No és aquesta la idea:

Visita a CosmoCaixa:

  • Fa una setmana, a la tarda vam visitar CosmoCaixa. Una mica per cercar què explicaven, en concret, sobre el medi vegetal; una mica per curiositat de revisitar un dels museus dels que recordàvem més xulos, almenys  de quan  era  Museu de la Ciència,  ja fa anys…

Centelles. Només entrar, a la taquilla la cosa no va semblar seria del tot: hi havia cua i només una caixa oberta, amb una segona, tancada, amb l’operadora clarament i tranquil·lament esgotant el temps per acabar i marxar. Va passa allò de que, just quan ens va tocar a nosaltres comprar les entrades, la caixera va demanar a d’altres que espavilessin ja que  hi havia gent i el temps anava passant per a tots (no estaria malament allargar el temps per tancar els museus, almenys fins a les 10).

Mentre esperàvem el torn qui es feia notar més en aquell espai immens no eren els continguts del museu sino la canalla que pul·lulava per allà, talment allò fos un “xiquiparc”. Fins al punt que les taquilleres –i parlo només de l’estoneta que ens esperàvem- van haver de posar ordre davant l’omissió de responsabilitats dels pares.

Potser “l’estratègia” dels progenitors ja era aquella: portar la canalla a un espai on es podien esbargir fàcilment i on l’ordre el posaven els altres . Perquè a baix de tot, a la sala amb els expositors de gadgets i invents didàctics, l’ambient era mil vegades més el d’una espècia de parc d’atraccions que el d’un  museu destinat a despertat la curiositat per la Ciència: nens saltant, corren i tocant com posseïts els botons dels expositors demostratius. I realment: què saben que fan? que aprenen? o perquè els hi serveix tot allò? L’eslògan que hi havia per l’entrada prenia un significat concret: “T’has divertit? Has fet ciència!”.

Sincerament em sembla una vulgarització del que per a mi representa aprendre o encuriosir-se pels fets científics. Crec que tot plegat forma part del concepte  de societat que posa les coses més fàcils o que ha donat un valor laxa (entenguis també explotable, comercial, oportunista) a termes com “espectacle”,  “diversió”,  “oci”, “cultura”, “joc”.

Sincerament no és aquesta la meva idea ni de la Ciència ni de la Cultura, ni de les Arts. Crec que la “democratització” d’aquestes va per un altra cantó o s’hauria de vehicular d’una altra manera, amb un altre rigor i serietat.  Sense oblidar la part pedagògica de les Ciències i les Arts i els “interessos”, els coneixements , les eines,  les “distraccions” i la diversió (en tant que coneixements que permeten “evadir-se” o “sobreposar-se”), que aquestes puguin aportar.  Amb tots els respectes, crec que  CosmoCaixa, almenys en el que és la visita –potser fan altres activitats i serveis que no eren el nostre objectiu-, es desvia bastant del museu xulo i entusiasmador que recordava de petit.  El museu no té per ni pot substituir un parc d’atraccions. No és la primera vegada que tornem de llocs amb la idea que l’àrea d’influència de Port Aventura s’ha escampat per una gran àrea del nostre país. És en aquest context que resulta comprensible que homenatges com els fets a José Milicua, dijous  de la setmana passada, al Palau Moja, agafin als responsables i al públic una mica com per sorpresa de llàgrimes de cocodril.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: