Camí aprofundeix en els seus comentaris esculpits

Sant Joan de les Abadesses/Centelles. Ens  van molt bé les exposicions per prendre el pols a l’art.  A Sant Joan de les Abadesses hi ha el Palau de l’Abadia, adossat a l’antic monestir, que des de fa anys, va proposant mostres individuals dedicades a artistes que podem etiquetar de “selectes”. Entre aquests n’hi anem trobant dels que creiem poden ser petits o grans “trenca-gels”. Creadors en actiu de currículums madurats i sòlids, molts amb tasques docents (faceta que es molt general) i amb cert respecte unànime entre públic i crítica. Fa no molt, allà hi vam veure les primeres obres corals, les “rondes” de gran format de Francesc Artigau. Ara hi ha una exposició d’escultura de Josep Maria Camí.

El rústic claustre de pedra abacial, a nivell d’entrada i a la galeria superior, reuneix  una vintena d’obres amb les que es fa un resum de  l’obra de  Camí, almenys  des dels anys noranta (com “Cresa”, amb ferro i corda, del 1990) i fins ara. Hi ha tres peces pensades i  preparades expressament per a l’exposició, entre  aquestes  la que dóna  nom a l’exposició “Refugi d’ànima”, feta amb cedre del Líban i metalls.

Preguntat directament, Camí confirma que la selecció  de les obres, d’acord amb el historiador i crític d’art Bernat Puigdollers, es fa sabent perfectament on exposava: al monestir  de Sant Joan de les Abadesses,  temple religiós i de cultura. Es curiós com l’esperança o la mort anunciada segons els evangelis pot vestir de visions noves les escultures, algunes de les quals abans havíem conegut en antics  espais romans o en plena Eixample de Barcelona.

Les escultures de Camí responen a idees concretes  i són de lectura oberta dintre d’un missatge  que es pot captar universalment . Cada cop més les seva intenció, sobretot concretada amb les obres sibíliques del 2006, de conjuminar ètica i estètica s’ha fet més evident en la seva obra, donant obres rotundes i  que eixamplen la idea de “monument”.

En Camí és dels que no es rendeix. Això ho veiem bé en les obres més recents com els llibres de fusta  “Postema Cena” o “Completae” amb la història que  expliquen els objectes litúrgics incrustrats. Les fustes de l’obra de Camí són buscades: wenge per guardar la campana  i freixe pel calze.

Retrobaments

Fa uns deu anys, com a col·laborador a premsa, m’havia referit a l’obra de Camí, per exposicions al jaciment de l’antiga Baetulo i a l’Espai Volart. Aquesta és la del 2006, on apareixen les sibil·les i les obres passen a concretrar-se com si fossin oracles o comentaris rotunds sobre l’actualitat. Gràcies a Mn. Anton Vilarrúbias, ara definim als profetes de debò  com aquells  que interpelen al present,  més que fer prediccions. Les obres de Camí també  s’ajusten a l’ara.  I n’hi ha que per ser la història circular, tampoc no perden “actualitat” , com  passa amb “Rèquiem per Mesopotàmia”, del 2003.

Camí  continua amb el gust per acceptar accidents,  fer-nos apreciar la textura i qualitat dels materials. Inclús com intentant  dissimular les seves intervencions sobre els blocs i formes inicials. Això passa també a l’obra “Resurrecció” feta entre el 2010 i el 13, que reuneix altres variants possibles com un  poema de Màrius Sempere.

Certament, si algú està fart de veure  escultures  en rotondes com si fossin  objectes decoratius, en l’exposició de Sant Joan tindreu oportunitat de trobar obra de la que  no deixa indiferent, ja que no surt de l’atzar. No és fàcil posar-les al menjador de casa però acompanyen  mentalment. Perquè responen a idees i voluntats concretes, que són les que  fan que una  obra sigui d’una manera  determinada.

Les intervencions de  Camí són del tipus de ser les “estrictament necessàries  per explicar-se”. Cada obra és una solució i necessita un espai: però a més,  no són tot bloc  treballat, sinó que Camí admet que precisin d’una operació “lògica”,  sempre mantenint-se fidel als seus materials preferits (fusta i metalls): els llibres amb els calzes es poden obrir, la tapa del sarcòfag s’ha de desplaçar,  la llitera de “Resurrecció”  s’articula. I amb això tampoc minimitza el respecte per la naturalitat de les obres, ni vulnera la seva  idea o abandona les seves tècniques  de tall, fossa o soldat.

Aquest comentari sobre l’obra de Camí inclou alguns criteris o consells que són els que explicava als seus alumnes a la Massana. Almenys quan,  fa deu anys, vam anar a entrevistar a un  grup d’alumnes que  intentaven esculpir sense perdre la  referència  al  tronc o al bloc. Aquells alumnes no tenien gens assegurat el seu futur, però els hi deien que fossin constants i sincers, que es dediquessin a  aprendre i a desenvolupar les seves idees i que amb treball i paciència, els resultats ja arribarien per si sols.

No se que se’n deu haver fet d’ells. Tampoc acabo de confirmar quin tipus d’atenció o seguiment tenen aquestes exposicions entre el  públic més sensible a l’art. Però crec que com a visió ètica i proposta estètic, ofereixen  una  proposta vital i engrescadora.