Centelles. Dissabte passat vam passar per l’espai de Km7 a Camallera, regit per José Luís Pascual, qui estava a punt de tancar les exposicions d’estiu , mirant amb un xic més dubte la campanya de l’any vinent. La visita ens va omplir de la força creativa de l’art nou, però ens va deixar un gust amarg, per les incerteses que té l’art català, mirant endavant.
Serà que el panorama de crisis general estén encara la seva ombra. Mentre els artistes veterans de l’Empordà se les empesquen per continuar des dels seus llocs de treball i miren de mantenir la seva aportació cultural, reculen negocis i ofertes expositives. Parlem dels de l’Empordà, però hi ha artistes per tot el país. Alguns han cercat sortides i hi ha una espècia de beneït èxode d’obres catalanes cap al mercat internacional , amb l’esperança de trobar un comprador que les estimi. Però és que a Catalunya, realment, no hi ha mercat per a l’art? Com és que per tot arreu es multipliquen els tallers i cursos d’art i l’accés general als sabers culturals i en canvi no hi ha “vendes locals” per part dels artistes amb ofici i amb taller, acreditats?
Km7 reunia fins diumenge passat obra nova del mateix Pascual i també del seu germà, Xavier, arquitecte, que mai no havia volgut exposar unes escultures que fa polint i buidant fusta de sabines (arbre autòcton de les Pitiüses, en perill d’extinció). També pintures d’Isabel Cruellas. En l’exposició anterior, la del juliol, Assumpta Mateu va ser qui ens explicava que, com d’altres artistes d’aquí, tenien planificades exposicions i enviar obres, de manera regular, a la Xina. També és el cas d’altres, com Núria Rossell. Està molt bé que les obres i la carrera de cadascú agafi una dimensió internacional. No obstant, i als d’aquí que ens passa?
Matèria grisa
S’han anat succeïnt molts canvis a tot arreu. Només a Barcelona, la majoria de galeries en marxa -de Consell de Cent i altres llocs- han modificat el tipus de negoci o han buscat un emplaçament nou, sino han abaixat la persiana: Carles Taché, Joan Prat, Senda, etc. Eude és una de les que, de moment continua, més o menys amb el mateix concepte. Més cap al centre, fa ja uns mesos vam saber que la galeria Artur Ramon canviava d’ubicació, per reorientar el seu negoci a nivell internacional.
En un altre pla, fa molt poc, ja sabeu que es va inaugurar una exposició de Renoir a la Casa Garriga-Nogués, seu de la Fundación Mapfre. Anteriorment allò havia estat la seu de la Fundació Godia, exponent d’una altra entitat cultural prou prestigiosa, mentre les exposicions i cursos es van anar succeint. Però la crisis els va escombrar. En positiu, tenim que el 19 de setembre, la Fundació Vila Casas, inaugura temporada i també donarà nom guanyadors del seu Premi de Pintura.
A nivell d’altres exposicions d’embargadora, el Museu del Disseny va inaugurar una gran exposició sobre la ceràmica aplicada a l’arquitectura: s’ocupen de mostrar les aplicacions del fang, des dels maons fins a dintre les cases, i per això precisen mostrar canonades d’aigua d’Atenes de fa 2500 anys o més; i també tenen obres tan impressionants, com relleus de fang “policromats”, amb lleons i llancers, de l’antiga Babilònia, procedents del museu de Berlín . Per fer aquesta aposta, no només és qüestió de tenir els contactes, el material i el concepte. Sino que per això, cal disposar d’una audiència o, al menys, la missió dels museus és fomentar-la. Barcelona, 3.000.000 d’habitants, Catalunya, 7. No pot ser no hi hagi “audiència” ni “clients”.
badaluc 