Artistes quan trenquen el gel
Centelles. L’entrevista al galerista Artur Ramon ens va inquietar per si la sentència amagava un presagi: “si no es coneix l’art no es pot estimar”. El neguit que aquestes idees negatives em creen sobre com viu la nostra societat,han anat unint idees i nous comentaris.
Avui, la nova pujada de posts coincideix amb la notícia d’un esforç important de la família Subirachs, per engegar definitivament l’Espai en un lloc expressament museitzat i preparat com a tal, al barri barceloní del Poblenou. La notícia que hem conegut via premsa, parla també de celebracions i homenatges pel gran escultor, que tindran tot lloc molt properament, perquè l’artista compliria 90 anys. El mes de març hi haurà exposició a Terrassa. Davant un passiu silenci institucional, entitats d’àmbit privat es fan càrrec d’aquests recordatoris i bàsicament de procurar per la perpetuació de la vida de l’obra i la memòria de l’artista, un dels més importants del segle XX. El fet és que les coses avancen a pesar del passotisme. I en aquest cas, escombrant cap a casa, és una llàstima que Centelles perdés l’oportunitat de convertir un farol en un far.

Artistes com Subirachs són com trenca-gels que obren camí en un medi advers i la seva estela permet el desenvolupament d’altres ànimes afins. La idea del “trenca-gels”, de fet em va bastant bé per articular com es poden ordenar avui -després d’una espècia de “selecció natural crítica”- els successors del artistes de major pes.
En una entrevista a Francesc Miralles com a crític d’art, a El Punt Avui del 19 de febrer, li demanen si “Tàpies té successor” i Miralles irònicament respon que “té esposa i fills”. En un context occidental com el nostre on els “talents” o la novetat, s’han acabat confonent perversament amb els dons del diner, resulta difícil senyalar artistes com es feia en temps de les avantguardes que, més bé o malament, s’anaven divulgant els grans innovadors. Els interessos comercials han desvirtuat i tret objectivitat a l’art, igual com a la cuina, el futbol i on hi busquem geni i qualitat.
La realitat del dia a dia compte amb un nombre molt considerable d’artistes que fan coses i tradueixen els neguits en obra de manera més o menys fresca. El talent és relatiu, polièdric i d’entrada sembla que pot ser molt generós si se sap estimular. I al final tot és redueix a un sol criteri bo per geni i receptor: gust. Agrada o no. Funciona o no. Per convertir-se en un artista respectat, al marge d’algun factor econòmic, al final em sumo als que confien amb una dedicació precisa, una tècnica a les mans, un raonament o intuïció de persona humana, sincera, constant i esperançada.

Així els successors de Tàpies seran tots els artistes que estan en actiu i especialment els que fan del seu ofici, un medi que els omple, els fa créixer i arriben al públic. Que d’entrada sigui entès, realment no sembla un criteri. Tàpies tampoc és que hagi estat comprés del tot, encara que compartim que pugui tractar-se d’un paio important. En ell, el gust de la gent, supera altres consideracions: inclús les ganes d’aturar-s’hi i reflexionar. I resulta molt curiós que avancin els decennis i la gent encara no es miri l’obra de Tàpies amb la mateixa tolerància com avui vivim en diversitat, allunyant-nos de formes de societats més “convencionals”. Però si s’explica bé, la gent s’hi atura.
D’alguna manera Tàpies o Subirachs són com els nostres trenca-gels. Ells darrera d’altres i d’altres a darrera d’ells, van obrin camí a la sensibilitat i la creativitat, explorant nous camins i noves possibilitats, seguint una ànima viva, una idea. Potser cada artista és un obra camins en sí mateix i per valorar impactes socialment veritablement importants, cal que passi una mica de temps, per entendre bé sí en termes d’aportació, un camí o l’altre és significatiu. D’entrada, som molta gent, molt genis possibles. No tots són artistes. Però els que s’hi apunten poden ser tants com grans de sorra d’una platja. I d’entrada el què fassin, ha de ser vàlid per a si mateixos.