Les caricatures de Gemma Uribe al Trabuc

“Continua, continua, deixa guixar el llapis!”

Centelles. D’aquí uns minuts muntarem l’exposició de caricatures que ha fet la Gemma Uribe. No puc negar que per penjar-la ha hagut de superar unes reticències meves, ja que hauria preferit que ens portés els seus dibuixos dedicats als contes que també prepara. Ja que, al meu parer, tenen una poètica molt més maca.

Però les seves “caricatures” arriben poc després de l’exposició amb retrats, que vam tenir a Centelles, al Marçó vell, amb olis de Xavier Serra de Rivera. Arrel d’aquella exposició vam com aprofitar per explorar una mica teòricament, el gènere del retrat. Perquè dintre de la pintura i el dibuix és un tema especial: es faci  per encàrrec o no, l’artista representa una persona real. I tant l’un com l’altre cerquen capturar o mostrar el seu “jo”,  el seu rostre, d’una manera que actualment  ha desvirtutat la fotografia. Però en dibuix i la pintura és un exercici completament diferent ja que parteix d’un treball manual  totalment. I el resultat es construeix a base de línies o taques que s’intenta vagin assemblant-se cada cop més al tema.

Les caricatures  de la Gemma representen un extrem del gènere del retrat. On més enllà de representar un altre hi ha la voluntat d’accentuar-ne els trets. Pot ser un recurs graciós, igual que odiós. Però el problema és el  mateix que en el del retrat, ja que qui s’està representant, respon intel·ligentment, respon a unes expectatives.

Petit qüestionari

Per tant vam acceptar la proposta de la Gemma, no sense abans proposar-li un petit qüestionari, del que en presentem directament les respostes:

Gemma  Uribe: la primera vegada que em posava a fer caricatura en directe (Fira de la Castanya de Viladrau ’11) vaig notar que dibuixava d’instint, quasi sense pensar. Però recordo que vaig acabar esgotada (en vaig fer moltes!). Algunes vegades, no sé si estic encertant la persona en qüestió sinó fos pels comentaris que sento del públic-espectador com: l’’ha clavat, s’assembla, ets tu, l’agafa bé…!” Aleshores tinc un referent de que funciona i si no el tinc, penso entre mi: «continua, continua, deixa guixar el llapis…». En una ocasió la persona que havia de dibuixar va dir que l’intimidava i em va fer reflexionar si, en el fons, era jo que ho estava.

1. Puc fer la caricatura amb la persona al davant o des de fotos i quan es coneix personalment o es té més vista, es recorda encara més la seva estructura i expressió.

Al natural, dibuixes el que observes o el que sents que veus… i algú està esperant, per tant procures enllestir aviat i més si fa fred.

2. De totes maneres, se m’encomana, poc o molt, alguna cosa que caracteritza la persona en relació al seu gest, expressió… tal com per a voler fer una imitació teatral, sentint-te una mica aquesta persona.
3. No he dibuixat cap dels personatges d’aquesta mostra del natural, però he notat en més o menys mesura aquest procés que em demanes que descrigui.
4. Tampoc puc saber si les pròpies persones s’hi reconeixerien, tot i que si veus l’exposició trobaràs un detall que et pot donar un indici…

Llegeix el nou butlletí Finestres:

Finstres núm 23