Caldes de Montbuí/ Centelles. “De París a Nova York. Gravats de la Col·lecció Gelonch Viladegut” és una exposició que ha està itinerant per varies poblacions de la província de Barcelona. Ha passat per: Manresa, Mollet, Cerdanyola, l’Hospitalet, Granollers. Badaluc l’ha enxampat a Caldes de Montbuí, al Museu Thermalia, on s’hi estarà fins a finals d’agost. Reuneix una bona selecció de gravats de diferents artistes de mitjans del segle XIX fins mitjans del XX, per fer patent l’evolució de la història de l’art, el canvi de capital i també la introducció de noves tècniques de gravat. És una part representativa del fons de la col·lecció d’Antoni Gelonch Viladegut que també guarda obres de Piranesi o Rembrandt. Però aquesta seria una altra selecció.
Al segle XIX la principal aportació tècnica és l’aparició de la litografia. Doncs a la mostra hi ha litografies de Delacroix i també de Ramon Casas i Utrillo. Aquesta tècnica en que s’utilitza una pedra com a planxa, permet fer obres similars a les d’un dibuix amb carbonet o també de tintes. És la tècnica dels grans cartells del Tolouse-Lautrec. Va ser popular entre els artistes de París i els que com Casas van passar per la metròpolis. També és la tècnica de la peça de Josef Albers, artista europeu, mestre d’artistes als Estats Units. I la tècnica que utilitza un altre artista nord-americà, Roy Lichtenstein, present a la mostra amb una de les seves imatges de còmic. Aquest artista ja utilitzava la versió per off-set de la litografia (amb planxes d’alumini).
Al segle XX la principal aportació tècnica serà la introducció amb finalitats artístiques de la serigrafia, popularitzada per Andy Warhol, que en va fer un us extraordinari quan Nova York era ja la capital del mundillo artístic. La serigrafia permet utilitzar imatge fotogràfica i diversos colors de manera fàcil i sobretot fer grans formats. A la mostra hi ha una Mao de Warhol.
Gravat creatiu
Entremig d’aquestes dues grans aportacions tècniques hi ha els artistes d’una tendència o de l’altre que van aprendre a utilitzar les tècniques històriques, específicament la calcografia. A l’exposició hi ha molts exemples de les tècniques que utilitzen la planxa de metall: veureu molts aiguaforts, aiguatintes i inclús burins. Aquestes tècniques daten d’abans i com que ja estan inventades depèn de la capacitat de cada artista que els hi tregui el suc i aprofundeix-hi en alguna d’elles per donar idea de la seva poètica. Es poden fer avenços en profunditat. Els artistes experimenten, fan obra de nova creació o que ajuden a difondre la imatge de la seva pintura o la seva escultura. Amb aquesta tècnica veureu exemples corresponents a la majoria de tendències de l’art modern. Hi ha obra d’artistes tant importants com Corot, Rodin, Picasso.
Tant la litografia com la serigrafia són dues tècniques d’estampació on l’us de varis colors està ben acceptat, en canvi en les tècniques més antigues el negre és el rei i com a molts tons sèpies. Alguns artistes, però hi faran la seva aportació i buscaran la manera d’enriquir les tonalitats.
A la mostra també hi ha dos linòleums. Un de Hans Arp i l’altre de Matisse. Però la importància d’aquesta tècnica sembla bastant circumscrita en el grup de l’escola de Grosvenor, als volts del 1925.
L’exposició que comissaria el mateix col·leccionista i organitzada per la Diputació de Barcelona també té dos capítols dedicats als artistes catalans: el primer grup és el col·lectiu d’artistes que era actiu al 1900 i que va passar per París. Això es fa ben visible en l’aiguafort de Joaquim Sunyer i en els de Ricard Canals. Hi ha exemples d’un artista especialitzat en el gravat: Pau Roig.
El segon grup d’artistes catalans són els que estaven en actiu durant la post-guerra i varen entrar en contacte amb el Cercle Maillol, aixopluc d’artistes emparat per l’Institut Francès, que organitzava exposicions i oferia beques per estudiar a París, quan encara s’hi podia contactar amb l’art d’avantguarda. Parlem de Tàpies, Ràfols-Casamada, Guinovart, Clavé, Ponç o Tharrats. A la mostra també hi ha un exemplar del número especial del hivern del 1934 de la revista “D’ací i d’allà”, que tant important va ser després de la Guerra Civil.
L’aiguafort i aiguatinta de Joan Ponç amb un dels seus delicats dibuixos de personatges, és potser una de les peces més maques de l’exposició.
badaluc 