Centelles. A través de les exposicions, el Marçó va fent un repàs dels pintors que van començar a pintar els anys seixanta i que ara tenen 70 anys i més. Han exposat l’Artigau, en Serra de Rivera, en Robert Llimós, en Joan Gardy-Artigas. També hi podem afegir en Jordi Sarrate. I ara li toca a Miquel Vilà. Fill de Barcelona, nascut el 1940, pintor i gravador format a Belles Arts. Cada un d’aquests pintors ha tingut temps de passar per moltes etapes i formar un llenguatge singular. El de Vilà és curiós.
Records tràgics
L’exposició del Marçó està formada per pintures recents. Hi ha diverses natures mortes, paisatges i una sèrie de quadres dedicats als bombardejos de Barcelona del gener de 1939.
Podríem dir que Vilà amb la pintura narra aspectes de la realitat. Però és un realisme passat per un enfoc de record cubista, que fa que sembli que els objectes ballin, els arbres tremolin i els edificis estiguin ubicats en carrers que fan baixada. En Vilà es veu clara la idea de que la realitat passa a ser un exercici pictòric. Segons Àlex Susanna que signe el text del catàleg, la pintura de Vilà remet a referents italians com Carrà.
Algunes de les pintures, que són olis, estan realitzades sobre cartró, com també feia en Serra de Rivera. El tipus de pinzellada és contundent. Els tons són foscos.
En la sèrie sobre els bombardejos Vilà utilitza una sèrie de leitmotiv com les avionetes, el llibre cremat i els nens ajaguts al terra o les tres xemeneies.
En Pep Puvill, de la Comissió del Marçó, ens explica que els nens eren dos germans del pintor morts durant un bombardeig de la Guerra Civil.
Com en el cas del director cinematogràfic Jaime Camino, rememora uns fets tràgics que l’hi han explicat. Es podrà veure l’exposició fins el 24 de març
En definitiva el Marçó permet revisar l’obra d’un pintor que ha madurat un estil singular.
badaluc 