semblen bastant buscades: detalls de l’estret de Messina, amb textos i derrotes artístiques apuntant a l’Stromboli. També hi ha mapes de les Illes Canàries. No havia vist mai cartes nàutiques (a les pelis es veuen poc temps i encara només la creu del tresor), i no m’havia fixat que tot el que és la costa està tan perfectament descrit, i en canvi l’interior de terra, no hi ha res escrit.
En un dels papers Guarro, Salinas fa un exercici solitari de cal·ligrafia, canviant oportunament de color, i formant així una nova composició pictòrica amb el conjunt de tonalitats que resulten en el cos escrit, que a més el situa “descentrat” del paper, com si hi faltés escrit que seria el doble o triple del que ha fet.
També són molt xules les composicions petites on text i formes de tines, únics protagonistes, segueixen una lògica compositiva més juganera entre sí. En resum: l’exposició del Museu de Granollers és interessant per veure una obra molt ben feta, crec que prou empàtica i per recordar la traça d’un pintor dels que per mi és dels més interessants que tenim pel país.
badaluc 
Gràcies, Aleix. L'exposició que feies referència a la Eude, portava per títol “Geografies del Silenci” i es va exposar al 2005. Recordo amb molt d'afecte la nostra trobada. Gràcies de nou.
M'agradaM'agrada
Gràcies també, Aleix! Gràcies per fer-nos visibles i donar-nos a conèixer altres artistes i exposicions interessants.
Una abraçada per a tu i el Pere. Molta sort en la teva exposició!!
M'agradaM'agrada