Joan Rabascall: obra dels primers vint anys a París

Centelles. He requerit més informació d’una exposició que sembla prou interessant. Em refereixo a la mostra de Joan Rabascall a la galeria Marc Domènech (Passatge Mercader, 12, bxs, Barcelona, Tel. 93.595.14.82), que es podrà veure fins al setembre. Teòricament la mostra provindria de Madrid,  on la galeria Guillermo de Osma havia de tenir-la entre els mesos de febrer i abril. Però sembla que el Covid-19 ha esgarriat els plans i ha alterat la programació.

Resulta que Joan Rabascall és un artista, nascut a Barcelona el 1935, que l’any 1962 va marxar a París amb una beca per estudiar a l’Escola Nacional de Belles Arts i encara no ha tornat. Es va quedar a viure a la capital francesa on ha fet la major part de la  seva obra. Abans de marxar a França, entre el 1951 i el 57 havia passat per l’escola Massana. La formació a Barcelona i la de París l’ha fet apartar de la pintura tradicional i primer va començar a  fer collages amb tocs d’acrílic, i més tard va introduir altres mitjans de producció, com les emulsions fotogràfiques.

L’exposició que acaba d’inaugurar la Marc Domènech es centre en el període de primeres experimentacions de tècniques durant els anys seixanta i també les del període dels anys setanta. Reuneix una vintena de peces. Rabascall primer fa els collages i, a partir del 1968, es passa als mitjans que li permeten transferir imatge de gran format sobre la tela o sobre planxa  de metall. Ens consta que anys més tard encara utilitzarà les reproduccions digitals o el vídeo.

Rabascall utilitza fotografies de premsa o “objectes trobats” en llibres, revistes o anuncis en els seus collages per criticar amb ironia, el paper dels mitjans de comunicació, la publicitat, el paper del poder, la pornografia.  Rabascall sintonitza amb el debat de l’època sobre la naturalesa de la pintura i particularment segueix la influència duchampiana i una visió bastant orwelliana de la societat.

La veu del seu amo

Agafem dues peces de l’exposició per exemplificar-ho una mica. La primera peça és un collage plastificat –i em sembla curiós que sigui plastificat perquè potser buscava uns acabats específics-  sobre una tela que fa 33×55 cm, és del 1965 i es titula “IBM 360”. A la peça s’hi repeteixen quatre imatges d’una dona jove que mira de reüll i amb la boca oberta com de sorpresa o si es sentís vigilada. Una imatge bastant cinematogràfica. Ulls i boca estan separats per uns fulls de registre que crec devien ser com els que els computadors de l’època imprimien. L’IBM 360 era un ordenador d’aquests grossos com un armari i amb molt botons, que l’empresa americana va vendre entre 1965 i 1978. A la part de baix entre boca i barbeta  encara hi ha una franja amb pedretes. A mi em fa l’afecte que l’obra eludeix a la por de l’artista pel paper cada cop més poderós de la informàtica. I encara no s’havia inventat internet.

L’altra peça que he triat, és una tela que fa un metre per un metre, té una emulsió fotogràfica, tot en tons negres i blancs, és una peça del 1975 i és titula “His master’s voice”. Aquest és el famós lema comercial del gos amb el gramòfon, “la veu del seu amo”, que aplicat aquí sobre la imatge en dos tons d’un televisor adquireix un significat molt potent, pensant amb el poder alineador del mitjà audiovisual i en lectures com “1984” de George Orwell on parla del “Gran Germà”.

L’exposició a la Marc Domènech ens acosta l’obra dels dos primers decennis d’un artista que no ha perdut vigència.