Fils artístics
Barcelona/ Centelles. L’objectiu del nou blog, Badaluc, és fer articles madurats amb més temps. Però com fer-ho sense perdre el pols a la realitat? Puc deixar de mesurar l’entorn, a través de les cròniques, sempre? D’aquí uns dies ens podríem despenjarem amb una referència a una galeria mallorquina, on ens hi haurà portat un dels fils que anem seguint; però encara cal poder fer com un “resum” de la situació, per tal de poder després, plantejar la idea “nova”.
Amb el “Fil” de l’exposició de la ceràmica aplicada a l’arquitectura (Museu del Disseny) passa una mica això. Però ja vam poder fer una referència en el post anterior, dedicat al “interès per l’art”. Quan hagi madurat el fruit que estem engreixant, podrem avançar amb coses noves.
També m’hi trobo amb la visita a la fira Swab. Hi he anat dos o tres edicions i cada any havia fet una crònica, que m’ha servit també per entendre millor el panorama i explorar en endavant. No em va bé deixar-ho de fer cròniques amb tot. Escriure també és una eina. Guardar-ho apuntat és diferent a publicar-ho. Queda com fixa’t, deixa de ser pura especulació.
La fira d’art contemporani té lloc, novament al pavelló d’Itàlia, al costat esquerra de la Font de Montjuïc, Barcelona. Demà diumenge s’acaba. Ja sabreu que la seva presència ha servit també per inaugurar temporades a les galeries i també de pas, coincideix amb inauguracions d’exposicions i cursos artístics a altres institucions.
En el cas de la visita que hi vaig fer, crec que la crònica de situació, pot ser la següent: la fira és com la d’anys anteriors. Els d’stands mostren galeristes o projectes artístics d’emprenedoria. Em va anar bé fer una visita ràpida inicial i després, tornar a fer vàries per visitar coses concretes que m’havien semblat interessants i descobrir-ne de noves.
Em va agradar molt l’stand d’uns Coreans, que portaven pintures i petites talles de fusta, lleugerament policromades (a vegades trossos de troncs treballats). Sota les escultures hi tenien les caixes de cartró per guardar les peces. Les pintures creuaven aprenentatges globals. Crec que l’artista sabia bé on anava per les referències més o menys suggerides a personatges tipus el Quixot, cal·ligrafia llatina un pel tortuosa i estil “expressionista”. També referències a Dalí. Tot el conjunt es veia mostrat a consciència i optimitzant al màxim els recursos. Utilitzaven la caixa d’embalatge de les obres, tal i com havien vingut, com a taula, banc i centre. Inclús mostrava les etiquetes d’enviament, tal qual.
També em vaig fixar amb els dibuixos d’un artista presentat per un galerista milanès, que recordava al treball “oníric” del Bosco, amb natures foses amb caps i cossos d’ocells. No obstant el punt on hi havia més “xixa” crec que era en les galeries procedents de Grècia i un grup vinculat a un projecte artístic generat a la costa septentrional d’Àfrica. Al marge de la seva dinàmica “internacional” i filosofia més o menys comercial, no podia ser que passés desapercebut per a ells, la situació de conflicte que viuen més d’aprop grecs, tunesians, algerians, marroquins i els pobles en els que situacions més o menys properes, han fet agafar a l’art el nervi de la desesperació. Res és aliè si és sincer i genuí. I podia ser que les obres procedents dels llocs que han conegut la guerra i als refugiats, no ens arribessin aquí amb una subtil denúncia?
Hi havia altres galeries amb altres propostes pertanyents a altres realitats. No obstant aquestes van ser les “històries”, que em van cridar més l’atenció. En el cas de les galeries de l’est i el sud del Mediterrani eren bastant importants les referències més o menys velades a la cultura comuna, a la que eludeix l’exposició de ceràmica aplicada a l’arquitectura del Museu del Disseny, on d’alguna manera, al fang esdevé un dels elements essencials i comuns, des dels segles dels segles. A aquelles galeries les essències semblen un lament.
badaluc 